L'ocàs de les seccions

ÒSCAR GARCIA
Diaris com El País i El Periódico de Catalunya i estructures de suport a la comunicació local com La Xarxa estan aplicant canvis a les redaccions, entre l’intent d’aprofitar oportunitats i la incertesa. És un moment de canvis de models productius i d’estructures que els han de fer possibles. El director d’ El País, Antonio Caño, va publicar, el 3 de març, una carta oberta en què explicava com pensava modificar l’estructura de la redacció: “Passarem d’allò que el sector ha denominat integració de redaccions a un nou sistema de sincronització d’equips i canals. Implantarem modernes eines de comunicació (...). Serà una redacció sense despatxos, oberta a la col·laboració i a l’intercanvi d’idees, en què els equips s’entremesclaran per construir noves històries”.

Quatre mesos més tard, el 2 de juliol, Antonio Fernández-Galiano, president d’Unidad Editorial, l’empresa editora del diari El Mundo, anunciava una reorganització de les seccions en dos grans blocs, que aglutinen, d’una banda, les notícies de política, economia i tribunals i, de l’altra, les de cultura i societat, entre altres. En un intent de potenciar el material propi, també va anunciar que s’apostaria pel periodisme d’investigació.

Fernández-Galiano també explicava els canvis en les pautes productives, que es duran a terme a partir del setembre, entre les quals l’externalització de diversos processos i la creació d’una secció transversal de continguts sobre motor, estil de vida, viatges, tecnologia, habitatge, cultura, etc. que nodriran els mitjans del grup. És una tendència general. Els mitjans no només volen que els seus periodistes siguin multimèdia sinó que la versatilitat també es doni en els continguts que tracten. I l’estructura de la redacció també canvia.

Centralització i individualisme
En el cas d’ El País, les seccions s’han minimitzat molt i s’ha creat una estructura central molt forta, on són els directors d’informació, de producció, de xarxes, de coordinació editorial, etc. Una dotzena de persones que són la cúspide de tota l’organització, amb una gran responsabilitat i un gran poder central i, després, la resta de la redacció, organitzada en una secció que es diu Notícies. Hi queden vestigis de les anteriors seccions especialitzades, amb tendència a desaparèixer.

L’espai de la redacció també s’ha modificat. És una nau diàfana, sense llocs assignats per als professionals, excepte per a aquells que fan un treball més tècnic. Quan arriben, els periodistes ocupen la primera taula que troben disponible. No hi ha calaixos, disposen de taquilles per guardar els efectes personals. Tampoc hi ha ordinadors de sobretaula. La idea és adaptar tota la redacció perquè tothom accedeixi, amb el seu mòbil o portàtil, a qualsevol dels suports i editi qualsevol notícia, sigui on sigui. Ara bé, aquesta estructura horitzontal i informal provoca alguns efectes en les pràctiques diàries dels redactors. Segons un d’ells, “ abans hi havia més discussió, més debat intel·lectual a la redacció. El fet que estigui organitzada amb un comandament central fa que l’orientació de la informació no es discuteixi”.

La secció perd pes i en guanya el nom, la signatura del periodista. Luis Gómez, reporter d’ El País i membre del comitè de redacció, afirma: “Anem cap a una individualització de la informació, gairebé com si es tractés d’una feina de corresponsals. Els periodistes lliuren els textos, que són l’únic vincle amb la base central. Pot ser que alguns periodistes no passin per la redacció en tota la setmana, el contacte personal es perd”. Gómez transmet els seus dubtes: “Si la tendència és que cada periodista vagi per lliure, si no hi ha debat intern, qui aporta la coherència?”.

El Periódico de Catalunya també està immers en un procés de canvi de les pautes productives que va començar el 9 de novembre i en el qual han tingut en compte la importància de mantenir la coherència de les informacions, com explica Albert Sáez, director adjunt del diari. “Intentem mantenir el mateix criteri editorial en tots els suports editorials en què apareix la firma del mitjà”, explica. Respecte a la pervivència de les àrees temàtiques, Sáez reconeix: “Aquest és el canvi que podríem acabar fent en l’últim trimestre del 2016, per aconseguir un tipus d’organització en el qual es preservi l’especialització dels periodistes, que per a nosaltres és un bé de la màxima prioritat. És a dir, que la gent pugui treballar en àrees especialitzades i que pugui dedicar-se als seus temes. Tot i que és la prioritat màxima, és veritat que, en termes de continuïtat de les notícies d’última hora i de tasques d’edició i no de tanta especialització temàtica, sí que avançarem cap a una menor rigidesa organitzativa”.

El valor de l’especialització
Sáez insisteix que una certa laxitud no implica, però, la desaparició de l’especialització: “La primera premissa és la més important: tenir el màxim nombre de gent possible dedicada a seguir àrees específiques de l’actualitat, perquè entenem que és el que ofereix notícies amb enfocaments propis. Tenim en el cap un model menys compartimentat, però on tothom pugui dedicar-se a una àrea especialitzada, no on tothom faci de tot, idea que només pot servir per a l’última hora, per les feines més d’edició o enriquiment de les notícies, però no per construir el nucli fonamental de la informació, que l’ha de fer l’especialista”.

Uns canvis, propiciats pel model digital, que no només arriben al sector de la premsa escrita. Així, des de La Xarxa –que des de 2013 és una plataforma multimèdia de suport a l’audiovisual local, amb 180 mitjans adherits, als quals ajuden a ser més multimèdia i competitius– tenen clar que operen en un entorn cada cop més multidisciplinari. Gabriel Barragán, responsable de Comunicació i Màrqueting, admet: “Amb tants adherits, aquí tenim totes les realitats possibles. Tothom és conscient que el present és la multiplataforma, la multipantalla, ser a tot arreu. Els mitjans locals no es poden permetre el luxe de ser especialistes. Són especialistes en comunicació local”.

A El País, per exemple, hi ha un departament, anomenat Verne, que es dedica a crear continguts de caràcter viral, una tendència que, com comenta Luis Gómez, apareix a tota la premsa. “Si veus la pàgina d’inici de qualsevol mitjà de comunicació, hi ha un contingut informatiu i un altre que busca les audiències”, afirma. En aquest sentit, The Guardian és un referent que tothom observa quan es parla de transformació digital. La seva editora, Katharine Viner, va posar el dit a la nafra, el 5 de juliol, en una conferència en l’acte de l’associació d’anunciants britànics (ISBA). “El fet que els negocis encara valorin l’èxit en línia en funció del nombre de clics i que els anunciants no discriminin prou en relació amb el contingut, situa els periodistes sota una pressió que va en augment per aconseguir generar visites com a resultat”, va advertir Viner. Quina ha de ser, doncs, la funció actual del periodista? Informar o incrementar el trànsit?