Un dia es veuen a tot arreu. Així les veu el poeta-periodista J. V. Foix a les pàgines de La Publicitat el 17 de gener de 1932: “Amiga del dàncing, del cinema i àdhuc si voleu dels ‘toros’, la noia, la dona catalana d’avui, amb el flam als ulls i el tremolor als llavis afirmarà a qualsevol moment, davant qui sigui i onsevulla, els drets dels catalans”. Són al paper i al carrer. El jove periodista Carles Sentís parla d’elles a Mirador, el 26 de maig de 1932, perquè les veu cada dia: “La invasió femenina a la Universitat”.
L’arribada, l’abril de 1931, de la República també les il·lumina. Molts focus s’encenen. I es veuen de moltes maneres. Com no s’havien vist mai malgrat ser-hi. Mirem. El 1932 s’aprova la Llei del divorci. I el 1936, la Llei de la interrupció de l’embaràs voluntari a Catalunya (la més capdavantera d’Europa). El país s’avança.
La restaurada Generalitat i el Parlament català marquen el camí diferencial. El 1935, la Llei sobre la capacitat jurídica de la dona significa el principi de l’emancipació civil de les catalanes (i en aquest sentit el Codi Civil espanyol romania immòbil). És a dir, la dona tindria la mateixa capacitat civil que l’home; aquest no tindria autoritat sobre la muller; els cònjuges podrien exercir qualsevol professió; cap dels dos no podria executar els béns de l’altre… Per veure l’impacte social de la llei només cal ullar la reacció de l’articulista estrella i escriptor popular Josep Maria de Sagarra: “No hi ha dubte que, des d’uns quants punts de vista la moral del país sortirà guanyant amb la nova llei. (…) Les dones, segons aquesta llei, podran lligar els gossos amb llonganisses i es podran mirar llur marit per sota el nas amb tota la impertinència que vulguin” (Mirador, 28 de juny de 1934). I és que les dones, les dones catalanes, ja fa temps que es preparen.
El 15 de juny de 1879, La Renaixensa reprodueix un article de Dolors Monserdà de Macià titulat “La producció de la dona”, publicat originalment l’11 de juny a la revista de modes La Bordadora, fundada el 1867 i dirigida per Jaume Brugaroles, dibuixant projectista de brodats i director d’una manufactura barcelonina. Monserdà denuncia en el text la feina de les treballadores de la confecció i “la miserable remuneració de sos treballs, al saber que s’elaboren prendes de costura en blanc, i amb complicadíssims adornos, a l’increïble preu de 24 cèntims de pesseta”.
Per a Llucieta Canyà, periodista dels anys trenta, Dolors Monserdà “va ésser la primera dona que va portar a les columnes dels diaris plantejaments de problemes socials que afectaven la dona i solucions pràctiques als mateixos problemes que plantejava, amb una oportunitat indiscutible i amb una caritat admirable”.
Canyà referencia, a més de Monserdà, altres dones que durant la Renaixença van fer la seva aportació al camp periodístic: Joaquima Santamaria i Ventura, de pseudònim Agna de Valldaura, que escrivia a La Il·lustració Catalana, Calendari Català, La Brodadora, Lo Gay Saber o Feminal; la poetessa Victòria Penya d’Amer, col·laboradora en La Llar i La Renaixensa; Maria de Bell-lloc i Felip Palma, pseudònims de Pilar Maspons i Labrós i Palmira Ventós; Antònia Gili i Güell; Anna Canalias, o Maria Domènech de Canyelles, que escrivia a Or y Grana, al costat d’altres noms cèlebres, com la primera de les poetesses de la Renaixença, Maria Josepa Massanés, precedent immediat de Monserdà; Agnès Armengol de Badia; Carme Karr, i Víctor Català, pseudònim de l’escriptora de Solitud, Caterina Albert.
Entre les dones que formen part de la nòmina de primeres directores de premsa femenina, s’hi compten, també, Josepa Pujol de Collado, coneguda com a Evelio del Monte, que dirigeix la revista de literatura, ciències i art El Parthenón (1879), i Clotilde Cerdà i Bosch, directora d’El Ángel del Hogar (1886), que signa com a Esmeralda Cervantes.
El 28 d’abril de 1907, Carme Karr funda Feminal, en la qual escriuen Caterina Albert, Dolors Monserdà, Agnès Armengol, Isabel Serra, Palmira Ventós o Carmen de Burgos com a corresponsal a Madrid. Feminal és de les primeres revistes que abandonen una actitud tradicionalment protectora i paternalista cap a la dona, i comencen a prioritzar l’àmbit informatiu, proporcionant notícies i també reportatges i cròniques des de l’estranger, amb peces de corresponsals que informen sobre el moviment sufragista francès, britànic o americà.
Seguint la tradició anglosaxona de la Women’s Page, a partir dels anys vint i trenta, els diaris catalans incorporen les pàgines de dones. Amb l’arribada de la República, s’incrementa el nombre de dones que escriuen als diaris. I amb el procés de modernització de la premsa catalana, iniciat en els anys de la Primera Guerra Mundial, i que s’intensifica durant els anys trenta, també es produeix un canvi en la manera de fer periodisme.
Aquelles periodistes que comencen col·laborant en revistes femenines faran un pas més cap a la professionalització als anys trenta, en el sentit que la seva dedicació al periodisme esdevindrà habitual, que es vincularan amb un o més periòdics, i percebran una retribució econòmica per la seva activitat.
Així, Anna Murià, que treballava com a administrativa a l’Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona, s’inicia en el periodisme amb la publicació d’un article amb el pseudònim de Roser Català a La Dona Catalana, fundada el 1925 pel seu pare, Magí Murià. Després de signar els primers textos en aquesta revista, passa a publicar en diaris de l’època, amb una secció diària a La Nau («La Llar i la Societat»), i escrivint reportatges per a La Rambla, com «Les nits al ras», del 30 de novembre de 1931, sobre els captaires a Barcelona, o la sèrie sobre oficis femenins (el servei domèstic, les oficinistes, o la novel·la reportatge La Roseta planxadora), que es publica durant el 1932 a la pàgina femenina del diari (Fèmina).
També María Luz Morales, nascuda a la Corunya el 1898, però formada professionalment a Barcelona, inicia la seva carrera en la premsa femenina el 1921 com a directora de la revista barcelonina El Hogar y la Moda, i el 5 de juliol del mateix any publica el seu primer article a La Vanguardia. A partir de 1926, redacta una pàgina femenina setmanal («La Mujer, el Niño y el Hogar») al diari madrileny El Sol, mentre publica sobre temes femenins i conrea el periodisme cultural per a La Vanguardia. El 1933, fa de corresponsal per a La Vanguardia a Andorra per cobrir les primeres eleccions per sufragi universal masculí, com també publica una sèrie de tres reportatges amb motiu de les segones eleccions generals de la República espanyola, sobre el destí del vot de les dones, convocades per primera vegada a les urnes.
L’agost de 1936, Morales es converteix en directora de La Vanguardia, i així, també, en la primera dona directora d’un diari, tot i que per a un període breu de sis mesos, fins al febrer de 1937. El 1940 Morales és detinguda i empresonada pel règim franquista. També Anna Murià, que durant la guerra compagina el treball de secretària a la Institució de les Lletres Catalanes amb tasques com a redactora al Diari de Barcelona –apropiat per Estat Català, partit en el qual milita–, arriba a dirigir el Diari de Catalunya al final del conflicte, l’any 1938, de manera que esdevé la primera dona que dirigeix un diari en català. El gener de 1939 es veu forçada a l’exili, des del qual endegarà la seva carrera literària.
Com s’ha vist, l’activitat periodística d’aquestes professionals va més enllà de tractar de temes adreçats a les dones. La seva tasca s’amplia i es diversifica, fins a donar cobertura a altres assumptes d’interès.
En els anys de la República, Elvira Altés ha identificat un total de 66 dones, de les quals 11 es consideren periodistes professionals; 22 són redactores, especialistes i periodistes conjunturals, i 33 són periodistes ocasionals, que publiquen molt esporàdicament. Però a partir de la nostra investigació per a aquest llibre podem ampliar aquestes xifres. Durant els anys trenta les dones que podem veure fent periodisme, des de les professionals fins a les col·laboradores habituals, regulars, o esporàdiques, de diaris i revistes, superen clarament el centenar. A més, quedaria per explorar la rica, diversa i plural premsa comarcal: una de les singularitats genètiques del periodisme català. Així, sens dubte, la quantitat de periodistes que trobaríem per tot Catalunya mostraria dones, xifres i interpretacions notables de l’evolució d’un periodisme i d’un país.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari