Tradicionalment, el cinema i la televisió han ofert pel·lícules i sèries en què els periodistes són persones que sempre estan a la recerca de l’exclusiva i que no dubten a defensar l’ètica i la moral a l’hora de publicar. Tot aquest imaginari, sovint força esbiaixat, ha estat contraposat a la visió, molt més realista, que es té de la professió a través dels documentals.
Els continguts de no-ficció on els periodistes tenen un paper rellevant permeten, en principi, explicar millor en què consisteix l’ofici. Tot i això, cal anar amb compte, sobretot arran del boom de documentals que hi ha hagut en els darrers anys a les plataformes de continguts. A l’estudi The State of Journalism on the Documentary Filmmaking Scene, publicat el 2021, ja s’indicava que els documentals i programes de no-ficció s’han multiplicat en les dues últimes dècades amb l’auge de les plataformes com Netflix. Això ha propiciat la producció en massa de documentals d’entreteniment de baix cost i minisèries en què s’exposen històries reals, tot i que sovint tenyides d’un cert sensacionalisme.
D’altra banda, i segons l’estudi, a mesura que els mitjans periodístics tradicionals han disminuït, els documentals han sorgit com un nou mitjà de confiança per als espectadors. El seu format únic, per la seva combinació de narració immersiva i d’afirmació de veracitat, que inclou la precisió dels fets, la significació de la història, la independència del narrador i el tracte de bona fe dels participants, ha generat una notable confiança pública en un moment en què ha crescut la desconfiança cap a molts mitjans comercials.
De fet, molts dels periodistes involucrats en documentals són persones que venen del camp del periodisme narratiu, tal com assegura Justin Webster, periodista britànic resident a Barcelona i director de molts documentals guardonats. “Són periodistes acostumats a escriure textos molt llargs i a dedicar dos anys a treballar històries que després són molt explotables”, explica.
El que passa és que aquests documentals, en els quals sovint els periodistes o l’ofici tenen un paper protagonista, es barregen en una mar d’opcions que també reuneixen continguts de no-ficció més propers als realities i al sensacionalisme televisiu. Això fa que, segons l’estudi citat, molts espectadors acabin assumint que miren continguts on hi ha estàndards d’ètica periodística, quan no sempre és així.
Abans de continuar és important remarcar que, dins del gènere documental, hi ha un gran ventall de formats molt diferents entre si. No són el mateix una docusèrie, un documental més observacional o un de més televisiu, o fins i tot el true crime, per esmentar-ne alguns. “Molta gent encara no ha entès la diferència entre un reportatge periodístic i un documental. Aquest últim té la llibertat de dir: “Jo defenso que aquesta rajola està guerxa, i no vull que m’ho contrasti el director de rajoles, sinó que vull denunciar que la rajola està malament i ho demostro, mentre no sigui mentida”, exemplifica Montse Armengou, directora del programa Sense ficció de tv3.
Per la seva banda, Joan Gonzàlez, director del festival DocsBarcelona, explica que fer un documental és com pintar un quadre: “No reflecteix la realitat tal qual, com faria el periodisme, sinó que l’autor fa una interpretació de la realitat”. Als seus alumnes, Gonzàlez sempre els demana que s’imaginin que són davant d’un camp de blat i que conviden un fotògraf i un pintor perquè el retratin. “El fotògraf et farà una fotografia i el pintor, un quadre, que podrà ser hiperrealista, surrealista, impressionista... Segons quina sigui la seva interpretació”, explica. Aquesta és la diferència entre reportatge i documental: el primer mira de ser fidel, amb honestedat i subjectivitat, mentre que l’altre et dona un punt de vista i et transmet el missatge a la seva manera. “Un és fill de la recerca de la veritat i l’altre és fill de la recerca de l’art”, matisa.
Tota aquesta explicació és, segons el director, una manera de fer entendre que, quan parlem de documentals on surten periodistes o l’ofici del periodisme, “no es tracta de cineastes que retraten la feina dels periodistes, sinó de cineastes que interpreten la feina dels periodistes”. I, en aquesta línia, el fet és que en els darrers anys hi ha hagut una autèntica allau de documentals on la presència del director o del periodista a la història és clau, segons apunta Montse Armengou.
“Hi ha casos en què, arran d’un cas proper del director, es tracta una temàtica que pot tocar moltes altres persones, mentre que altres vegades és el mateix director que vol fer coses com descobrir la història del seu avi, en una espècie de sanació interna on, al final, sembla que entre tots li estiguem pagant la teràpia”, ironitza Armengou. És clar que després hi ha altres casos, com el documental 20 dies a Mariúpol (2023), en què directament es valora la feina dels periodistes que estan arriscant la seva vida per explicar la guerra d’Ucraïna. “Són documentals on la càmera és subjectiva i fa valdre una presència, una denúncia”, afegeix Armengou, que insisteix que això s’ha fet “des dels temps dels temps”.
La feina del periodista sempre ha estat atractiva a l’hora de mostrar un ofici a través del qual es poden buscar històries. “Una pel·lícula sempre és una transformació, una evolució d’una història, i si, seguint el dia a dia d’un periodista, es pot desenvolupar, aquesta història és or”, remarca Gonzàlez.
En aquest sentit, un documental que ho reflecteix molt bé seria, segons el director del DocsBarcelona, Un dia més amb vida (2017), on es retrata la vida del periodista Ryszard Kapuscinski a través d’una Angola devastada per la terra. Un altre documental que també el va impactar és Últim capítol. Adeu, Nicaragua (2010), on un periodista suec torna al país centreamericà vint-i-cinc anys després d’haver-hi anat per cobrir l’època sandinista amb l’objectiu d’esbrinar què va passar realment aleshores i confrontar tots aquells a qui ell considerava que l’havien enganyat. “És una revisita del mateix periodista de la realitat que havia reflectit en aquell moment, i després s’adona que tot era una gran enganyifa”, explica Gonzàlez.
D’altra banda, el director del DocsBarcelona remarca un subgrup dins del panorama documental que seria el del character-driven, on és el personatge qui et va portant per la història perquè la vagis descobrint a través seu. És ell qui parla amb els diferents testimonis, qui escolta les diferents versions i qui va al lloc dels fets. Un exemple d’aquest estil és el documental Chris the Swiss (2018), en què la directora reconstrueix la història del seu cosí periodista que se’n va anar a cobrir la guerra de Bòsnia i, un cop allà, es va acabar involucrant militarment en un dels bàndols. “A partir de les imatges d’animació, el testimoniatge i l’arxiu, com a espectador segueixes la transformació d’un personatge que va a un lloc per fer una cosa i allà adquireix un compromís que el porta a fer-ne una altra de molt diferent. L’evolució del personatge, a banda de la història, és un doble bonus per al documental”, assegura Gonzàlez.
També hi ha hagut tradicionalment els reportatges de periodisme gonzo, on el periodista va fins als extrems i s’infiltra en tota mena de partits polítics, sectes o comunitats on creu que s’estan tenint negligències. “De vegades sembla que hi ha una realitat distorsionada i tothom es pensa que les redaccions estan disposades a enviar els seus reporters fora per fer coses així”, reflexiona Armengou. Tot i això, també considera que, si el públic no coneix aquestes pràctiques, potser cada vegada es desdibuixarà més de l’imaginari popular el periodista que surt a lluitar i a denunciar una injustícia.
Per a Armengou, ja fa molt temps que la presència del director o del periodista en el documental és molt habitual. No obstant això, no sempre és necessària aquesta presència, o no es fa de manera prou correcta. “De vegades hi ha una mena de mania en el documentalisme que sembla que la veu en off faci que sembli ‘menys documental’ i hi ha qui pensa que això t’ho supleix la presència del periodista”, reflexiona.
Una altra visió té Laia Aubia, directora de l’Acadèmia del Cinema Català i que anteriorment havia treballat al DocsBarcelona. “Encara que el gènere documental estigui en auge a les plataformes, a Catalunya la producció de llargmetratges documentals ha perdut molta musculatura”, lamenta.
Aubia recorda que en el passat Catalunya havia estat un territori pioner en el panorama documental, tant pel volum com per la quantitat. Això sí, considera que fa uns anys hi havia una visió molt més romantitzada dels periodistes, com aquelles persones que van a buscar la veritat i es posen en perill, mentre que en els darrers documentals hi ha una visió més crítica del periodisme. “Seria interessant que en els documentals, més enllà d’explicar una història on el periodista descobreix alguna cosa, també es tractés la precarització de la seva feina i es fes una anàlisi de la professió”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari