Cada cop hi ha més rostres amagats al Procés. La dura resposta política, policial i judicial contra els líders independentistes ha provocat l’empresonament de polítics i activistes mentre altres han hagut de marxar a l’estranger. Davant d’aquest fet, algunes fonts, sobretot els nous moviments de protesta, aposten per l’anonimat. I els periodistes no tenen més remei que treballar en aquest context estrany.
“Està clar que el fet que diversos actors es mantinguin en l’anonimat és anòmal”, reconeix Benet Iñigo, cap de Societat de RAC1. “En faig una valoració negativa i ho trobo una anomalia. Venim d’una etapa en què els interlocutors d’aquest procés eren coneguts, sempre sabies amb qui parlaves, ho podies fer directament i treure’n conclusions, fins i tot del llenguatge no verbal. Tot això s’ha perdut en el camí”, afirma Carles Solà, director del programa 30 Minuts, de TV3. “Els periodistes –afegeix Iñigo– estem acostumats a tractar algunes fonts amb confidencialitat, sense revelar-ne la identitat públicament, si bé nosaltres sí que sabem qui són i ens és més fàcil valorar la credibilitat de la informació que ens aporten o la representativitat que tenen”. Ara, però, en molts casos ja no és així.
Malgrat que n’admeten l’anomalia, els periodistes consultats no se sorprenen d’aquest fet. “Es pot entendre pel context actual que es torni a utilitzar la clandestinitat, o l’anonimat, com a escut. És una estratègia que ens complica la feina, encara que en el fons segueix sent la mateixa; saber situar cada font, donar-li la importància i la credibilitat que es mereix, contrastar la informació que ens aporta i, a partir d’aquí, fer un bon servei a la nostra audiència”, assegura Iñigo.
Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, també justifica aquest fet anòmal perquè “la resposta repressiva de l’Estat davant el plet català, amb polítics i activistes demòcrates i pacífics empresonats, està posant en dubte l’exercici de drets i llibertats bàsiques, inclosa la d’expressió i protesta”. “El sorgiment d’actors anònims dins l’independentisme –prossegueix– respon a aquesta greu anomalia. És una conseqüència de la incapacitat de l’Estat d’afrontar políticament un problema polític. Es tracta d’una dinàmica perversa, denunciada per institucions com Amnistia Internacional, que està degradant el marc polític democràtic, soscavant els fonaments de l’estat de dret”.
Carles Solà ho entén quan s’ho mira des del punt de vista d’aquestes organitzacions i de les persones que en formen part. “En aquest moment del Procés, del conflicte polític, si per tallar una carretera o fins i tot, només per parlar d’organitzar una acció de protesta per telèfon, com en els casos de la Tamara i l’Adrià Carrasco, et puguin acusar de terrorisme, qualsevol prevenció és poca. Poden pensar que si per desconvocar una concentració davant de la Conselleria d’Economia damunt d’un vehicle de la Guàrdia Civil i demanar que s’aïllin les persones que actuïn amb violència, els han caigut nou anys de presó al Jordi Cuixart i al Jordi Sànchez, faran bé de no donar la cara”, explica Solà.
“Quan abans s’acabi aquesta socialització de la por, millor per a tots. Amb por no hi pot haver democràcia plena. En tot cas, els periodistes tenim l’obligació d’explicar els fets amb rigor, anant a les fonts primàries, i en cas que se’ns demani anonimat, hem d’assegurar-nos de la identitat i representativitat de les fonts. Així ho hem fet a l’ARA. En contextos de privació de drets i llibertats bàsiques, el periodisme és més important que mai”, assegura Aragay.
Amb tot, no totes les fonts anònimes són iguals ni funcionen de la mateixa manera. L’exemple més clar és la comparació entre els CDR i Tsunami Democràtic. Aquest últim va aparèixer quan faltava poc per saber-se la sentència del Procés, i ara ell pivota sobre bona part de l’estratègia al voltant de la resposta ciutadana a aquesta sentència. L’èxit de la primera acció –bloquejar l’aeroport– d’aquell nou actor del Procés, que aposta per la desobediència civil no violenta, reeditant així la lògica clandestina de l’1-O, explica que Tsunami actualment tingui més de 400.000 seguidors a Telegram i mig milió més entre Instagram i Twitter i també que alertés les instàncies polítiques, policials i judicials espanyoles.
El cas dels CDR és diferent. Mentre que Tsunami té una sola veu, els Comitès de Defensa de la República (CDR) treballen des de múltiples veus. Actualment, n’hi ha uns 400, acostumen a ser d’àmbit local o comarcal i, igual que Tsunami, s’activen ràpidament mitjançant les xarxes socials i els nous canals de comunicació.
A diferència de Tsunami Democràtic, però, els CDR operen des d’una lògica horitzontal i descentralitzada. I la polèmica acompanya algunes de les seves accions, com els escraches a les seus d’ERC o el PDeCAT (on van deixar excrements i bosses de la brossa i cartells que deien Desobeïu o dimitiu) o el comunicat Independència o barbàrie, del 13 de novembre, de CDR-Catalunya, que va generar nombroses crítiques des de diferents sectors independentistes. Però malgrat la multiplicitat de veus que es donen dins dels CDR, els mitjans de comunicació sovint acaben atribuint el que diuen alguns al que diuen tots. I això no convenç alguns periodistes.
“Sincerament, és un tema que em preocupa i fa temps que hi dono voltes”, admet Benet Iñigo. “El cas dels CDR –afegeix– és especialment complicat perquè no només hi ha el factor de l’anonimat, sinó també l’horitzontalitat, la diversitat, no són una organització amb estructura orgànica. La màxima perversió d’aquesta atribució extensiva de CDR com un tot el tenim a la causa que investiga l’Audiència Nacional”. Iñigo recorda les set persones empresonades -i progressivament alliberades- per formar part d’un grup que el jutge anomena Equip de Resposta Tàctica, que fins i tot el magistrat apunta que haurien actuat al marge dels CDR. “I tot i això, mediàticament, estem davant del “cas dels CDR detinguts/empresonats/acusats de terrorisme. És molt difícil fugir-ne, un cop creat l’imaginari col·lectiu que aquell és el “cas dels CDR”. Si a això hi sumem la necessitat intrínseca dels mitjans de simplificar i sintetitzar, ja ho tenim tot. I cal afegir que en aquest cas la campanya per retratar els CDR com quelcom molt homogeni, radical i violent va començar molt abans per part d’alguns mitjans de comunicació. En major o menor mesura, i fent autocrítica, tots hem contribuït a presentar-los com un tot més homogeni del que són”.
També, Carles Solà admet la complexitat a l’hora d’afrontar aquesta horitzontalitat. “Periodísticament parlant, en el cas d’una organització tan complexa com els CDR és un problema no saber qui està parlant, si un grup concret o la plataforma en el seu conjunt”, admet. “Tot i això, si fem una recerca de la presència del CDR a les xarxes trobarem molts grups locals i, nosaltres ens hem acostumat a seguir, i a fer cas, principalment del Twitter, Telegram i Instagram oficials. És la manera de saber que allò que s’hi diu va a missa, perquè si mai no pots estar segur del tot de no trobar-te amb un compte fake, una convocatòria que segueix fent-se quan el CDR “oficial” ja l’ha desconvocat...”, explica.
El 14 d'octubre, milers de persones van bloquejar l'aeroport, com va demanar Tsunami Democràtic, en resposta a la sentència del Suprem. Foto: EFE / Alamy
El 17 de novembre, Carles Solà va entrevistar (doblant-los la veu) dos membres de Tsunami Democràtic per al programa del 30 Minuts. Un reportatge, fruit de la feina de tres equips del programa durant dues setmanes, en què també s’hi veia com es preparava el bloqueig de la frontera a la Jonquera. “Ens vam plantejar que no ens podíem conformar amb el que ja havien fet altres. Havíem d’aconseguir parlar amb algú d’aquesta plataforma i després de molts entrebancs, ho vam poder fer. Si informar amb totes les eines al nostre abast ha de comportar problemes al mitjà que ho fa, és que som davant d’un escenari de regressió molt greu de drets i el d’informació és un dret bàsic”, critica Solà. El programa va congregar 664.000 espectadors (amb una quota d’un 23,7%) i va ser trending topic a Espanya durant força estona. Un mes després, Cristina Puig al Preguntes Freqüents (FAQS), de TV3, també va entrevistar, via missatges escrits, a Tsunami Democràtic.
El valor d’aquell treball periodístic recau, sobretot, en el fet que Tsunami, malgrat els pocs mesos que era operatiu, ja estava perseguit per l’Audiència Nacional, que els havia obert una investigació per organització criminal, indicis de terrorisme, i només feia unes setmanes que el ministre de l’Interior en funcions, Fernando Grande-Marlaska, havia reconegut que investigaven l’organització.
L’Estat també va investigar a fons l’1 d’octubre. Aquella consulta va portar de corcoll durant mesos tant la policia espanyola com els serveis secrets, però finalment no van trobar cap urna. En canvi, dos periodistes de l’ARA –Xavier Tedó i Laia Vicens– no només van explicar amb tota mena de detall com es va organitzar l’1 d’octubre, sinó que van parlar amb nombroses persones –a les quals, en tot moment, van preservar l’anonimat– que van guardar urnes a casa seva. Fruit d’això va sortir el llibre d’Operació Urnes (Columna, 2018), del qual es van vendre més de 50.000 exemplars i es va convertir en el llibre més venut de no-ficció en català de Sant Jordi d’aquell any. Fins i tot mesos després van presentar una versió actualitzada (Més operació urnes) amb nous testimonis i més detalls.
Una de les persones amb qui Tedó i Vicens van parlar va ser en Lluís, noms fals sota el qual s’amaga el cervell de tot plegat. També va parlar-hi Laura Rosel al Preguntes Freqüents (FAQS), de TV3, que es va emetre el 22 de setembre de 2018 i en el qual en Lluís, amb la veu distorsionada, explicava els detalls de l’operació clandestina que va deixar en evidència tant la policia com els serveis secrets espanyols.
Ara bé, no és paradoxal que la premsa hi pugui accedir i la justícia encara estigui intentant saber qui són? “Sí, és sorprenent –reconeix Iñigo–. D’alguna manera també parla bé del periodisme que sap guardar l’anonimat de les fonts. En aquests casos, i en altres, la clau és la confiança recíproca que es pugui establir entre font i periodistes que treballen la informació, més que fins i tot amb el mitjà de comunicació. El risc és no traspassar la línia entre fer de periodistes o ser un simple altaveu d’altri, i que des de fora s’entengui que hi ha una submissió del periodista a la font. Si no és així, si el que es fa és aprofitar el contacte per difondre una informació valuosa i veraç, benvinguda sigui. Si la justícia no hi arriba i els periodistes sí, és evident qui té un problema. Jo no subestimaria, però, els recursos i les capacitats de les policies i els poders espanyols. No sabem, a hores d’ara, quina informació tenen, qui la té, i quan i com la volen fer servir”, afirma.
En referència a l’entrevista a Tsunami, Solà assegura que al 30 Minuts no han inventat res de nou. “Si mirem enrere, veurem un munt de mitjans de comunicació fent entrevistes a persones que pertanyen a organitzacions criminals, grups terroristes, fugats de la justícia, etc. Nosaltres vam fer una entrevista amb dues persones que parlaven en representació d’una plataforma que ha fet mitja dotzena de convocatòries, amb més o menys resposta ciutadana, basades en la desobediència civil i la no-violència” explica.
“Nosaltres hi vam poder accedir perquè aquesta plataforma va voler donar la seva veu i opinar, i va respondre positivament a la nostra petició. I com deien en l’entrevista, els hauria agradat poder-ho fer a cara descoberta, però el fet que l’Audiència Nacional els hagi obert una investigació, no ho va fer possible”, reconeix el director del 30 Minuts.
En aquest sentit, el cinquè punt del Codi deontològic de la professió periodística a Catalunya deixa ben clar que “les fonts s’han de citar perquè la informació sigui creïble. No obstant això, els periodistes tenen l’obligació moral de protegir-les invocant el secret professional quan sigui necessari. La confidencialitat ha de servir per emparar les persones en situació d’indefensió o de risc, però en cap cas l’anonimat pot ser utilitzat per atacar individus i organitzacions de manera injustificada”.
Però, tot i això, en el context actual, fins a quin punt aquesta tasca periodística pot acabar suposant un problema en l’enrarit context actual? “És una qüestió que ens hem plantejat alguna vegada –reconeix Iñigo– tot i això, des del moment en què el nostre abordatge de la seva actuació és purament periodístic no hi hauria d’haver cap problema. Espero no equivocar-me! Tots intentem tenir fonts que ens expliquin què es cou en tots els àmbits, i inclou els acostaments als col·lectius anònims. Això no vol dir ni que en formem part, ni que compartim ideologia, ni mètodes, ni res de res, sinó que volem saber què hi ha al darrere per analitzar millor què passa i poder-ho explicar millor. Hem de defensar a ultrança el dret a la informació”. “Fins avui –afegeix Solà– al 30 minuts no hem rebut cap demanda concreta d’informació. I si venen a demanar-me alguna cosa, per descomptat que m’acolliré al secret professional i al dret a no revelar les fonts pròpies, seguint els criteris que ens marca l’Estatut Professional dels Mitjans de la CCMA. Si no ho fes, estaria traint la confiança que s’ha dipositat en el 30 minuts com a programa, a TV3 com a mitjà i als professionals del periodisme en el seu conjunt”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari