La mort d'un diari

WIFREDO ESPINA

Vaig conèixer Jordi Pujol quan ell dirigia Banca Catalana, entitat que havia fundat juntament amb altres empresaris i representants de la burgesia per dotar Catalunya d’un instrument financer que en potenciés la política catalanista. Amb això va demostrar tenir una clara visió del pes de l’economia i les finances en el món de la política. Ara bé, l’experiment no va sortir bé, millor dit, va acabar molt malament, amb una preocupant fallida de la banca, de la qual encara no s’han aclarit totes les causes i en cuegen les conseqüències. (...) Pujol ha estat un polític de casa, que ha fet coses importants, però un mal empresari. A més de Banca Catalana, també se li van enfonsar El Correo Catalán i la revista Destino, com ha reconegut ell mateix en les Memòries.

Només un bon detectiu podia, sobre la marxa, haver desentrellat l’enrevessada pel·lícula de misteri o el vodevil d’entrades i sortides de capital a El Correu. Se sabien les coses a mitges. Es veien els actors que apareixien a escena. També se sabia que alguns eren homes de palla, encara que s’ignorava quin era exactament el rol i el pes dins l’empresa. Les versions que corrien, les oficials i les reals, sovint es contradeien. L’amo estava amagat. I ben amagat.

La moguda de capital

La moguda de capital (accions, crèdits, lletres, factures o el que fos) a partir de cert moment, i dels seus propietaris reals o ficticis, en El Correu, s’assembla molt a un ball de disfresses. Regirant documents oficials i privats, sovint no coincidents –contradictoris o aparents–, es fa difícil esbrinar la veritat d’aquest tragí. Era un “jugar a fet i amagar”. Segons documents del Ministeri, a mitjan 1970, hi hagué un fort moviment econòmic. Domingo Valls i Taberner, industrial cotoner, va comprar un paquet d’accions que li donà el domini de més del 26% de l’empresa. També consta que hi havia un altre paquet, més petit, que cercava comprador. I sembla que fou Josep Maria Santacreu, empresari i personatge força peculiar, que després intervindria de manera directa en el Diari de Barcelona, qui va suggerir a Jordi Pujol l’interès de la compra d’ El Correo Catalán. Altres fonts apunten que la iniciativa va ser de l’industrial Antoni Forrellat, però tant se val.

Eren els temps en què calia “fer país”, com explica Huertas, i el mateix Jordi Pujol en recordà la història: “En el cas d’ El Correo Catalán, jo no podia donar la cara directament, i vam haver de simular, durant anys, que el propietari continuava sent Baygual, la qual cosa era un handicap molt gros. Però jo no podia fer res més, perquè a Madrid havien dit que si el que comprava les accions era el senyor Jordi Pujol, res de res.” (Entrevista a L’Avenç, juny, 1982)

Jordi Pujol i Josep M. Vilaseca Marcet, de fet, van anar tenint cada cop més pes real en l’empresa del diari. Oficialment, com ja s’ha dit, Pujol no podia aparèixer com a accionista a causa del seu passat d’activista polític, si bé els temps canviaven i el futur es veia cada dia més present. Va ser el 20 de desembre de 1974, que el banquer Pujol es treia la careta i entrava ja oficialment al consell d’administració del Fomento de la Prensa Tradicionalista, empresa editora d’ El Correo Catalán, que presidia encara formalment Francisco Baygual Brutau.

A partir d’aleshores, en la nova època pujoliana. El Correu va fer aigües, va decaure en el prestigi que li havia donat la seva independència i va perdre vendes. Era el principi de la fi d’un diari a punt de complir cent anys. Pel que havia significat periodísticament, per la seva influència social, per la valoració que la perspectiva del temps ha permès i per les diferents vicissituds que va viure, El Correu ha passat a la història com una institució mítica.

De la politització a la davallada

(...) Començava així a desdibuixar-se l’època d’or d’ El Correu. Diguem-ho clar, els nostres lectors es trobaven més còmodes quan fèiem periodisme i “fèiem país” –com es deia– que quan es va començar a fer política partidària i a ser portaveu del pujolisme. En el terreny periodístic, s’havien dut a terme un munt d’iniciatives –un equip de qualitat, una visió oberta i crítica, articles i seccions en català, múltiples edicions comarcals, compaginació i portades atractives, etc.– que després van ser emprades, o imitades, per altres periòdics.

Certament, El Correu, de tarannà catalanista i democràtic, i amb un notable sentit crític de la situació, havia constituït un èxit i va marcar una època. L’interessat decantament polític dels darrers temps l’acabaria matant. Aquesta és la realitat. Cal reconèixer, però, que el canvi del clima polític, que va desorientar força i que afavorí l’aparició d’una competència innovadora i moderna amb nous plantejaments més atrevits, va ajudar a la davallada.

Jo vaig sobreviure a les soterrades tempestes i vaig continuar-hi amb certa comoditat, si bé la meva intervenció en la marxa general del diari va anar minvant. Potser perquè, com explicava Jaume Pol Girbal, l’excorresponsal a París que amb els canvis a l’empresa va arribar a ser una mena de delegat general, “ el Wifredo no es pot tocar, és com la vaca sagrada o l’elefant blanc de la casa”. Les enquestes que periòdicament s’encarregaven coincidien a dir que feia vendre, amb els meus articles encara que, sibil·linament, se’m va anar deixant de banda en les decisions sobre el diari (...)

Un altre engany de Pujol

Víctor Saura, que ha estudiat a fons la història d’ El Correu, fa notar com Jordi Pujol, en el primer volum de les memòries, publicat en 2007, admet que el seu periple com a empresari de premsa havia anat molt més enllà del que sempre havia pregonat la història oficial. És a dir, admet que va ser l’ accionista majoritari d’ El Correo Catalán fins a la desaparició d’aquest diari, en 1986 (de fet, el diari ja no va sortir el novembre del 1985, tot i així, l’editora tanca mig any després), quan Pujol ja havia guanyat les eleccions catalanes per segona vegada. Oficialment, només havia estat accionista durant alguns anys de la segona meitat dels setanta (...).

L’últim gerent d’ El Correo Catalán, Josep Manuel Novoa, confirma, en el seu llibre, la versió de Saura, que Pujol no va perdre el control del diari. Del contracte privat pel qual es va acordar la compravenda, es desprèn que Pujol va vendre més accions de les que disposava i fins i tot de les que hi havia a la pròpia empresa. El contracte està datat el 26 de maig de 1977, quan encara no s’havia fet l’ampliació de capital.

L’interessant relat de Saura permet entendre moltes coses, gairebé oblidades, de l’atzarosa rebotiga del desaparegut diari. En les memòries, Pujol reconeix que va ser un mal empresari de premsa perquè era un propietari absent. Es refereix a la revista Destino i al diari El Correo Catalán. “No obstant això –escriu–, El Correo Catalán va sobreviure fins a 1986. Josep Maria Vilaseca Marcet i qui llavors era el meu secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, van fer una liquidació molt ben feta i no gens traumàtica, per la qual cosa els estic molt agraït”.

“La frase –comenta amb agudesa Saura– és triplement sensacional. Primer, Pujol admet que el seu número dos al Govern, Prenafeta, es dedicava a gestionar-ne les inversions particulars (en realitat, serà Prenafeta qui acabarà matant el diari, ja moribund, perquè la seva obsessió era doblegar La Vanguardia. Però a partir d’un cert moment pensa que seria millor amb un nou projecte, i d’aquí sorgí l’ Observador). Segon, Pujol admet que era el propietari d’una empresa periodística, tot i que feia anys que s’havia anunciat que havia venut les accions; és a dir, admet que va mentir. Tercer, falseja un fet capital. La liquidació d’ El Correu no va estar gens ben feta, i sí que va ser traumàtica, especialment per al qui en fou l’últim gerent, Josep Manuel Novoa, i evidentment també per als treballadors, que van perdre la feina (alguns van ser recol·locats, per exemple, a TV3 o a Catalunya Ràdio) i els proveïdors, que es van quedar amb factures sense cobrar.