L'aventura frustrada

JOSEP MARIA FIGUERES

El 1 2 de novembre de 1904 apareix El Poble Català, un setmanari que dos anys després passaria a ser diari. Portaveu de les esquerres republicanes i catalanistes, es va convertir en una tribuna intel·lectual de gran relleu, amb voluntat d’impacte i de categoria per la vàlua dels col·laboradors, el nivell dels escrits i el compromís social. A més, va incorporar la modernitat d’uns valors gràcies a un conjunt d’escriptors vinculats a la capçalera. La temàtica social avançada estava amarada d’un intens sentit de país, constituint un ideari innovador. Així, van assumir valors com la igualtat social i la llibertat política o la lluita contra la pena de mort, al costat d’una recuperació de la sobirania catalana.

La conjunció de republicanisme i catalanisme d’esquerres formaria, de cara a les eleccions legislatives de 1914, una aliança indissoluble que buscava contrarestar el creixent poder de la Lliga. L’aliança, però, no assoliria grans èxits electorals trontollant arran del Pacte de Sant Gervasi amb els radicals de Lerroux que va provocar la marxa de molts periodistes de la redacció i, finalment, la mort del diari.

Així doncs, la frustrada aliança de les esquerres catalanistes amb el lerrouxisme crític amb el catalanisme va donar com a resultat el domini de la Lliga en el catalanisme polític. El Poble Català, doncs, desapareixeria el 16 d’abril de 1918 després d’una incansable activitat. Tot i això, el 1919,encara publicaria un número esporàdic i el nom seria recuperat, posteriorment, per altres capçaleres per les ressonàncies que havia assolit com a publicació compromesa.

Sectors enfrontats

El context polític i periodístic en el qual va néixer El Poble Català era de confrontació ideològica. Des del 1901, el catalanisme polític tenia una presència rellevant a les institucions parlamentàries per l’èxit a les eleccions al Congrés i, a més, posseïa una creixent influència gràcies a tribunes locals i generals. Les dues tendències majoritàries serien –fins a la segona dictadura militar del segle xx– les que van assolir una centralitat dins el catalanisme polític i encarnarien el sentit majoritari. Per una part, hi havia la Lliga amb una densa xarxa de publicacions a l’entorn de La Veu de Catalunya i amb una gran implantació política arreu les comarques.

Per una altra part,el bloc minoritari del catalanisme republicà –amb una presència majoritària laica i amb la implicació de sectors intel·lectuals, professionals, estudiantils, econòmics i del món de la justícia– no tenien la força numèrica, tot i ser ideològicament molt actius. Així, El Poble Català, tribuna minoritària i portaveu d’un partit d’exigus resultats electorals,va ser minoritari en relació amb el conjunt catalanista. A més, tindria una vida breu. Mentre que La Veu es va publicar durant quasi quatre dècades, El Poble Català–primer setmanari i després diari– tindria una vida de només dotze anys.

Col·laboradors de renom

Tot i uns tiratges baixos, El Poble Català va assolir una important influència gràcies als col·laboradors com A ndreu Nin, Carles Rahola i un ampli estol on excel·lien Pere Coromines, Odisseus, i Gabriel Alomar, Fòsfor, amb aportacions constants, així com un conjunt d’escriptors i intel·lectuals com Manuel de Montoliu, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Feliu Elias ( Apa), etc. També redactors com Ramon Noguer i Comet, Manuel Raventós o Vicenç Bernades tenien una coherència ideològica, malgrat les diferències entre ells, que els convertien en un grup divers més que en una formació homogènia.

En aquest sentit, destacaven les seccions que esdevindrien mítiques en la història del periodisme com la fina i excel·lent «Tot passant», de Josep Pous i Pagès; «Proses bàrbares», de Prudenci Bertrana; «El reportatge de Xènius», d’Eugeni d’Ors o les «Qüestions gramaticals», de Pompeu Fabra. També va disposar d’excepcionals col·laboracions com les d’Eugeni Xammar, els acudits d’ Apa, entre altres, i va ser el prototipus de diari ideològic, tot i la voluntat, també, de ser un mitjà de comunicació informatiu. El diari havia nascut, però, amb poc capital i per voluntat política d’elements dispersos del republicanisme. Ildefons Sunyol i Jaume Carner en van ser puntals.

El periodista i polític Vicenç Bernades escrivia en un reportatge a Serra d’ Or (novembre, 1975): «Amb uns escassos sis mil exemplars de tiratge i la manca de publicitat, podeu suposar com aniria la cosa, perquè els sous (i alguns tanmateix no cobràvem res) no passaven dels quinze a trenta duros mensuals cobrats amb retard constant.». A més de les dificultats de lectura en català, la línia clarament esquerrana es veia agreujada per accions com l’excomunió del cardenal Casañas, el laïcisme militant en un context eclesiàstic important o la suspensió de la capçalera gairebé quatre mesos després de la Setmana Tràgica. D’altra banda, la manca de corresponsals i suplements, contribuïren a limitar el sostre de lectors que el consideraven un periòdic massa avançat.

Col·lecció de literatura

El periòdic de gran format, a sis columnes i quatre pàgines, era imprès en caixa petita, esporàdiques fotografies, poca publicitat i, per tant, tenia, tot i les poques pàgines, molt de text. Hi predominava la informació, catalana, si bé fonamentalment molta opinió política i social. El primer director d’ El Poble Català en l’època com a diari va ser Francesc Rodon, entre 1906 i 1908, al qual va seguir Joan Surera durant un any. L’home clau, però, seria Pere Coromines, que va dirigir la capçalera des de desembre del 1909 fins al maig del 1916, tot assumint també la direcció del partit. Coromines va convertir el periòdic en tribuna política de primer ordre amb l’èxit electoral del 1910 i va tenir la constància d’un rigorós treball que volia fer créixer el diari.

Coromines va intentar augmentar el contingut informatiu amb una reforma del contingut, tot i mantenint-se com diari de partit. Una iniciativa esplèndida d’ El Poble Català va ser l’edició de la col·lecció de llibres en la qual van publicar col·laboradors i redactors com Alfons Masseras ( Edmon) o Rovira i Virgili ( Episodis d’història de Catalunya). Altres dues grans novel·les de denúncia van ser del primer Josep M. Folch i Torres, el més valent, Aigua Avall i Joan Endal seguint els passos d’aquella Lària de L’ Avenç. A la col·lecció hi havia també una representació de literatura estrangera de qualitat.

Final sorollós

L’abril del 1914, arran del Pacte de Sant Gervasi de l’any anterior, que uniria els radicals de Lerroux amb els republicans de Coromines, marcaria l’inici del declivi. La separació era notòria. Els redactors d’ El Poble Català, disconformes amb l’aliança, van marxar sorollosament i van fer públic un manifest en què hi anunciaren la ruptura. Els qui restaren a la capçalera van dir que seguirien davant la crisi financera del diari, en liquidació, per motius de fidelitat, rebutjaren el sou i ambdós grups polemitzaren agrament. La redacció s’havia dividit i la guerra de manifestos així ho va fer palès. Als qui es quedaren, una minoria, militants de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) els va doldre que es malbaratés el que representava el diari i no van poder mantenir el nivell aconseguit. El diari, finalment, va desaparèixer de la mateixa manera que va fer-ho la influència del partit. Rovira i Virgili crea Esquerra Catalanista i el setmanari La Nació, i la UFNR es descompondria. Caldria esperar als anys trenta perquè el catalanisme republicà, llavors sí, fos hegemònic.