El cor de les redaccions

JOSEP CARLES RIUS

El veritablement essencial del que està passant no és la pervivència del paper com a suport informatiu, sinó la de les redaccions tal com les havíem entès durant les últimes dècades. És a dir, com un punt de trobada de periodistes amb diverses trajectòries professionals i de diferents generacions. On es practica el debat intel·lectual i el mestratge de l’experiència. Un espai de llibertat que propicia el marc per exercir un periodisme crític, independent, honest i obsessionat per la veracitat. Un periodisme, en suma, que sap que el seu paper és el d’exercir de contrapoder al servei dels ciutadans.

Doncs bé, aquestes redaccions corren el risc de passar a la història. Primer, perquè ja no hi ha un model capaç de finançar dignament una redacció de més de dos-cents periodistes, com les que tenien els grans diaris espanyols. I sense periodistes suficients, que disposin de recursos, temps i formació, resulta impossible mantenir les cotes de qualitat que hem conegut. I una redacció de cent periodistes amb debat intern és molt més que cent periodistes treballant per separat. Una redacció és un espai que facilita l’intercanvi, que genera idees, que provoca discussions. I de tot això es veu beneficiat el lector l’endemà.

Un referent de la professió com José Martí Gómez, a partir de la seva llarga experiència, recorda que “la crisi de les velles redaccions és anterior a la crisi econòmica. Ja eren mortes però no es visualitzava. L’arribada dels ordinadors que forcen el periodista a ser editor, amb els llibres d’estil que encotillen els gèneres, va incidir en la crisi d’un model de fer periodisme en el qual trepitjar el carrer ha passat a ser una cosa extraordinària encara que hi hagi tipus rars que ho segueixin fent”. I, amb ironia, afegeix una nova causa. “El fet que a les redaccions es deixés de beure alcohol i es passa a beure aigua mineral tampoc va ser una ajuda”.

Més enllà de les bromes, Eva Domínguez –professora de la UOC i la UPF i autora del bloc Evadominguez.com – creu que “les redaccions són una metàfora de l’estat del periodisme a la premsa”. Per avaluar el canvi lent, però constant, de les redaccions durant les últimes dècades, aquesta professora imagina “una investigació impossible” amb alguns indicadors que poguessin mesurar-se cada any al llarg de dues dècades. “Entre els indicadors, podríem tenir el temps que els periodistes passen al carrer i el temps que passen a les redaccions, la quantitat de càrrecs de responsabilitat i de redactors, les corresponsalies i enviats especials, els reportatges propis i sèries en profunditat, els formats nous, les col·laboracions, els temes sol·licitats i els temes que es descarten, les reunions que es fan i qui participa en les decisions, entre altres. Veuríem què ha anat en augment i què ha anat en disminució i tindríem un diagnòstic de què era i què feia una redacció fa vint anys i què fa ara”. No tenim aquesta investigació, però el seu enunciat li serveix a Eva Domínguez per evidenciar que les redaccions d’avui dia són el resultat de moltes decisions preses al llarg dels anys. “La crisi ho intensifica tot”, conclou.

Per a Rosa Paz –subdirectora del setmanari Ahora–, “ les redaccions han quedat ‘jibaritzades’ i la reducció de matèria grisa es reflecteix també a les pàgines dels diaris. A més, el batalló d’aturats disposat a treballar per salaris de misèria –el quilo de periodista va massa barat– contribueix al fet que els que mantenen un lloc fix es tornin més dòcils als dictats de directors i empreses i que els que han de guanyar-se’l, perquè són freelance, es pleguin encara més per mantenir les seves col·laboracions o amb l’esperança d’optar a un contracte en algun moment de la seva existència. La precarietat no treballa a favor de la independència professional, sinó a favor de la submissió”.

Juan Varela –autor del respectat bloc Periodistas21.com – recorda el factor humà per sobre de les raons econòmiques: “És un problema de mediocritat periodística i humana, no de l’impacte de la crisi, que només ha vingut a aprofundir i accelerar problemes estructurals de la cultura periodística de les redaccions”. Varela denuncia que l’empobriment del periodisme “és el que va permetre l’assumpció de molts càrrecs per mediocres, no per bons professionals. A això se suma la ruptura dels vells escalafons professionals i la manca d’una política de recursos humans i capacitació permanent que permeti formar, triar i promoure els millors”. Martí Gómez hi coincideix plenament: “Hi ha una crisi de bons comandaments intermedis. Si no és dòcil no s’arriba al càrrec”.

Ramón Salaverría –director del Departament de Projectes Periodístics de la Universitat de Navarra i autor del bloc Salaverria.es – lamenta que “el valor dels periodistes al si de les empreses de comunicació passa per hores molt baixes. En la dialèctica entre gerència i equip de redacció, és clar que avui dia és inqüestionablement la gerència la que determina les destinacions no només comercials sinó, en gran mesura, també editorials de molts mitjans de comunicació”. I d’aquesta manera es creen unes condicions que no afavoreixen, precisament, l’exercici del periodisme. Així, Juan Varela recorda que “el millor periodisme s’ha fet sempre en redaccions amb una forta cultura i independència –que no s’ha de confondre amb desentesa– de l’àrea de negoci. Però els millors mitjans són també els que compten amb empreses que entenen el veritable valor del producte periodístic i treballen per millorar-lo amb la informació i el debat públic com a objectius fonamentals”.

Nou escenari

I quin és el nou escenari que s’obre després de la crisi de les redaccions convencionals? José Ramon González Cabezas –exsubdirector de La Vanguardia i el principal autor del Codi deontològic del Col·legi de Periodistes– pensa que “l’experiment neoliberal de la empresa sense fàbriques i sense empleats s’està estenent al periodisme de manera vertiginosa a l’empara de la revolució tecnològica i sota la coartada de la Gran Recessió”. I davant d’aquesta situació, “és fonamental defensar el principi que la informació és lliure, però la seva gestió no és objectiva ni innocent, de manera que únicament els periodistes professionals, implicats en la recerca de la veritat i retribuïts per servir el públic, poden oferir un compromís de pluralisme i neutralitat en el desenvolupament d’aquesta tasca”. En conseqüència, afirma, “la redacció del segle XXI no pot semblar-se en res a la de la cultura de la impremta, amb l’excepció del factor humà”.

L’altra gran amenaça està en la llibertat, en la possibilitat de l’autonomia personal del periodista. En el seu compromís, dèiem, amb el ciutadà. Moltes redaccions, delmades i atemorides per la crisi, s’han convertit en petites dictadures, al servei no només de les empreses sinó, en molts casos, de cúpules directives amb els seus propis interessos. Són redaccions que no funcionen com la suma de periodistes lliures, sinó com a veritables “exèrcits” al servei d’interessos aliens a la informació. Redaccions que són víctimes de règims on es persegueix la dissidència. I no només en el paper, sinó també en les seves edicions en línia. Per exemple, Gumersindo Lafuente recorda en el llibre Newpaper d’Albert Montagut com va ser destituït de la direcció del Mundo.es en 2006 “per negar-me a seguir les indicacions sobre els atemptats de l’11-m que marcava la direcció”.

El de Gumersindo Lafuente va ser un dels poquíssims gestos de protesta a El Mundo davant la que ha estat la major manipulació informativa de la democràcia. El director d’ El Mundo, Pedro J. Ramírez, i la cúpula directiva del diari van defensar durant una dècada la tesi que, d’alguna o altra manera, ETA estava darrere dels atemptats de Madrid. Malgrat les sentències fermes, van mantenir la teoria conspirativa que encara causa un extraordinari dolor a les víctimes. La redacció ho sabia, però va callar. És un clar exemple de les dictadures en què s’han convertit molts diaris.

Empreses segrestades

A la pregunta de si algunes redaccions s’han convertit en petites dictadures, Enric González respon: “Sí. És una cosa bastant trista de veure” . Andreu Missé –director i fundador de la revista Alternativas Económicas– denuncia que “en aquestes redaccions tan jerarquitzades, els equips directius han adquirit un poder sense precedents i en conseqüència una gran responsabilitat amb tot el que està passant”. Per tant, en la seva opinió, “el problema està en la jerarquització de les redaccions que s’ha aguditzat molt i cada vegada més al servei dels interessos de l’empresa, els seus socis, aliats i poders dels quals depenen...”. És una circumstància que també es produeix en societats d’altres sectors econòmics: les cúpules segresten les seves pròpies empreses.