Una sala impregnada del fum de cigarrets; telèfons sonant, bolígrafs i teclats apuntant amb frenesí; crits de banda a banda, d’una taula a les de la vora, de la secció de societat a la de política: la representació mateixa del “no arribem”, de l’emoció de trobar una primícia, de l’angoixa de no tenir-la. Els veterans recordaran situacions així, però la imatge icònica d’una redacció fa temps que ha anat virant cap a versions més light de si mateixa. Les prohibicions de fumar i beure a l’oficina en tenen part de culpa, si bé el motiu principal rau en la consolidació de nous hàbits de treball, cap a un periodisme més declaratiu i de roda de premsa, i en la precarietat del sector.
Des de fa un temps, la revolució tecnològica s’apunta com la baula definitiva que pot dinamitar l’ecosistema que ha regit les redaccions durant dècades. La necessitat de trobar models de negoci digitals i sostenibles, i l’explosió del big data i la robotització, porten avui molts mitjans a buscar solucions innovadores. En el centre d’aquest moviment tectònic, apareixen els periodistes, i en particular els més veterans: són els més costosos als balanços, i els que sovint viuen amb més dificultat l’adaptació tecnològica.
Es pot gestionar una transició sense que, pel camí, es llimi l’edat de retirada dels professionals? El periodista i investigador de la Northeastern University (Boston), John Wihbey, creu que les divisions generacionals en la professió entorn a la tecnologia s’han d’afrontar col·lectivament. “Els que hi tenen més fluïdesa poden fer de pont, per dissenyar fluxos de treball i eines accessibles per als més intimidats. S’ha de democratitzar la tecnologia a les redaccions”, anticipa. L’aplicació de sistemes d’intel·ligència artificial és l’expressió més estrident de la revolució actual. Bertie, Heliograf i Cyborg no són superherois de Marvel, sinó els robots de Forbes, The Washington Post, i Bloomberg. Extreuen i ordenen informació però també escriuen. Reuters, AP, USA Today o The Guardian tenen eines similars per automatitzar tot allò que es pugui automatitzar. Wihbey pronostica que, a curt termini, la intel·ligència artificial costarà llocs de treball als periodistes més barallats amb les noves rutines, encara que descarta que les redaccions es converteixin en magatzems d’Amazon, on els robots guimben sense gairebé presència humana.
“S’imposaran els productes periodístics que aportin novetat i creativitat, perquè és improbable que les màquines millorin en això. Hi haurà redaccions més petites, que facin històries amb síntesis, context, interpretació, interactivitat, i contingut visual”. Caldrà, en definitiva, donar valor afegit a través del contingut –com els periodistes aprenen a fer amb els anys–, aplicant, això sí, eines noves en el procés. Més enllà d’aquesta fórmula, però, Wihbey recalca que fugir de la caducitat serà una qüestió de mentalitat. “No tothom serà un expert. Amb tot, els periodistes hauran d’entendre el funcionament de l’aprenentatge automàtic i de la intel·ligència artificial”.
Preguntat per si la revolució tecnològica forçarà a avançar la jubilació dels més veterans, Ramon Besa (Perafita, 1958), cap d’Esports d’El País a Catalunya, comença per negar la major: “L’edat de jubilació en aquest ofici no hi havia sigut mai. Últimament, però, s’està aprofitant el llindar dels seixanta-cinc anys per incloure els periodistes en el sac de professions convencionals”, recalca. “Més que una qüestió d’edat, depèn del ritme de cadascú, sobretot en un ofici que requereix vitalitat i il·lusió perquè és intermitent, és fràgil, no té horaris. També és veritat que hi ha parts que depenen més de l’estat físic i de l’estabilitat. I malgrat això, tenim casos com el de Tomás Alcoverro o Soledad Gallego-Díaz, que demostren que el més important és el coneixement i les ganes. És un ofici de viure la vida, i la vida es pot viure durant molt de temps”, afirma.
Cronista artesà del Barça, Besa reconeix que la seva generació lidia pitjor amb les noves tecnologies: pensar en els clics, en la multiplataforma, en la immediatesa. Tot i això, es mostra molt crític amb l’ús empresarial de l’impacte tecnològic com a pretext per rellevar veterans. “Aquí hi ha hagut una trampa: dir que paper i digital, veterans i joves, són mons diferents, quan el que ha faltat és voluntat. Les empreses han aprofitat aquesta dicotomia per dir als més grans: heu caducat. S’ha creat un fals dilema per tenir mà d’obra barata”.
Esdeveniments recents abonen aquesta tesi. En la darrera dècada, mitjans com La Vanguardia, El País, TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico o El Punt Avui han escapçat les plantilles a través dels ERO, prejubilacions i baixes voluntàries. El gruix dels afectats han estat els veterans.
Besa adverteix que, a la llarga, això afectarà la supervivència dels mitjans. “El model de negoci no és rendible, i el salt es veurà amb els murs de pagament. Llavors s’hauran de fer productes de qualitat, i les empreses hauran de donar valor a aquests veterans que avui es consideren amortitzats. Perquè és cert que estan menys preparats que els joves, tanmateix, coneixen l’ofici i el poden transmetre”, adverteix.
També, el periodista Salvador Alsius (Barcelona, 1948), amb una llarga trajectòria als mitjans i a la docència, aporta matisos. Per començar, és taxatiu pel que fa a la jubilació. “Si l’edat estipulada són els seixanta-cinc, doncs ni un dia més. Ho extrapolo a totes les professions, per molt que es pugui perdre una eminència que té corda. Cal desembussar, apostar pels joves”, afirma.
Això no treu, admet Alsius, d’acord amb Besa, que moltes empreses no s’hagin preocupat de bastir una connexió entre generacions. Aquesta situació, de consolidació recent amb la digitalització, es remunta segons Alsius als darrers anys del franquisme. En particular, explica, és fruit del relleu a les cúpules dels mitjans, arran de la mort del dictador. Llavors, un grup de periodistes molt joves, entre ells el mateix Alsius, van començar com a becaris, i la necessitat de renovació aviat els va portar a despatxos, que ocuparien durant dècades. “Alguns s’hi van estar molt de temps. Van fer de tap, i molts dels que venien per darrere van acabar marxant de la professió”.
Alsius és recordat pel gran públic per la trajectòria al capdavant dels informatius de Televisió de Catalunya, que va capitanejar en els primers anys de la cadena pública. “TV3 va ser pionera a posar un duo mixt de presentadors. Va ser inspiració dels Estats Units”, relata. De manera voluntària o no, TV3 també va importar a l’Estat un tret característic dels informatius nord-americans: la diferència d’edat en pantalla entre homes i dones presentadors.
Mentre, als EUA costa trobar figures femenines líders d’informatius. Peter Jennings va conduir World News Tonight, a l’ABC, durant 22 anys; Walter Cronkrite va estar 19 anys al capdavant de CBS Evening News; i el relleu el va agafar Dan Rather durant 24 anys més. “La figura del galant que envelleix en pantalla”, descriu Alsius, que recorda que TV3 no va apostar per aquest perfil, quan encara es dotava el TN d’identitat.
Tot i això, els diferencials d’edat entre sexes s’han consolidat tant a informatius de la televisió pública com als d’altres cadenes estatals. Alsius, sense anar més lluny, va debutar amb Mònica Huguet, amb una diferència d’edat de 13 anys; similar a la que va existir després amb Àngels Barceló, Helena Garcia Melero o Anna Lafau. Alsius explica que no va ser una decisió fruit de cap directriu, sinó per especificitats puntuals, i hi ha casos que ho avalen: Huguet va copresentar després amb coetanis com Josep Puigbó o Ramon Pellicer, i els actuals líders del TN migdia, Carles Prats i Raquel Sans, són d’edat similar. També és cert, però, que Pellicer segueix al TN cap de setmana, i que copresentadores recents com la mateixa Sans o Cristina Riba són força més joves que ell.
El testimoni de Salvador Alsius, en qualsevol cas, contrasta amb les dades recollides pel Proyecto de Monitoreo Global de Medios 2015 (GMMP, sigles en anglès). Aquest estudi analitza la presència de les dones en els mitjans de comunicació des de diferents vessants, i les conclusions que ofereix, tant a nivell espanyol com europeu, són concloents.
D’entre els telenotícies avaluats a l’Estat, el projecte va trobar que totes les presentadores tenien entre 35 i 49 anys. En canvi, un 97% d’homes se situaven dels 50 als 64. L’informe destacava, a les conclusions, que les dones que apareixien a la petita pantalla eren “majoritàriament joves i atractives”, i s’observava una “discriminació d’edat amb els homes”.
La periodista de TV3, Ariadna Oltra (Barcelona, 1979), reconeix en les dades una realitat quotidiana. “Al nostre país falten dones sènior en pantalla. No n’hi ha cap de 60 anys presentant, com passa a altres països”. Oltra, que entre 2011 i 2017 va presentar els TN vespre i TN migdia (entre altres, amb Pellicer, 19 anys més gran que ella), lamenta que l’edat condicioni tant la jubilació femenina en la petita pantalla. “El periodisme té moltes formes i moltes vides. Jo m’hi veig per sempre, ara bé, en televisió no és igual ser home que dona”, afirma.
Aquesta periodista catalana va publicar al febrer el llibre Soc feminista i no ho sabia. (Rosa dels Vents, 2019), en què aborda la posició de les dones en la societat actual. El llibre té un subtítol significatiu Reflexions d’una dona que creia que podia fer –(quasi) el mateix que un home. Oltra alerta de la gravetat, a nivell social, de la retirada de circulació de les dones en funció del DNI: “Els referents per a les nenes han de poder ser també dones de 50 anys. No podem desaparèixer de la televisió i de les ficcions”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari