"La vida em va ràpid"

Fas una mica de ràbia.

Per què?

He calculat la mitjana d’edat dels entrevistats a capçalera dels darrers dos anys i és de 53 anys. Tu en tens 28. Tot ha anat massa ràpid?

Amb tretze anys era a Matadepera Ràdio i Ràdio Sabadell, amb quinze vaig tenir la primera feina a RAC105 i amb setze treballava amb en Toni Clapés. Això sí que va anar molt ràpid. No era normal. Quan l’any passat vaig deixar El Suplement, ja feia deu anys que era a Catalunya Ràdio. Ara bé, la vida em va ràpid, sí. Sempre tinc la sensació que haig de viure moltes coses i molt intenses.

Tens la sensació, també, d’haver madurat massa ràpid?

Sí, sempre la he tingut. Amb catorze anys en lloc de sortir de festa amb els meus amics –que també ho vaig fer–, em tancava en un estudi de ràdio. Els meus amics de l’adolescència eren gent de quaranta anys, com Manolo Guerrero, cap tècnic de Ràdio Sabadell, qui m’ensenyava a fer ràdio i amb qui a les nits, a casa seva, muntàvem un programa.

I que podia ser el teu pare.

Sí. I per això a vegades penso coses que, per la meva edat, potser no tocarien. I per això, també, no he pogut viatjar, no he anat d’Erasmus. Els meus amics ho han fet, tenen màsters i doctorats. Jo no tinc res de tot això perquè treballava en una cosa que m’agradava molt. No vaig marxar perquè tenia feina i pis. Em vaig lligar molt ràpid aquí.

El 2015, et vas posar al capdavant d’El Suplement i, el 2017, del FAQS. Però vas deixar totes dues coses. Va ser un col·lapse? O vas ser víctima del foc creuat de les alçades?

Jo no estava bé a la ràdio, no em sentia que fos el meu lloc, ni pel projecte empresarial ni per com jo m’estava sentint fent el que estava fent en aquella casa. A més, vaig descobrir-me vulnerable i que potser l’últim any havia donat importància a coses que no en tenien.

Com què?

Com el Twitter. Algú feia una piulada dient coses desagradables i m’afectava molt. Estava molt irascible.

Estaves massa exposat?

Potser sí. Ningú està preparat per, de cop i volta, estar tan exposat. El moment del FAQS va ser molt fort. Hi havia caps de setmana que ens veien 500.000 espectadors i després al matí ens escoltaven 639.000 oients a la ràdio. Jo no hi donava d’importància, pensava que era la meva feina. I tot es va anar acumulant i no vaig pair-ho. I, l’estiu de l’any passat, quan estàvem més relaxats, tot va petar. Havia de prendre una decisió i vaig anar al metge. “Tens un problema. Però té una solució, deixa Catalunya Ràdio”, em va dir. “No puc”‘, li vaig respondre. “Aquest és el problema. Per això ho has de deixar”. Aquesta resposta em va convèncer. Quan vaig deixar Catalunya Ràdio em vaig sentir molt alliberat de moltes coses que no era conscient que m’estaven passant.

Als teus col·laboradors els vas dir que necessitaves “agafar aire”.

Sí, perquè va ser molt intens. Com a ciutadans vivíem moments molt intensos i difícils d’explicar. La gran dificultat era prendre distància d’una cosa que afectava al carrer de casa meva. Sempre he pensat que el periodisme ha de prendre distància i no prendre mal, i quan veia companys periodistes que prenien partit, m’espantava molt. No em sentia còmode en res. Al programa alimentàvem i explicàvem el que estava passant, però havíem de vigilar de no prendre mal. Perquè per a mi era important salvar l’ofici.

Sap greu quan un oient o un espectador critica que entrevistis a algú només perquè està allunyat del que ell pensa?

M’entristeix com a societat. Des de petit, sempre m’ha agradat llegir o escoltar opinions dels que no pensen com jo. Sempre n’he après coses. Crec que en el periodisme hem de descobrir pensaments laterals o diferents als quals estem acostumats. El que no podem és fer una defensa fèrria de la democràcia i després exigir que a TV3 no hi pot anar segons qui. És incompatible. Si ens creiem el mitjà públic, ens creiem la democràcia.

“Agafar aire” també és aprendre a mossegar-se la llengua?

Fa un any vaig deixar d’administrar el meu compte de Twitter. No en tinc la contrasenya. Li vaig demanar a un amic meu que la canviés i que no me la digués mai. Quan tinc una cosa a dir, li envio un missatge i ho publica. Twitter per a mi va ser una mala eina pel tipus de gent que hi ha i pel que s’atreveixen a dir. Rebre amenaces de mort no és agradable per a ningú i les he rebudes per les dues bandes. Tot i així, forma part de la meva feina.

Rebre amenaces de mort forma part de la teva feina?

Accepto que algú senti que el que faig no va amb la seva línia, ara bé, evidentment, no accepto l’amenaça. Però passo. Que facin. M’és igual. Vaig a la meva. Això no em farà canviar. Tot aquest ambient contaminat que genera Twitter i aquest estat d’ànim de merda no m’aportava res, així que vaig decidir evitar-ho. Ara no miro Twitter, no sé què hi diu ningú. Vaig ser dos mesos a Nova York sense WhatsApp i no passa res. Ens hem acostumat a no poder viure sense Facebook, Twitter, Instagram, sense saber què diu en Ferreras o la Terribas. No cal. Res és més important que nosaltres i que el que passa a la nostra vida.

Vas escriure Sense tu, una novel·la protagonitzada per un conegut periodista radiofònic que un dia ho deixa tot. Amb la ficció es poden dir coses que, si no, no les diries?

Sí. Vaig començar a escriure el llibre l’any 2009, el meu primer dia a Catalunya Ràdio. És la història d’un paio que aconsegueix el projecte amb la ràdio més il·lusionant, però que intueix que ho deixarà perquè no va amb ell. Només començar a escriure ja sabia que acabava fatal. Jo vaig començar a treballar molt il·lusionat, però em trobava amb situacions estranyes en una ràdio que, com a oient, era extraordinària. I al final el mite va caient. Saber en quines regles vius i quin és el món on treballes també forma part del procés de maduració. Vaig intuir que el personatge de la novel·la, que s’inspirava en coses que jo vivia, havia d’acabar així.

Has dit que rere la novel·la hi ha el tema de la mort, que admets no tenir solucionat. De jove ja et preocupa això o és que has tingut experiències que t’han fet pensar molt?

De ben petit, vaig perdre un tiet i els meus cosins van passar a ser uns germans per culpa d’una malaltia horrorosa. Com moltes famílies. El que passa és que sempre he tingut la sensació que moriré jove. I això fa que visqui les coses amb aquesta intensitat.

A TV3 ara fas Planta baixa, un magazín diari. Has agafat força aire, pel que veig.

Sí, perquè he viscut un any que ha estat un privilegi. He viatjat i conegut gent com Noam Chomsky, Marine Le Pen o Dilma Rousseff, i he viscut moments apassionants. Així prens aire i t’ajuda a definir-te, a saber quin periodisme t’agrada i quin no tant. I llavors va aparèixer el repte de transformar a TV3 una franja com la del migdia, que no tenia un format com a programa. És engrescador perquè m’han deixat triar l’equip i em deixen fer el que em dona la gana. Com que això sempre ho he fet, em reafirma la meva manera de ser.

I afrontes aquest repte sent igual de vulnerable que abans?

Sóc igual de vulnerable que abans, en canvi, ara ho sé. L’única diferència és que ara quan em senti dèbil ho reivindicaré sense problemes. Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista més jove dels Estats Units, explica que la vulnerabilitat és una manera de mostrar-te fort davant l’enemic, ja que no et podrà fer més mal perquè et mostres tal com ets. Ara, si estic content, estaré content i, si estic trist, estaré trist. És la força que tindrem. Mostrar-nos tal com som.

Competeixes amb en Ferreras, que no va informar de les revelacions de Público sobre les relacions del CNI i l’imam de Ripoll. Hi haurà coses que no explicaràs?

Jo ho explicaré tot, però en el programa vull posar l’accent en la gent i no en la política. No pot ser que en els darrers dos anys cap periodista hagi exigit als polítics que no tinguem pressupostos de la Generalitat. Això té unes conseqüències brutals en el sistema públic. I als grans mitjans de comunicació ningú ho explica. El polític no ha de tenir un micròfon obert per dir el que vulgui, sinó que ha de rebre demandes ciutadanes.

En la presentació del programa vas destacar que no hi ha tertúlies. Per què?

Primer, perquè aquest gènere ja està molt utilitzat i volíem desmarcar-nos-hi fent un programa diferent i original. I també perquè crec que hem de reflexionar sobre en què hem convertit les tertúlies. Hi ha molts llocs, com als mitjans públics, on s’han convertit en una mena de quotes de partits. Llavors TV3 i Catalunya Ràdio apareixen a les enquestes com els mitjans més plurals, però això no enriqueix, l’únic que fa és representar políticament.

A més de Planta baixa segueixes amb Quatre Gats. És el Salvados català? Ho dic per la realització cuidada i innovadora, per la flexibilitat temàtica...

Que ens comparin amb Salvados és un enorme privilegi. Sens dubte, és el producte televisiu més potent dels darrers anys en aquest país. Però jo no li veig aquesta similitud. El Quatre gats ja el fèiem abans a la ràdio, i hem recollit a la televisió el que ja fèiem.

A l’Évole també l’han acusat d’equidistant.

L’equidistància és un valor que hauríem de reivindicar perquè se l’ha apropiat un partit o sector quan abans era un valor molt periodístic. Ser equidistant vol dir prendre distància de les coses. I com a ciutadans i com a periodistes, hauríem d’apoderar aquest valor i tornar-lo a fer nostre.

Quan vas deixar el FAQS vas dir que no sabies fer televisió. Amb tot, des de fa un temps només fas televisió. Menties o n’has après?

És que no en sé encara. Quan veig a en Toni Cruanyes o a la Lídia Heredia mirant a càmera amb aquella seguretat és quan dic que això no ho sé fer. Ni sé si ho aprendre mai.

Em costa de creure.

No miro mai a càmera. No en sé. Al FAQS explicava el que passava, deia que la càmera em seguís i, de tant en tant, la mirava. Perquè si no, no me’n sortia. Jo el que sé fer i el que m’agrada és la ràdio, ara bé, com que sé quan es fan malament les coses al final acabo patint molt. En canvi, com a la televisió em falta molt per aprendre, em destenso i ho gaudeixo més. 

Parlant de tensió, vas exercir en un moment molt tens. I si venen revolts de nou?

Doncs farem els revolts. No em fa por. Sí que m’agradaria, però, que comencéssim a parlar d’altres coses i que aquells que defensen aquesta idea de fer un país entenguin que la millor manera de fer-ho és començar a parlar de les coses que afecten la gent.

Quan vas deixar el FAQS vas dir que la ràdio és com casa la iaia i que, en canvi, la televisió és com un amor fugisser. Ara faràs televisió cada dia. Acabaràs fatal...

(Riu) Ho deia perquè a casa la iaia és un lloc on m’hi reconec, d’on vinc, i en canvi la televisió és una zona incerta, una nit que no saps com acabarà. Tot plegat és un parèntesi, una sortida, una fugida. Ara sé que estic voltant el món i que algun dia tornaré al Born.