Aquell aparell del passat

NEREIDA CARRILLO
No els atreuen les pantalles de 37 polzades. Les de 46 o 54 tampoc no els diuen res. Els joves i adolescents veuen la televisió, aquell aparell que presideix els menjadors de totes les cases, com un vestigi del passat. Per al consum audiovisual, prefereixen pantalles molt més petites, de 13, 8 o 6 polzades. Ara bé, la predilecció per l’ordinador, les tauletes i els telèfons mòbils no és una qüestió de dimensions, sinó més aviat de continguts, de llenguatge i, sobretot, de tipus de consum. Què té l’audiovisual a Internet que atreu les noves generacions? Està renunciant la televisió al públic jove? Quan les criatures d’avui siguin adults demà, tornaran a les pantalles grans o seguiran amb els seus hàbits actuals?

“Els joves van a Internet perquè és el seu mitjà natural. Han nascut amb l’ordinador i veuen la televisió com un objecte antic”, afirma Joan Tharrats, guionista de programes infantils i juvenils, psicòleg i professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull. L’estudi Convergència mediàtica i joves , realitzat pel Grup de recerca Comunicació i Nous mitjans de la UOC i publicat el 2013 llança una diagnosi similar: els joves miren la televisió en família, a les hores dels àpats i només perquè l’han encès els progenitors; consideren aquesta pantalla un mitjà “del passat” i “avorrit” i asseguren que els programes que els podrien agradar no encaixen en la seva rutina diària.

Llibertat i solitud

Mentre el visionat de la televisió es produeix en família i s’ha de negociar què es veu, apunta l’estudi, Internet suposa un major alliberament del control parental. Per això, els joves prefereixen l’audiovisual en altres pantalles. “El jove vol controlar-ne el consum. I la tecnologia ho permet”, apunta Jordi Sánchez Navarro, professor dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i un dels autors de la recerca. “La televisió imposa unes rutines de família nuclear que és precisament el que no vol un adolescent”, afegeix Tharrats.

Les noves generacions no estan fetes per a una televisió lineal, on són els programadors dels canals i no ells els qui assenyalen quin programa s’ha de veure i a quina hora, a més d'imposar un ritme concret amb pauses de publicitat. Els joves rebutgen allò prefixat, volen decidir. “Amb la televisió, estàs expectant –explica Tharrats–, mentre que amb Internet fas el que et dóna la gana. Tu ets el programador, veus el que vols, quan vols. I pots parar i obrir una altra finestra”. La major autonomia que els atorga la Xarxa és, segons els experts, la principal raó per la qual les noves generacions la prefereixen a la televisió. El darrer informe de l’Institut Reuters n’aporta dades. El Digital News Report 2016 assenyala que un 28% dels joves entre 18 i 24 anys afirmen que les xarxes socials constitueixen la principal font de notícies, mentre que un 24% apunta que ho és la televisió.

Roberto Suárez, cap del Media Intelligence Service (mis) de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) comenta aquestes dades: “Els joves confien en les recomanacions de les xarxes socials per accedir a continguts. Llegeixen les mateixes notícies que els amics i miren el mateix que els amics”. Tant per a informar-se com per a l’entreteniment, els nascuts més enllà dels anys noranta trien la Xarxa. L’estudi de tendències d’audiències de televisió realitzat pel Media Intelligence Service i difós el juliol d’aquest any certifica el descens del consum televisiu entre els joves. Les dades assenyalen que els europeus van consumir 3 hores i 41 minuts de mitjana diària de televisió el 2015, una xifra que s’ha mantingut estable en els darrers cinc anys. Per contra, en el cas dels joves, el temps es redueix a 2 hores i 6 minuts, uns 17 minuts menys que fa cinc anys.

L’èxit dels "youtubers"
La canalla es refugia en altres suports, en altres continguts entre els quals hi destaca el fenomen dels “youtubers”. Es tracta d’internautes que s’han convertit en prescriptors entre les noves generacions, alguns dels quals amb vídeos que reben milions de visites. Per què els “youtubers”, a diferència de la televisió, han aconseguit seduir els adolescents? “Perquè són descarats en el bon sentit de la paraula”, considera Tharrats. Aquest guionista assenyala la proximitat i la quotidianitat d’aquests presentadors de la Xarxa com a dos dels elements diferencials. “Els “youtubers” són peers, són de la mateixa edat”, recalca Suárez, que afegeix que amb la televisió no se senten identificats. Per a Sánchez, els “youtubers” han creat un nou llenguatge adreçat als joves, “senzill” i “personalista”, en què “es premia l’autenticitat” i en destaca “la proximitat amb el públic”.

Davant d’aquest panorama, la pregunta és obligada. Suárez la formula: “Els joves, que s’han acostumat a un consum a la demanda, tornaran a la televisió lineal?”. Per al cap del Media Intelligence Service de la UER, si bé no hi ha risc de perdre audiència en els pròxims deu anys, sí que intueix certa preocupació per part dels anunciants. Sánchez també ho té clar: “Jo crec que no. El canvi cultural serà irreversible”. Tharrats opina que “quan aquests joves siguin adults, la televisió haurà canviat absolutament. És un electrodomèstic que anirà morint o s’adaptarà a Internet”, vaticina el professor de la URL.

Més enllà de saber si els adolescents tornaran a ser fidels a la televisió quan creixin, hi ha una altra incògnita: què poden fer les cadenes per recuperar-los? Per a Suárez, malgrat que algunes ja ho intenten, no totes tenen èxit. Per a Tharrats, les corporacions públiques produeixen i programen continguts infantils, si bé després hi ha un salt fins al públic adult. “Fer programació per a adolescents és impensable, potser és una utopia”, recalca el guionista. “L’adolescent i els joves ja es consideren adults i no volen que els tractis com a diferents”, afegeix. Per això, més que dissenyar una programació per a joves, el professor de la URL aposta per incloure a la graella “ programes per a adults amb temes per a adolescents”, com el sexe, les relacions personals o els estudis.

La relació entre els joves i la televisió resulta complicada, sembla que es giren l’esquena mútuament. Les cadenes no ambicionen un públic que no es grata prou la butxaca i que, per tant, no interessa als anunciants. I les noves generacions es rebel·len contra horaris, continguts i maneres de consumir imposades: volen més llibertat. Amb la indiferència dels uns i els altres, les petites pantalles surten guanyant. .