"Nacions Unides és la millor marca del món"

JORDI ROVIRA

Quan vas estrenar el càrrec actual a les Nacions Unides, un titular de La Vanguardia deia Del Ter al Hudson...

(Riu).

...i recordava els inicis a la revista Rebombori de Sant Quirze de Besora. Després, a mitjans dels vuitanta, vas cursar un màster de Relacions Internacionals a la Universitat de Columbia, a Nova York. Tenies vint-i-quatre anys i ni t’imaginaves que un dia hi tornaries amb el càrrec actual.

No em podia ni imaginar el recorregut que he fet des de llavors. Quan em van nomenar per al càrrec de Nacions Unides feia trenta anys exactes que havia començat a estudiar a Columbia. Recordo que, al setembre de 1984, em vaig acreditar per cobrir l’Assemblea General –era corresponsal de l’ Avui i col·laborava a Catalunya Ràdio– que comptava amb la presència del ministre d’Assumptes Exteriors de la URSS, Andrei Gromiko, que amb el seu discurs va provocar un petit desgel en les relacions i va provocar la primera reunió entre Reagan i Gorbatxov. Van ser moments històrics.

Fa sis anys, et vam entrevistar quan feia poc que el Financial Times t’havia considerat “una de les trenta personalitats més influents de la UE”. Llavors, recomanaves als periodistes que “val la pena arriscar-se”.

Sí, i tant!

Ara el teu càrrec és un risc o una aposta segura per l’experiència acumulada en llocs de responsabilitat?

El risc hi és perquè, al ser un lloc de responsabilitat, és molt important fer-ho bé i, a més, ens trobem en un moment clau de l’organització en què, també, els responsables de comunicació gestionem la reputació, assegurant-nos que es faci de manera transparent i oberta. I no és fàcil. I hi ha tants canvis en el món de la comunicació que s’han de modernitzar moltes coses. I una de les coses que Nacions Unides ha de fer és posar-se molt al dia. Això ja és difícil de per si, i més si encara t’hi has de posar. Per tant, no vull parlar de risc, però sí és una responsabilitat important i així m’ho he pres, com un repte i com un risc al tractar-se d’una dimensió molt diferent a la Unió Europea, un grup complex de 28 països...

Nacions Unides és una organització complexa. La teva tasca és fer arribar missatges senzills?

Exactament. Per una part, fem una comunicació a llarg termini d’intensitat constant i de preservació de la marca que continuï legitimant l’única organització universal. I, per una altra, part, l’organització té moltes branques i s’ocupa quasi de tot (salut, drets humans, seguretat...), encara que ens hem d’assegurar que es filtren bé els missatges, perquè en tots els projectes es treballi de manera oberta i transparent i s’informi d’allò que es fa, i amb la responsabilitat de rendir comptes davant de l’opinió pública. Sense aquest treball de presència constant, les organitzacions van desapareixent i poden perdre rellevància malgrat estar fent moltes coses.

I ho heu de fer arribar a tot arreu...

Sí. Per això utilitzem moltes llengües. En tenim sis d’oficials, però després declinem els missatges amb totes les llengües que podem. I, a més, hem de treballar en xarxa amb les grans agències (unicef, unesco, acnur, etc.) que tenen molta presència al territori. Tot plegat és molt complex.

Malgrat escàndols com els abusos d’alguns cascos blaus o determinades picabaralles polítiques, Nacions Unides segueix sent molt valorada.

Vaig encarregar un estudi que va concloure que Nacions Unides és la millor marca del món. N’hi ha altres com la Creu Roja, el COI o empreses com Google, tot i així, la marca Nacions Unides és imbatible. Per a mi, és molt important la confiança en la marca i allò que significa. Com a marca és extraordinària. Potser no genera molt afecte si bé mai, o gairebé mai, genera rebuig. I, en canvi, genera molta solidaritat i suport.

L’any passat vàreu promoure l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible amb molts famosos com a reclam. Cal aquest glamur mediàtic?

Sí, i aquesta és una diferència interessant amb la Unió Europea, que no recorre al glamur mediàtic per moltes raons. En canvi, les Nacions Unides hi recorre sovint. Per exemple, Leonardo Di Caprio ha estat una de les veus que més ha mobilitzat per l’acord del canvi climàtic. També ajuden personatges com l’Angelina Jolie en el tema dels refugiats, Michael Douglas amb el desarmament o Daniel Craig amb el desminat en països on va haver conflictes. També treballem molt la pau i el desenvolupament amb figures com Jane Godall, una de les persones que més connecta amb els joves. Tot aquest grup de persones, que anomenem “missatgers de la pau”, és molt important, però cal seguir fent accions informatives perquè no només hem de visibilitzar els problemes, sinó també mostrar les decisions que es prenen i explicar com s’executen. Per tant, ambdues parts de la nostra comunicació són molt importants.

Mesos enrere Ban Ki-Moon es va trobar al mig d’una polèmica al admetre que va retirar l’Aràbia Saudita de la llista negra de països acusats d’atacs a nens perquè el van pressionar que, si no ho feia, tallarien els fons de programes humanitaris.

És veritat que les pressions rebudes en aquest sentit han estat un episodi molt més que desagradable. Recordo que quan el secretari general va comparèixer davant la premsa i va admetre les pressions, estava profundament disgustat. Aquest és un dilema molt difícil. Ell va admetre que, si no hagués cedit, hauria tingut un impacte molt greu en els recursos financers de l’organització. Però el que va passar també reflecteix què són les Nacions Unides, on es pot fer avançar l’agenda si tens consens. Ara bé, això és molt difícil i l’Aràbia Saudita és un contribuent molt important.

Arran de tot allò, el New York Times va dir a l’editorial que “les Nacions Unides han desenvolupat una poca envejable reputació per la hipocresia en la seva aproximació als drets humans”. A nivell de comunicació, com es contraresta això?

Aquesta frase en alguns aspectes és veritat, i en d’altres no. I la meva funció és promoure, divulgar i explicar els moments –molts més que aquest tan punyent– en què l’organització és en primera fila en la defensa dels drets humans, i que fa que molta gent vegi Nacions Unides com l’última esperança. La meva feina és evitar que casos com aquests tornin a passar, en la mesura en què som molts els que podem donar consell al secretari general. Amb tot, no es pot pretendre tenir unes Nacions Unides que no reflecteixin el que és el món.

Si comparem el paper de Nacions Unides en la guerra de l’Iraq –en què va fer de mediador, tot i que no va evitar el conflicte– i en l’actual de Síria –en què les decisions importants les prenen els estats– podem concloure que s’ha perdut la iniciativa?

En la darrera guerra de l’Iraq, les Nacions Unides van quedar marginades perquè el Consell de Seguretat es va bloquejar i dividir, i els Estats Units van muntar una coalició pel seu compte. I ara som on som amb un Iraq en una fragilitat extrema.

Però s’hi va visualitzar una tasca.

Es va visualitzar en el Consell de Seguretat per part dels països. En canvi, en la guerra de Síria, el Consell de Seguretat ha estat igual de dividit. És més, el primer procés negociador el va dirigir el mateix Kofi Annan –per encàrrec de Ban Ki-Moon– i es va frustrar quan el Consell de Seguretat no va donar suport a la proposta de negociació. El mediador següent, Lajdar Brahimi, es va trobar en unes circumstàncies similars. I, durant dos anys, el Consell de Seguretat ha estat completament dividit i, en aquest moment, l’únic procés negociador en marxa és el que lidera Nacions Unides. Una cosa similar passa a Líbia.

En el conflicte dels refugiats a Europa, les crítiques són per a la UE i els governs però, de les Nacions Unides, no se’n parla...

Tens tota la raó, i això passa pel paper assumit per Europa i perquè on passen aquestes tragèdies és al teatre europeu, si bé el principal actor humanitari de gestió de la supervivència de tots aquests refugiats són les agències humanitàries de les Nacions Unides.

Llavors hi ha un problema de visibilitat.

Ho admeto, per contra, s’ha d’escoltar i veure la intervenció del secretari general de Nacions Unides al Parlament d’Àustria l’endemà de la primera ronda de les eleccions presidencials quan va referir-se a les responsabilitats que els polítics europeus han d’assumir. O el que va dir en altres etapes d’aquell viatge. Va ser una veu d’agitació en el sentit que és inequívoc que en aquesta crisi de refugiats tothom hi té un paper. S’ha de tenir en compte que el gran mobilitzador de recursos, a part de les ONG, són les agències internacionals de les Nacions Unides.

Primer, vas ser als mitjans locals, després als catalans, d’allà a l’OTAN, la UE i ara Nacions Unides. I després què? Ja no es pot pujar més amunt...

Només em plantejo fer la meva feina. Ara només em preocupa servir aquesta organització fenomenal al millor possible i al seu secretari general. Més enllà, ja ho veurem...