L’emissora de l’odi

Era una nit de pluja i vent de la primavera del 1994. Aquell matí del 6 d’abril un míssil havia abatut l’avió privat en el qual viatjaven Juvénal Habyarimana, president de Ruanda, i Cyprien Ntaryamira, president del país veí, Burundi, juntament amb altres alts càrrecs dels dos països. La majoria hutu ruandesa sortia al carrer amb armes culpant l’ètnia tutsi de l’autoria de l’atemptat, una onada de violència mai vista a la capital del país, Kigali. Hores després, el 7 d’abril del 1994, una milícia extremista hutu assassinava la primera ministra del país, Agathe Uwilingiyimana, juntament amb set cascos blaus belgues de les Nacions Unides. La milícia prenia el poder i començava així el que serien 100 dies de violència extrema i genocidi a Ruanda.

Mai s’ha sabut si aquell avió el va fer caure la milícia tutsi del Front Patriòtic Ruandès o bé alguna de les faccions més extremistes dels mateixos hutus, però n’hi va haver prou per engegar una maquinària d’odi que convertiria Ruanda en un “infern a la terra”, en paraules d’Amnistia Internacional, i que portaria a la matança de més de 800.000 tutsis (el 75% del seu total) en poc més de tres mesos, entre l’abril i el juliol del 1994.

I, tot i semblar-ho per la rapidesa dels esdeveniments, res va ser de la nit al dia. El caldo de cultiu polític, social i econòmic feia temps que havia posat el país en una situació insostenible. L’herència colonial belga havia creat (com a molts països africans amb fronteres de línies rectes que no respecten ètnies, tribus, llinatges ni tradicions) desequilibris en les majories socials i divisions racials. Però, curiosament, qui va tenir un paper crucial en l’explosió i la capitalització de l’odi aquell 7 d’abril fou una emissora de ràdio: Radio Télévision Libre des Mille Collines (rtlmc), que emetia discursos pensats per anar en contra de tots aquells que fossin tutsis (o que ho semblessin) i de tots aquells hutus de perfil més moderat.

Pla premeditat

Les paraules se seleccionaven amb tota la intencionalitat, tal com assegurava Valérie Bemeriki –una de les presentadores estrella de la ràdio ruandesa durant els dies del genocidi, condemnada anys després per crims de guerra– en una entrevista el 2014 a ElDiario.es. “Totes les intervencions que fèiem en antena eren discursos d’odi en els quals asseguràvem que els tutsis no eren ruandesos, que eren els nostres enemics i que no hauríem de conviure amb ells”, explicava.

Així doncs, era normal escoltar locucions en què se’ls tractava com a animals o se’ls deshumanitzava de manera constant i sistemàtica. “Aquella ràdio s’havia creat, anys abans, amb un clar objectiu genocida”, sentenciava Bemeriki. Es refereix al 1992, quan es va començar a pensar un projecte radiofònic que es materialitzaria un any després gràcies al suport i el finançament de Ràdio Ruanda, controlada pel govern, que fins i tot va permetre en un primer moment que les retransmissions es fessin des dels seus equips.

No s’ha d’oblidar que al país hi havia un alt percentatge d’analfabetisme que feia que els diaris no fossin accessibles per a tothom; la televisió encara no s’havia estès i la ràdio era l’element més popular per rebre informació entre la majoria de la població. Per això, la rtlmc es va alçar ràpidament com un referent. Un referent, però, que plantava, dia a dia i de manera directa i desacomplexada, la llavor de l’odi entre els que l’escoltaven i que va ser directament còmplice del genocidi, ja que els seus locutors havien arribat a llegir en antena llistes d’inyenzi (paneroles, en ruandès) que calia “exterminar”, cobrien en directe matances felicitant els que les havien perpetrat i locutaven les adreces personals de les víctimes i els llocs on s’amagaven, condemnant-les a una mort segura.

Odi entre ètnies

Tot plegat era un equilibri propagandístic ben cuidat, ja que, maquiavèl·licament, la ràdio s’havia fet especialment famosa entre la població més jove emetent música moderna i programes d’humor (amb una forta càrrega i rerefons racista), fet que li atorgava una aura de modernitat que després aprofitava per introduir els citats discursos farcits de propaganda. Els discursos sempre anaven en contra dels tutsis, però també dels hutus moderats i, fins i tot, de la unamir, la Missió d’Assistència de les Nacions Unides a Ruanda.

Amb tot, els extremistes hutus sabien que convèncer la població de la necessitat de l’extermini tutsi seria relativament fàcil. Tot el sistema estava basat en l’odi (quelcom heretat del projecte colonial belga), i tant l’educació com les institucions, la cultura i la societat funcionaven sobre la base d’aquest odi ancestral entre aquestes ètnies.

Des de petits, als hutus se’ls ensenyava a odiar els tutsis. Se’ls inculcava que eren els seus enemics i que, quan recuperessin el control del país (els hutus eren majoria, però els tutsis havien controlat la monarquia que va precedir la república), els exterminarien. “Com a presentadora de ràdio –assegurava Bemeriki en l’entrevista a ElDiario.es–, creia fermament que estava fent la meva feina i que havia de defensar-me. No només a mi, sinó també als meus familiars, la meva comunitat i el meu país”.

El paper de l’educació

A la vegada, la comunitat internacional seleccionava també les paraules, però a l’inrevés. Sense anar més lluny, els Estats Units van prohibir als seus funcionaris fer servir la paraula genocidi per descriure el que passava a Ruanda, per evitar que les lleis internacionals els obliguessin a intervenir.

Les notícies de violacions sistemàtiques dels drets humans i matances indiscriminades constants amb armes com matxets i ganivets no van ser suficients perquè la comunitat internacional decidís intervenir, sinó que, contràriament al que s’esperaria, organitzacions com l’onu van optar per reduir la seva presència en aquest país africà.

Però l’escenari que va permetre la gran influència de la rtlmc era encara més polièdric. Tal com explica el professor David Yanagizawa-Drott en un estudi sobre la incidència dels mitjans en la creació i la inoculació de l’odi en la població hutu ruandesa, també van ser clau altres aspectes com, per exemple, que a les zones rurals no hi arribaven diaris impresos o el baix nivell d’alfabetització d’algunes àrees del país.

De fet, amb el temps s’ha demostrat que aquells sectors més educats van rebre menys la influència dels mitjans que encoratjaven les matances de tutsis i propagaven discursos d’odi. A l’estudi Propaganda and Conflict: Evidence from the Rwandan Genocide, Yanagizawa calcula que un 10% de tota la violència exercida durant aquell període pot ser atribuïda directament a la influència de la mencionada emissora de ràdio.

Condemnats per genocidi

El nom de l’emissora volia dir “ràdio televisió lliure dels mil turons”, perquè, en francès, aquesta és una expressió que s’utilitza per descriure el país, anomenat de vegades “la terra dels mil turons”. Però, tot i la bonica referència a l’orografia ruandesa, la ràdio ha passat a la història com “la ràdio de l’odi”, principalment per la duresa dels discursos de locutors com Kantano Habimana, Valérie Bemeriki o Georges Ruggiu (aquest darrer, tot i ser belga, també va tenir-hi un paper important), però també perquè poques vegades un mitjà ha centralitzat amb aquesta duresa el rol d’encoratjar la violència. De fet, la història dels locutors ha estat recollida per la cultura popular en obres de teatre, com Hate Radio, de producció alemanya, i en pel·lícules, com Hate Songs, estrenada el passat abril en record als trenta anys del genocidi.

El final del genocidi va arribar el juliol del 1994 després d’una acció d’urgència de Paul Kagame (encara actual president del país) i el Front Patriòtic Ruandès a través d’una ofensiva a la capital. Però, tot i que es parli de tres mesos de genocidi, la violència no va acabar aquí, ja que els desplaçaments associats al conflicte van estendre’l a països com Zaire, Tanzània, Burundi o Uganda, van agreujar les guerres del Congo i van provocar la migració de milers de refugiats que van haver d’afrontar condicions infrahumanes i sobreviure a malalties com el còlera, la disenteria o la meningitis (molts d’ells eren hutus que fugien tement les represàlies de la nova època que s’obria). Dins Ruanda, es va arribar, amb el pas dels anys, a una certa estabilitat, i l’any 2000 el Tribunal Internacional de Ruanda va condemnar els fundadors de la rtlmc i d’altres mitjans (com la revista Kangura) per crims de genocidi.

I de l’odi s’ha passat a la reparació. Uns anys més tard, una ong holandesa va crear l’emissora La Benevolencija per promoure la reconciliació, i avui té diversos programes a escoles i mitjans del país per caminar de manera conjunta cap a la sanació. Però el trauma entre la població supervivent (entre les quals hi havia, per exemple, milers de víctimes de violacions infectades amb el virus de la sida), l’èxode i la manca de tractament psicològic fan que els passos siguin lents.

El programa té la mirada posada en la justícia, el diàleg i el trauma i, sobretot, en la col·lectivitat; a avançar en grup a través de l’escolta i la reparació.

I, tot i que certs experts com Jerónimo Delgado, professor d’Estudis Africans, recordin que mai s’ha promogut a Ruanda una comissió per a la reparació (hi ha un centre commemoratiu del genocidi a Kigali, però s’han “congelat” certs temes), aquestes iniciatives, quan són implementades en conflictes no actius com el ruandès, ofereixen un espai de “socioteràpia”, en paraules dels impulsors de la ràdio La Benevolencija.

Aquests espais són clau per assentar unes bases que trenquin amb els cicles de violència que porten a odiar el veí. I que són més que necessaris, ja que els actes i la retòrica genocida són, malauradament i tal com s’està veient en altres punts del planeta, fàcilment repetibles.

Més informació: