Com flueix la informació? Que els ciutadans vivim en una bombolla informativa no és nou. Els éssers humans sempre hem vist més el que volíem veure, no el que necessitàvem veure. A més, els canals de difusió de la informació sempre han estat en mans d’agents monopolístics, ja siguin governs o empreses, que han utilitzat els biaixos informatius en interès propi. La propietat dels mitjans de comunicació de masses condiciona el marc conceptual, de manera que el relat s’elabora d’acord amb els interessos de les elits econòmiques i dels governs; és notòria la dificultat que té la professió periodística de mantenir la seva independència...
En el seu llibre Flat Earth News, el periodista britànic Nick Davies comenta que a la dècada dels vuitanta es va imposar un model de gestió empresarial, el model Murdoch, que consisteix a convertir el periodisme en un negoci més.
Les xarxes han debilitat els mitjans de comunicació que fins llavors exercien d’intermediaris únics entre la informació i els consumidors d’informació. Tal com va succeir amb l’arribada de l’escriptura o de la impremta, l’arribada d’Internet ha comportat, d’una banda, la desintermediació i ha permès una democratització de l’accés i la generació d’informació, però també, de l’altra, ha obert la porta a una reconfiguració de la intermediació i ha possibilitat altres formes de creació de bombolles de biaix informatiu. La peculiaritat de la situació actual és que els biaixos es poden generar de manera predictiva i es poden configurar automàticament. És el que es coneix com a governança algorísmica.
Els algoritmes de Facebook, Twitter i Google discriminen informació sense consultar-nos. A més, són espais que es regeixen per l’ambigüitat de fer-nos creure que naveguem lliurement; mai se’ns indica clarament que no és així. Però els algoritmes d’aquestes companyies creen un univers únic per a cada usuari, exacerbant les tendències ideològiques i anímiques que interpreta l’algoritme segons l’edat, la ubicació, les preferències, etc. de l’usuari. Això provoca que l’algoritme prengui eleccions molt diferents per a cada persona.
Jaron Lanier, analista del món digital i un dels pioners d’Internet en els vuitanta, sosté que els monopolis han arruïnat Internet. En el seu llibre Ten Arguments for Deleting your Social Media Accounts, explica que en el desenvolupament de les estructures de les xarxes socials privatives –és a dir, que pertanyen a empreses privades i el codi i funcionament no són accessibles ni coneguts– s’utilitzen tècniques conductistes d’addicció per afavorir els clients: el veritable client no és l’usuari, sinó aquesta misteriosa tercera persona (l’anunciant) que en manipula les decisions. Això ja passava amb els mitjans de comunicació convencionals, ara bé, “a mesura que els algoritmes han anat millorant-ne l’abast, ja no es pot anomenar publicitat... Les xarxes socials s’han convertit en imperis de la modificació de conductes”, explica.
L’objectiu final d’aquestes plataformes és incrementar el temps de permanència dels usuaris, el que es tradueix en un major consum d’anuncis i una major recopilació de dades sobre ells. Per aconseguir-ho, l’algoritme mostra a l’usuari el que considera més interessant per a ell, el que el reafirma en les seves conviccions, el que el retindrà més temps o farà que torni més freqüentment a la Xarxa. Pot arribar, fins i tot, a modificar la configuració del nostre mur de Facebook o la nostra cronologia d’Instagram o de Twitter.
Com és notori, gegants com Facebook i Google, que basen el seu negoci en el que ofereixen aparentment de manera gratuïta, obtenen els beneficis amb les dades dels seus usuaris, justament perquè amb ells creen anuncis personalitzats i predictius. El 2017, Facebook va tenir uns beneficis de quaranta mil milions de dòlars, mentre que Google va superar els cent mil milions.
I què passa amb els mitjans? Els mitjans ara han de competir pels ingressos en publicitat amb aquests gegants, de manera que sumen als biaixos anteriors els nous que propicia el nou mercat publicitari. A això s’afegeix una variable que s’està amplificant cada vegada més: la ingerència política, mitjançant el finançament dels mitjans amb publicitat institucional. A causa de la pèrdua d’ingressos publicitaris per la competència en l’àmbit digital, la vulnerabilitat dels mitjans n’ha incrementat la dependència dels partits.
Com a agreujant, ens trobem amb el fet que a països com Espanya s’ha desenvolupat un model de negoci dels mitjans de comunicació de masses basat a demanar diners als directors de comunicació dels partits. Per aquesta via, alguns mitjans s’asseguren ingressos en publicitat institucional de diversos nivells administratius: ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes o l’Estat.
Un treball recent d’Álvarez Peralta i G. Franco mostra la correlació entre els ingressos per aquest concepte i una línia editorial submisa per part dels mitjans que els perceben, incloent-hi la difusió d’informacions falses. Aquest assumpte és encara més preocupant que les xarxes de bots dels partits ja que, al capdavall, aquests últims es financen amb el pressupost dels grups polítics, mentre que la publicitat institucional es paga amb recursos públics de les institucions, que haurien de ser completament neutrals en aquest aspecte.
Aquesta deriva només pot accentuar la tendència que els mitjans es dediquin a replicar sense verificació la informació rebuda per governs i partits, com si aquests fossin fidedignes. No és estrany trobar-se en els mitjans de masses amb informacions publicades que ni tan sols han passat per un exercici de verificació tan senzill i tan a l’abast de qualsevol en l’era digital com fer una simple cerca a Google o en un altre motor. Podem permetre’ns mitjans de comunicació –els anomenats guardians de la veritat– que no són capaços d’un exercici tan bàsic?
Tots els analistes coincideixen a dir que els que basen el seu negoci o els seus objectius ideològics en l’amplificació de notícies fabricades tenen com a objectiu clau aconseguir que algun gran mitjà doni veu als seus rumors per aconseguir una replicació realment exponencial. Com explica profusament Whitney Phillips a L’oxigen de l’amplificació, fins i tot els mitjans que parlen de rumors per explicar que són rumors –amb un interès genuí o amb l’interès de guanyar lectors per l’escabrositat de la notícia– només contribueixen a l’expansió dels mateixos.
L’escola Bannon basa l’èxit en això (entre altres coses perquè és més barat): produeixen rumors provocatius i agressius, i després s’asseuen a mirar com els seus adversaris polítics fan la feina de viralitzar-los una vegada i una altra a les xarxes socials, en saberudes columnes d’opinió o en notícies, mentre clamen al cel amb indignació i escarafalls. El camí porta sempre al mateix lloc: el problema no rau en Internet, sinó en els interessos ideològics o econòmics darrere de tot això i per als quals Internet, en molts casos, només és un dels àmbits de difusió.
Si tenim en compte que amb la crisi, els mitjans han acabat en mans de grans conglomerats financers –principalment els bancs dels quals eren deutors–, de manera que han perdut tota independència en alguns àmbits sistèmics com ara el sistema financer, el quadre és encara més greu.
El Reuter Institute de la Universitat d’Oxford certifica, des de fa anys, que, entre els diversos països de l’àmbit cultural occidental que analitzen, Espanya és el que té els mitjans de comunicació menys fiables. També ho corrobora la Columbia Journalist Review, una revista de referència, que afirma que, en certs casos concrets, “els lectors de notícies a Espanya no tenen un lloc on llegir cobertures informatives almenys moderadament neutrals”.
Trobem un exemple d’això en l’afirmació d’El País –un mitjà considerat de prestigi i que es ven com a especialista en fake news– que les pàgines coordinades des de Rússia i centrades a influir a Espanya arribaven a 65 milions de persones, mentre que les dades proporcionades per Facebook sobre les pàgines d’aquest estil que l’empresa ha tancat a causa d’una activitat sospitosa estimen que no arribaven als deu mil seguidors.
Curiosament, el que sí que s’ha confirmat és que El País, el mateix mitjà que publicava aquestes falses informacions, havia cobrat en el passat recent –fins a 2016– del Kremlin per difondre propaganda russa. Potser el que semblaven notícies només era una venjança comercial, i potser el mitjà, al cap i a la fi, sí que pugui arribar a considerar-se especialista en fake news.
Ara bé, encara que és evident que el cas espanyol n’és un bon exponent, la veritat és que no és l’únic lloc en el qual el codi deontològic del periodisme esdevé una desiderata i no una obligació, i cada vegada més mitjans de comunicació veuen que la fabricació d’informació –sobretot si algun actor la “patrocina” econòmicament– és més rendible que no pas la investigació.
A més, el problema augmenta a causa de la proliferació de noves capçaleres creades ad hoc que, sota l’aparença de mitjans de comunicació, finalment, només són canals propagandístics de fabricació de notícies esbiaixades que parteixen, o no, d’altres notícies.
Així doncs, la veritable causa de les fake news i la desinformació cal buscar-la en aquestes raons –la informació de part i “patrocinada”– i no en la llibertat d’expressió, que és on la situen les polítiques de govern.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari