Al punt de mira

LAURA SAULA
Camises trencades, crits, insults, càmeres robades, escopinades... Aquestes són les situacions que s’estan trobant, els periodistes i fotògrafs que van a cobrir manifestacions de moviments antisistema. I és que, si fins ara aquestes amenaces es rebien per part de la policia o dels grups d’extrema dreta, la novetat és que ara provenen dels moviments alternatius i antiglobalització. Col·lectius que veuen els mitjans com els transmissors dels interessos del poder i de les grans empreses editores.

En els últims mesos, s’han donat una sèrie d’ agressions i amenaces a periodistes que han transcendit als mitjans de comunicació, fet que demostra que aquesta tendència va en alça i comença a preocupar dins la professió. Casos com el càmera de BTV agredit el passat abril en una casa okupada mentre cobria una batuda a Gràcia contra atracadors de bancs, a qui van trencar la camisa i prendre la càmera, o les agressions a tres periodistes de TV3 que cobrien una cassolada també a Gràcia contra el desallotjament del banc expropiat, en són alguns exemples.

Un altre enfrontament que ha transcendit i que també ha estat condemnat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya va ser el del grup d’estudiants de la Universitat de Lleida que va agredir un equip de TV3. Entre els atacants fins i tot s’hi trobava, presumptament, el cantant de rap Pablo Hasel. Després d’aquest incident, les entrades de la delegació de TV3 a Lleida i de la redacció del diari Segre van rebre impactes de pedres als vidres i van ser objecte de pintades on es podia llegir “manipuladors” i “no sou periodistes”.
Arran de tots aquests fets, hi ha hagut periodistes que han començat a denunciar la situació. És el cas d’ Enric Borràs, redactor del diari ARA que va publicar al bloc de Mèdia.cat l’escrit “ Jo no apunto perquè la policia dispari”, en què es queixava de la dificultat que havia tingut per fer la feina durant les manifestacions a Gràcia del passat mes de juny. També, Javier Silvestre, periodista de La Vanguardia, va publicar l’article “ Agredir els periodistes, l’última moda per a protestar del que sigui...”, en què denunciava com els equips de televisió han hagut d’allunyar-se de la notícia i ocultar per a quin mitjà treballen, i fins i tot, treballar protegits per la mateixa policia. “Els periodistes acaben treballant com si fossin corresponsals de guerra”, es queixava Silvestre.

“Ens hem trobat que algunes persones de diversos col·lectius no respecten que estiguem treballant al carrer”, critica Xavier Muixí, director d’Informatius de BTV. Arran de l’agressió al càmera d’aquesta cadena, el Comitè Professional de BTV va organitzar una sessió oberta per recordar als periodistes de la casa quins són els drets dels periodistes i com actuar a l’hora de treballar al carrer.

Demonitzar la professió
“Em van dir que si no parava de gravar, em rebentarien la càmera”, relatava Àlex Oró al programa Els Matins de TV3 poc després de ser atacat, juntament amb el seu equip, durant la cobertura de l’ocupació dels estudiants a la Universitat de Lleida. “El que més em preocupa és que, des de ja fa un temps, només arribar ja no siguis ben rebut”. “No és normal que haguem d’anar a treballar amb el casc de la moto posat per si ens cau una pedra al cap”, explica Núria Vázquez, qui fins al juny treballava a la secció de Successos d’Europa Press i que actualment està a Crónica Global.

Vázquez reconeix que, des de la vaga del 29-S, el 2010, ha estat repetidament assetjada per aquests grups. “Durant aquella vaga, em van amenaçar de trencar-me la càmera diverses vegades”, admet. Tot i això, confessa que un dels territoris més hostils on ha treballat ha estat a les revoltes de Can Vies, on li van llançar pedres, petards, i fins i tot un còctel Molotov. “A les manifestacions del banc expropiat de Gràcia, només arribar ens van advertir que no érem benvinguts i que ens ho prenguéssim com una amenaça”, relata Vázquez, qui creu que aquesta situació ha empitjorat en els últims sis anys.

En allò que coincideixen tots els periodistes i fotògrafs entrevistats és que el tema de la imatge preocupa moltíssim els manifestants. No volen que els rostres surtin a la premsa, per tant, els periodistes suposen una forta amenaça a la seva seguretat. “Som al segle XXI i tots portem una càmera al mòbil”, comenta Enric Borràs, periodista de l’ARA, qui argumenta que “és impossible intentar impedir que es facin i pengin imatges, fotografies o vídeos a les xarxes”. El que sí reconeix és el deure d’intentar protegir els rostres de les persones que participen en els aldarulls, perquè el més probable és que aquelles imatges acabin reclamades per la via policial. “Això crea un problema deontològic en els mitjans de comunicació, que han de decidir si eliminar-les abans o cedir-les a les autoritats”, admet Borràs.

Buscant un diàleg
“S’ha d’assumir que els periodistes treballen amb un material altament inflamable”, explica Xavier Giró, director del grup d’investigació de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes. Per a aquest expert, els periodistes han de tenir clar que tot el que escriuen sempre tindrà una repercussió sobre el conflicte i que, a més, el missatge serà modulat segons el mitjà de comunicació on es publiqui.
Això determina que “algunes parts se sentin mal representades i desconfiïn de la intenció dels periodistes”. L’expert aconsella “tornar a obrir el diàleg amb les persones que demonitzen els mitjans”. Un punt de trobada que va tenir lloc el passat mes de juny a la taula rodona “Després de Gràcia. Periodisme i protesta”, organitzada pel Grup Barnils i en què diferents periodistes i activistes van analitzar la situació després dels aldarulls del banc expropiat. Els activistes van acabar entenent que els periodistes només som treballadors normals i corrents, igual que ells, i els periodistes també vam entendre que els activistes no volen que se’ls faci un primer pla de la cara quan es manifesten”, explica Núria Vázquez.

En aquest sentit, poder dialogar no és tan senzill, i fotògrafs amb una llarga trajectòria com Xavier Gómez es comencen a preguntar fins a quin punt val la pena arriscar-se a cobrir aquest tipus d’informació per una fotografia. Aleshores passaria, tal com apunta Javier Silvestre en el seu article, que els periodistes serien igualment acusats de manipulació per no haver cobert una informació.