Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
Cada cop hi ha més empreses que aposten per fer les coses d’una altra manera. En l’àmbit de la comunicació, això es dona amb les cooperatives de comunicació ètica, que treballen a partir de valors com la igualtat, l’equitat i la solidaritat, amb unes condicions de treball no abusives i que porten a terme accions comunicatives amb mesures de responsabilitat social o ambiental.
Al gener, tancava l’edició espanyola de BuzzFeed, mentre que PlayGround i Vice anunciaven retallades en les plantilles. Aquest tipus de mitjans ha deixat petjada en els mitjans tradicionals en forma de titulars pescaclics, contingut viral i notícies frívoles, però també en la visibilitat de col·lectius menystinguts i en l’entreteniment creatiu. Uns objectius d’ingressos inassolibles, un entorn publicitari incert i el canvi d’algoritme de Facebook són algunes causes d’aquesta deriva. Els analistes apunten que és el final d’un model i que som davant d’una reestructuració necessària per ajustar-se al mercat.
Els mitjans digitals han d’apostar per un model basat en les subscripcions. Aquesta és la conclusió de diferents estudis i estadístiques i ja s’ha exposat amb anterioritat en aquesta revista. Ara, però, es presenta un nou dilema per a les empreses periodístiques: com aconseguir que els subscriptors renovin? És a dir, com fidelitzar-ne l’usuari? El repte a les redaccions és consolidar el que per a molts mitjans, tant grans com petits, s’està convertint en la principal font d’ingressos.
Està malalt però està fort. No vol escriure les memòries perquè assegura que es deu al secret professional, i per això la conversa amb qui va fundar El Periódico de Catalunya i va viure temps convulsos està plena d’off the records. Malgrat tot, parla clar i les seves conviccions segueixen vigents, com el primer dia. Són les mateixes idees que han guiat la seva trajectòria professional i la seva vida. Antonio Franco en estat pur.
En el número 181 de la revista Capçalera trobareu com els periodistes més joves veuen la professió.
La proliferació de notícies falses a la Xarxa és un fenomen creixent, clau per a l’ascens electoral de determinades posicions ideològiques. Estaments com la Comissió Europea s’han posat en alerta per frenar aquesta amenaça per a la democràcia. Una major regulació, la transparència sobre l’origen de les informacions, l’alfabetització mediàtica o la cooperació amb els organismes verificadors són algunes de les principals mesures adoptades, mentre que diferents organismes i entitats segueixen debatent al voltant d’un tema candent. Prova d’això és que el Col·legi de Periodistes va coorganitzar amb el CAC una jornada al Parlament de Catalunya per reflexionar sobre aquesta problemàtica.
Dotze escoles de Periodisme i un examen estatal posen cada any a Itàlia uns tres-cents nous periodistes en un mercat laboral inhòspit. Blindats per una assumida autocensura per evitar amenaces i querelles que desacrediten tot allò que desvetlla interessos, sobretot econòmics, extremats i enfortits per grans monopolis de poder mediàtic, però també tacats per grups de tipus mafiós, els professionals de la informació trampegen, com tot Europa, la precarietat econòmica a les redaccions.
La iniciativa de dos joves andalusos en ple franquisme va suposar, en pocs anys, una revolució en la fotografia espanyola que, per fi, va poder veure’s a l’estranger, al costat de les avantguardes europees. El grup Afal –que va pivotar al voltant d’una revista del mateix nom– va acollir fotògrafs de tot l’Estat, els millors de l’època, que explicaven la realitat amb una mirada moderna, transgressora i sense complexos. En els darrers anys, diferents iniciatives estan reivindicant la figura del col·lectiu.
Quan es repassa la història de les publicacions catalanes, en sobresurt una: D’Ací i d’Allà. S’han complert cent anys del primer número i una anàlisi amb perspectiva permet observar com aquesta revista va aconseguir captar l’atenció d’una burgesia culta i cosmopolita. Periodistes, escriptors i artistes de renom van col·laborar-hi al llarg dels divuit anys d’existència, durant els quals els impulsors van demostrar com es podia fer una capçalera de qualitat que estigués al nivell de les grans publicacions del Vell Continent.
En la professió periodística hi ha algunes coses –almenys sobre el paper– que semblen estar clares, com la separació entre fets i opinions. La ciutadania, però, no sempre sap diferenciar-ho. Prova d’això és un estudi elaborat als Estats Units pel prestigiós Pew Research Center, que ha demostrat que moltes persones confonen la informació amb l’opinió. Aquest reportatge, guanyador ex aequo al millor reportatge de Report.cat del trimestre, reflexiona sobre aquest fet.
Les mentides disfressades d’informació, conegudes com fake news, s’han convertit en un problema de primer ordre. Davant d’aquest greu problema, el blockchain, la nova tecnologia descentralitzada i encriptada promet transformar el periodisme i acabar l’espiral de desinformació automatitzada que corre per les xarxes socials. Diferents veus crítiques alerten, però, sobre aquests vaticinis que, fins avui, no han passat de la teoria a la pràctica.
Mentre que els televisors són cada vegada més grans i emeten en major qualitat, alguns periodistes fan la feina amb mòbils, sense operadors de càmera. Per a uns això és fer passos enrere. Altres, en canvi, defensen que són els nous temps i que les imatges gravades des d’un telèfon aporten frescor i permeten una immediatesa que no s’aconsegueix amb les càmeres convencionals. Un debat fruit del canvi tecnològic que ha comportat el paradigma digital.
