Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
Hemingway deia que el periodisme és la professió més bonica del món sempre que un sabés retirar-se a temps. Però és cert? La SER ha fitxat Josep Cuní amb 67 anys i Soledad Gallego-Díaz és la nova directora d’El País també amb aquesta edat, però, en canvi, molts presentadors de televisió a l’Estat espanyol són força joves, sobretot les dones, mentre que als Estats Units acostumen a ser veterans. I quin impacte tenen per als més grans els canvis tecnològics? La crisi ha enviat molts professionals amb una llarga trajectòria a l’atur, sovint amb l’excusa de manca d’adaptació tecnològica. Uns prejudicis generacionals i de gènere que ens recorden que no sempre es valoren els periodistes per la seva vàlua professional.
El llibre Fake you. Fake news i desinformació (Raig Verd, 2019) és un projecte dirigit per Simona Levi –impulsora de la plataforma d’activisme digital Xnet– que analitza com governs, partits polítics, importants mitjans de comunicació, corporacions i grans fortunes participen de la manipulació informativa, així com de les retallades de la llibertat d’expressió. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes del capítol dedicat a la producció de fake news i a l’ecosistema informatiu que sovint fa possible que hi tinguin recorregut.
És jove però parla com un veterà. Després d’anys de feina, va situar-se al capdavant de programes líders a la televisió i ràdio catalanes i, en pocs mesos, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Ricard Ustrell ha començat l’aventura d’un programa diari amb Planta baixa després d’una travessia emocional difícil. En aquesta entrevista, parla de periodisme encara que també de la vida, de la mort i d’altres coses que, en realitat, no són tan importants.
La televisió tradicional compta amb la forta competència de les plataformes de contingut sota demanda, una realitat que no para de créixer i que està provocant un canvi d’hàbits en milions de ciutadans. Davant d’aquest fet, els mals auguris que apunten cap a la desaparició de la televisió són recurrents. Els experts, però, en rebaixen el catastrofisme i recorden que la televisió lineal manté intactes potencialitats com la força del directe. Allò que ningú nega, tanmateix, és que estem immersos en un procés de canvi de futur incert.
Des de fa un temps, molts dels actors del Procés sovint no tenen rostre ni identitat perquè s’amaguen darrere unes paraules en clau o unes sigles. I és que enmig d’una persecució política, policial i judicial implacable als líders independentistes, moltes persones han optat per actuar sense donar la cara. Però, com afecta aquest fet la feina diària dels nombrosos professionals de la informació? I fins a quin punt això condiciona la informació que donen?
El 18 de novembre, Leila Guerriero va recollir al Col·legi de Periodistes el XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de Periodisme cultural i polític. Reconeguda com una de les grans plomes de l’Amèrica Llatina, aquesta argentina és tot un referent del periodisme narratiu, el que es cou a foc lent i juga amb els recursos de la ficció, aquell que dona qualitat i sentit a la professió.
En un moment en què els drets de les dones estan en boca de tothom, la professió segueix, a poc a poc, reivindicant les periodistes que han destacat al llarg de la història i que sovint han acabat caient en l’oblit. El llibre Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país, d’Elena Yeste i Francesc Canosa (Editorial Fonoll, 2018), recull una antologia de peces de dones que van anar guanyant protagonisme en els mitjans entre final del segle XIX i inici del XX. En aquest reportatge, reproduïm extractes del pròleg («El paper d’explicar el nosaltres») escrit pels autors.
Semblava que eren una cosa del passat, però han renascut, i de quina manera. Les newsletters s’han convertit en una eina de gran utilitat per als mitjans de comunicació. En aquest reportatge –premiat com el millor dels publicats al Report.cat el darrer trimestre de l’any passat– s’analitza el ressorgiment dels butlletins d’informació en els darrers anys, fins al punt que s’han convertit en una de les vies d’ingressos per aconseguir lectors en els negocis digitals.
L’accés al periodisme, per a les noves fornades que surten de la facultat, no és fàcil, sobretot en els temps actuals, en què la precarietat i la manca d’oportunitats laborals en els mitjans tradicionals compliquen encara més l’entrada a la professió. En aquestes pàgines, oferim una guia pràctica per orientar els més joves en recursos, formació, aplicacions i eines que els poden ser d’utilitat enmig de la incertesa en la qual molts d'ells es troben.
Capçalera va reunir al Col·legi de Periodistes representants de dues generacions de professionals per reflexionar sobre l'ofici. D’allò que els separa i d’allò que els uneix. Durant dues hores i mitja es va parlar de molts temes. En alguns estaven d’acord, en d’altres no tant. La conclusió principal, però, és que els temps canvien i la tecnologia sovint transforma les maneres de treballar. Ara bé, allò que és essencial de l’ofici segueix immutable. En aquest text, reproduïm la crònica d’aquella trobada.
Quina imatge tenen de la professió els estudiants de Periodisme i els que s’han graduat fa poc? Quines il·lusions els mouen? Creuen que es podran fer un lloc en el difícil mercat laboral? Aquestes són algunes de les preguntes que hem fet a sis joves que esperen formar part de la nova generació de professionals de la informació. La seva visió és pessimista, conscients del que els espera. Ganes, però, no els en falten.
La implicació dels professionals de la informació en els fets i afers socials permet, en el cas del periodisme local, explicar històries humanes, socials, culturals, en municipis menys poblats i allunyats de les grans ciutats. I això esdevé una conquesta personal. Actualment, a més, les tecnologies de la informació ajuden a esperonar projectes de qui viu com un regal treballar en el món rural, també com a periodista. Tot plegat, el quilòmetre zero de la professió, la passió pel territori de cadascú.
