Incertesa i il·lusió. La barreja d’aquests sentiments defineix, a grans trets, les noves fornades de periodistes. “Som una generació que tenim molt a guanyar i també molt a perdre. Tenim ganes però també tenim por”, assegura Mario González, de 21 anys i estudiant a la UAB. Ell és un dels sis estudiants o recents graduats als quals hem preguntat per com són, com pensen i què senten. “Som una generació de futur incert i desesperança”, afegeix Arturo Juárez, de 22 anys i graduat en aquesta universitat. En el mateix sentit opina l’Alexandra Bogunyà, de 22 anys i estudiant de la Universitat de Vic: “Sent sincera, la definiria com una generació més aviat pessimista per la dificultat de trobar feina del que t’agrada, tanmateix amb ganes i esperança de capgirar la situació”.
Aquests joves, doncs, no eviten les pors. Malgrat tot, no perden l’esperança. “Som una generació que surt de la facultat molt derrotada per les poques expectatives de futur, però amb moltes ganes de treballar i créixer com a professionals i implicar-nos en la nostra feina”, indica Alexandra Fos, de 22 anys i graduada a la Universitat de Lleida. Per la seva part, l’Adrià Lizanda, de 22 anys i graduat a la UAB, analitza, en positiu, el futur que els espera: “Som conscients que el model de negoci està fent perillar la profunditat i el rigor necessaris per exercir la professió, per això entomem el repte amb valentia i amb passió”, afirma. “Diuen – afegeix Núria Martínez, de 22 anys i estudiant a la Universitat de Lleida– que som la generació de la immediatesa, aquella que necessita que tot concepte se’ns doni mastegat i així arribar on es vol. Ben cert és, també, que ja no comprem ni la censura ni l’opressió, sinó que ens revoltem i intentem ensenyar les dents a les fake news”.
La visió dels professors universitaris també mostra una barreja de realisme i optimisme. “Alguns s’adonen, un cop cursen el grau de Periodisme, que hauran de fer uns sacrificis personals als quals no estan disposats”, explica Enrique Canovaca, periodista freelance i professor associat del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. “D’altres, –afegeix– en canvi, es refermen en la voluntat de ser referents informatius en un tema o espai geogràfic. En general, però, existeix una desmotivació: la majoria pensen que no podran accedir al mercat laboral una vegada acabin els estudis i que hauran de picar molta pedra i cobrar sous molt baixos. En part, no els falta la raó”.
També apunta en aquest sentit la fotoperiodista Sandra Balsells, professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, qui admet que “hi ha una minoria d’estudiants que tenen una autèntica vocació, i aquests són els que s’obriran camí. I després hi ha gent més pragmàtica que ha renunciat al periodisme clàssic i opten per altres sortides professionals com la comunicació corporativa”.
Els joves consultats admeten que són diferents dels predecessors. “Vam néixer dins un món analògic, la nostra generació va ser de les últimes que va viure una infància enriquidora lluny dels avenços tecnològics, però hem crescut amb ells”, explica Núria Martínez. “Hem de ser una generació diferent –afirma Adrià Lizanda. El periodisme lent i pausat que anys enrere era la norma està de capa caiguda i cal que els nous periodistes siguem capaços de treballar amb rapidesa i eficàcia”. “Ja tenim incorporat els conceptes d’immediatesa i de rapidesa en la transmissió de la informació, i som més àgils en la seva utilització”, afegeix Alexandra Bogunyà.
L’evolució tecnològica constant, també afecta la formació rebuda. “Tinc la sensació que les anteriors generacions sortien molt més preparades per al que es trobarien a les redaccions. En canvi, avui, ens intenten ensenyar aspectes tan diferents del periodisme que no sabem desenvolupar-nos en el més bàsic de la nostra professió”, admet Alexandra Fos.
Però són del tot conscients del que els espera i dels canvis, importants, que ha sofert la professió? Sandra Balsells en té dubtes: “No sé si els estudiants de Periodisme són conscients de les dificultats que tindran quan acabin la carrera. No ha estat mai fàcil, si bé abans els mitjans absorbien un percentatge dels que entraven al mercat laboral i, en canvi, avui en dia això ha disminuït dràsticament. Ja no es donen les primeres oportunitats com abans. Tot i això, hi ha gent imaginativa que se’n surt amb iniciatives personals al marge dels circuits convencionals”.
A més, un parell d’anys enrere, un reportatge de capçalera ja demostrava que els plans d’estudi de les facultats de Periodisme catalanes estan allunyats d’un mercat laboral enfocat, sobretot, en la comunicació corporativa. “La majoria –prossegueix– pensen a escriure per a mitjans, cosa lògica perquè els programes educatius estan enfocats en aquesta àrea. Es fa alguna cosa de comunicació corporativa però poc i no es treballen gaires nocions de màrqueting digital”, explica Canovaca.
I en aquest context, quines són les preocupacions d’aquests joves? “Sense dubtar-ho la feina”, assegura Alexandra Fos. “Es poden arribar a veure ofertes de feina amb horaris abusius i sous amb què no arribes a mantenir-te tu mateix”, afegeix. “La nostra principal preocupació és la precarietat i l’atur a què estem exposats. Cada vegada més, els periodistes ens convertim en homes i dones “orquestra” que hem de portar a terme diverses tasques. Això implica menys llocs de feina per a altres companys, ja que assumim més hores i més tasques per cobrir el volum de feina que hauria d’assumir un altre redactor”, explica Adrià Lizanda. “És molt decebedor veure com ningú posa el crit al cel ni engega mesures perquè els futurs periodistes no tinguin un desengany amb la professió, com sé que està passant. Si no cuidem les noves generacions, el futur no està assegurat”, critica Arturo Juárez. “Visc amb la por constant de no poder treballar com a periodista o comunicadora audiovisual”, reconeix Núria Martínez.
Respecte als punts forts i febles d’aquesta nova fornada de periodistes, els consultats apunten al seu favor l’ambició, la vocació, el control de les noves tecnologies. “Tenim l’accés més gran que cap ésser humà ha tingut a qualsevol informació. Les noves tecnologies ens han permès saber què passa al racó més desconegut del món i crear contingut més ràpidament i amb menys obstacles. A més, un aspecte molt important que tenim són les ganes”, afirma Mario González. “Segurament, també dominem més idiomes i hem viatjat o viscut més experiències que altres generacions a la nostra edat”, afegeix Alexandra Bogunyà.
En contra seu, hi posen la dura competència laboral, l’intrusisme o la manca de paciència. I més coses. “Ens manca una mica de curiositat periodística, no preguntem prou. Ni tan sols som capaços de preguntar durant les classes aquells conceptes que no entenem. Estem acostumats al fet que ens ho donin tot de manera que ho entenguem, senzilla i planera”, apunta Alexandra Fos. “Som una generació pitjor informada i il·lustrada. Ens informem per vies i mitjans que ens ofereixen informació interessada i a vegades de qualitat, en què es potencia un clic per davant de la qualitat. Això fa que molta gent de la nostra generació no sigui conscient d’allò que passa al seu voltant. I, creu-me, hi ha gent amb una gran ignorància i molt poca il·lustració que ha rebut un títol de grau de Periodisme”, admet Arturo Juárez.
Un dels punts febles és l’aversió al risc. El 2011, el Llibre Blanc de la Iniciativa Emprenedora a Espanya, editat per la Fundació Príncep de Girona, que van elaborar experts d’ESADE Business School, concloïa que set de cada deu joves prefereixen tenir una feina estable i ingressos fixos més que no pas crear la seva pròpia empresa. El sector del periodisme no sembla ser-ne una excepció. “Als periodistes joves, el risc els pot donar un cert vertigen perquè són d’una generació que ha estat més protegida, però hi ha una minoria que, tot i això, s’hi han llançat, s’hi han arriscat. I això cal destacar-ho perquè té molt mèrit”, afirma Sandra Balsells.
Enrique Canovaca, que ha estudiat l’emprenedoria en la professió, creu que “la generació actual d’estudiants de Periodisme no té les condicions idònies per ser l’emprenedor del futur. Però quants periodistes de generacions anteriors han iniciat projectes d’emprenedoria només sortir de la facultat? És molt difícil que donis aquest pas sense contactes. I els contactes s’aconsegueixen picant pedra en empreses que, massa vegades, no paguen bé, encara que suposen un bon aprenentatge”.
Una altra característica diferent d’aquesta generació és la dieta mediàtica. “Els periodistes joves –afirma Sandra Balsells– no miren la televisió convencional sinó plataformes com Netflix i YouTube. I les fonts d’informació són les xarxes socials. L’únic quiosc que hi havia a una facultat de Ciències de la Informació –el de la UAB– va acabar tancant perquè ja no compren diaris”. “A diferència de la resta de generacions precursores, la nostra principal eina d’informació ens ve donada a través de la televisió i la ràdio però, majoritàriament, a través de les xarxes socials. I deixa, doncs, els diaris escrits en segon, o fins i tot, tercer pla ja que, de fet, ni tan sols els futurs periodistes fem ús de la versió convencional (escrita)”, reconeix Núria Martínez. “Jo els pregunto com volen viure del periodisme sinó paguen pel periodisme. Perquè això no quadra”, conclou Balsells
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari