Lídia Heredia: "Trump ens ha fet adonar que es pot mentir molt"

Als 17 anys plegaves jerseis els dissabtes al Mango de Badalona i als 53 ets corresponsal a Washington per a TV3. Parlem de què ha passat en l’entremig?

De veritat que aquest és el parèntesi? Ja em podria jubilar, oi? Ja he cotitzat prou? (Riu).

De jove volies ser veterinària, psicòloga, advocada. El periodisme no era vocacional.                                                                                                     

Jo he arribat al periodisme una mica seguint el meu instint. Sempre defenso que, per a mi, la veterinària, la psicologia i el dret no són coses alienes al periodisme. Potser costa més justificar la veterinària, però nosaltres tractem amb animals i ho som nosaltres. I vaig arribar a la professió per una qüestió molt pràctica. Vaig fer el primer any de reforma educativa i una de les coses noves que es feien eren pràctiques en una empresa. Un dels llocs era a l’emissora municipal de Badalona. I vaig anar cap allà.

Sense tenir ni idea de què t’hi trobaries.

No gaire. I el que hi vaig trobar em va agradar moltíssim. A més, soc una superdefensora dels mitjans de comunicació locals perquè t’hi deixen fer de tot, has de fer de tot perquè fas falta. I segurament el clic definitiu el vaig tenir fent aquestes pràctiques a la ràdio, que, a més, es van convertir en un contracte temporal. I aleshores vaig dir-me: “Escolta’m, això que estic fent, on s’estudia?”.

A mitja carrera, Josep Maria Martí us parla d’unes beques de Ràdio Barcelona.

Era el meu professor de ràdio i director de Ràdio Barcelona. La SER convocava unes beques i s’havia d’anar a fer unes proves a Madrid, i en Martí ens va dir: “Per què no us hi presenteu? És l’estiu dels Jocs Olímpics i farà falta molta gent”.                                                                                                               

Durant els anys que has treballat a TV3 has fet, bàsicament, programes en directe i informatius.

M’encanta el directe.

Té un punt més de veritat perquè el directe no s’edita. És més periodístic que la resta?

No s’edita i m’agrada perquè trobo que és molt just per a tothom. Per a l’espectador, per a l’entrevistat i, també, una mica per al periodista, perquè el dia que estàs fi, doncs llueixes molt, i el dia que no estàs fi també se’t veu. Però no crec que sigui ni més ni menys periodisme. Són gèneres diferents. Del directe m’agraden diverses coses. Si parlem d’entrevistes, m’agrada el fet de tenir una sola oportunitat perquè vagi bé o malament. I això em posa en tensió, és “xulo”. I també és dels últims refugis de la televisió generalista convencional. Les coses grosses que passen només una vegada, com un partit de futbol, una gran manifestació o l’assalt al Capitoli, no les veuràs enlloc tan bé com a la televisió. I el directe també té aquesta virtut.

Has treballat amb molta gent, però per a Josep Cuní tens paraules més elogioses.

És que amb en Josep és quan he fet un programa en directe. En un telenotícies està tot molt controlat. Hi ha una escaleta on està tot previst. Un dia et pot passar un imprevist, però és mitja hora i hi ha un guió, mentre que amb en Cuní fèiem un programa de cinc o sis hores diari en directe. Això és un màster diari d’imprevistos i d’improvisacions. Començaves entrevistant un ministre i acabaves el dia fent una secció de plantes. I la corresponsalia de Washington cada dia és com Els matins.

No sé si en algun directe has pensat: “Avui no me’n surto!”.

Sí! Com quan tens un merder a casa i no pots deixar de pensar-hi. El directe té això. Tot i que crec –i això també forma part de l’ofici– que, quan sona la sintonia i s’encén la càmera, acabes desenvolupant aquesta mena de do de concentració amb el que estàs fent. No pots emportar-te la vida, les preocupacions, al directe.

No pots estar pensant que t’has deixat oberta una aixeta de casa, de la mateixa manera que quan plegues i arribes a casa no pots estar pensant en el Capitoli.

Això ja és més difícil, sobretot quan tens la responsabilitat de dirigir un programa. Perquè llavors el Capitoli te l’emportes mentre bulls la mongeta tendra. Això segur.

Et reconeixes una addicta a la tecnologia que permet estar enganxada a l’actualitat?

Quin remei! No ho dic amb orgull, eh? Mentre facis informació diària, és molt difícil prescindir-ne. I no m’agrada. En reconec els avantatges i també hi veig molts inconvenients, però no crec que puguem fer-ho d’una altra manera.

És quan sents allò de “mama, que no sopem?”

Home, i tant. Els meus fills, per imitar-me, es posaven una cosa a l’orella com si fos un mòbil i passejaven per casa. I, és clar, quan veus aquest retrat infantil cruel i real, dius: “Ostres, de veritat?”. Però és que és molt difícil desconnectar.

Fer periodisme des d’una televisió pública implica més responsabilitat que fer-ho en una de privada? O senzillament és diferent?

Ha de ser la mateixa. A la televisió pública, però, hi ha diners públics. Només per això sí que tens una responsabilitat diferent de bon ús dels recursos. Però la responsabilitat individual com a periodista l’hem de sentir igual. A més, tenim sempre més marge de maniobra del que nosaltres ens pensem. Has de defensar la teva peça, la teva història o el teu programa, i ja t’aturaran o t’ho discutiran. Perquè normalment no t’ho discuteixen gaire. Sempre dic que amb els arguments professionals sobre la taula es guanyen els judicis professionals.

Precisament ara et volia parlar del Procés.

Encara hem de parlar del Procés?

Us vau sentir al centre de la diana, deien que fèieu propaganda. Quan des d’àmbits polítics fan crítiques interessades, com intentes que no t’afecti?

Ara, si et responc, et donaré un titular. Però no ho faré perquè estic una mica cansada d’anar defensant la tele. TV3 no ho va fer tot bé respecte al Procés. Ni de bon tros. Vam fer coses bé i coses no tan bé. Com és normal, perquè estàvem en un moment molt delicat. Som una televisió pública, no institucional ni governamental. I els adjectius són importants. El Procés va tensionar moltes coses. Molta gent volia TV3 al servei del Procés. Fins i tot periodistes. Perquè es va ajuntar la seva feina amb els seus ideals. Separar això no va ser fàcil. I algunes coses segur que es van barrejar massa. A aquestes alçades, negar això és tractar la gent d’imbècil. T’ho dic de veritat. Si algú es pren la molèstia de revisar el que vam fer a la tele durant aquells anys, veurà clarament que en alguns casos es van confondre moltes coses. S’ha de fer autocrítica? Crec que sí. Hem de tancar TV3? No! El que ens va passar és que algú ens volia tancar perquè, per alguna cosa que no es va fer bé, considerava que podia fer una esmena a la totalitat. I llavors, des de dins, què havies de fer? Gairebé defensar-la tota, quan sabies que tota no es podia defensar. Però, és clar, quan et volen tancar...

... defenses el que s’ha fet bé.

Clar, però es perd el matís. Perquè la feina s’ha de revisar amb esperit crític. I el Procés era un atac tan bèstia, una situació tan tensa que era molt difícil no sentir-se emocionalment trasbalsat. És que van empresonar uns líders polítics elegits democràticament que no van matar ningú ni han fet res que hagi canviat res! Si haguéssim proclamat la independència i s’hagués fet, algú podria discutir que s’han saltat la Constitució, però no va passar res de tot això i tenies gent a la presó. I aquella nit que els van tancar a la presó, als tres whatsapps que vaig enviar el que preguntava era: “Hòstia, i com treballarem ara? Com farem la nostra feina amb aquesta situació tan delicada, amb uns líders polítics a la presó?”.

La pregunta és com fer un periodisme normal en una situació anòmala.

És clar. Tothom ens va intentar utilitzar. Òbviament, l’oposició, per tancar-nos, i els partits de govern, per fer-nos treballar a favor seu. Si això, a hores d’ara, algú encara ho dubta, no ens fem cap bé com a societat. Ni el gremi periodístic, ni res.

La gent que fa 50 anys acostuma a tenir una crisi existencial. Tu vas anar-te’n als Estats Units. Va ser la teva manera de superar la crisi?

No ho havia pensat mai així. Doncs potser, inconscientment, també va ser això. Perquè, de moment, la crisi dels cinquanta no la noto. No tinc temps! En aquell moment havia decidit deixar Els matins i necessitava un canvi. I no se m’acut un canvi més radical que començar de zero en un altre lloc i fent una cosa que no havia fet mai.

Abans de marxar vas dir: “Tothom em diu que serà el millor que em passarà a la vida”. Dos anys després, què?

Confirmat! No me’n penedeixo gens
ni mica i serà segur una etapa personal
i professional meravellosa.

Trump és un dels exponents de les fake news. S’ha calculat que, sent president, va dir 29.508 falsedats. Tenim un problema?

Segur. El que hem de preguntar-nos és quina responsabilitat hi té el periodisme. Ens vam adonar que havíem de començar a fer fact-checking quan ja va ser molt evident. Ens havien enganyat molt abans. I no Donald Trump, sinó els nostres, diguem-ho així.

I penses: “Quantes me n’han colat”.

Exacte. I ens les hem deixat colar. Que Trump tingui la tranquil·litat de mentir i manipular d’aquesta manera, de tenir un exèrcit de seguidors que li compra tot, és perquè nosaltres feia molts anys que havíem deixat de fiscalitzar el poder. I amb Trump ho hem vist tan clar que hem dit: “Ostres, això no pot ser!”. Obama segurament va dir moltes mentides i potser el vam fiscalitzar menys. No estic posant-los al mateix nivell, però Trump ens ha fet adonar que es pot mentir molt, i molt descaradament.

En una entrevista, parlant de la credibilitat dels mitjans, vas dir: “Quan em trenco una cama no dono la mateixa importància al que diu el metge que al que diu la meva iaia sobre el que li va anar bé a ella”. El problema és que la gent ara doni la mateixa importància al metge que a la iaia?                     

Això ja està fora de control. Recordes quan les iaies deien: “És que això ho han dit a la tele”? Això donava carta de veracitat. Ara, els meus fills diuen: “És que això ho han dit a TikTok”. I els demano que m’ho ensenyin. M’he fet un compte, no públic, a TikTok per veure què s’hi fa, què s’hi diu. La BBC i el The New York Times també són a TikTok. I això és millor que si ho han vist en un altre context, amb algú que no saps qui hi ha al darrere. Ells ara s’informen allà del que passa i no sé si hi ha marxa enrere en això. A més, tenen una cosa que nosaltres no teníem: quan només hi havia diaris, els nens no els llegien i no els arribava res. Ara els arriben moltes més coses que abans. I això és positiu.

Ara s’informen de la guerra a Gaza per una influencer que els l’explica des d’una xarxa xinesa.

Sí, i té riscos. Té oportunitats? També. Però s’hi ha d’estar a sobre. Jo els dic sempre: “Ho has vist a TikTok, però qui t’ho ha explicat?”. Perquè vull que es preguntin el perquè de les coses. Això no ho hem de perdre mai.