Milagros Pérez Oliva, Josep Carles Rius, Carles Bosch, Esther Carmona, Magda Gregori i Ignasi Cardó. Sis professionals de la informació reunits per Capçalera al Col·legi de Periodistes al voltant d’una taula per debatre sobre l’ofici. Els tres primers són periodistes experimentats d’una generació que va començar a exercir durant la Transició. Els altres tres són joves que s’han iniciat professionalment en democràcia, encara que enmig d’una revolució digital i en plena crisi econòmica.
Sense buscar-ho, hi ha alguns aspectes en el perfil dels sis participants a tenir en compte. Entre els veterans hi ha dos homes i una dona. Entre els joves, dues dones i un home. A més, els tres veterans han exercit en mitjans tradicionals. En canvi, dos dels joves treballen en gabinets de comunicació.
Les diferències entre uns i altres es mostren, de primer cop d’ull, durant el torn de presentacions, ja que ràpidament s’observa que el context de la Transició no tenia res a veure amb l’actual. “Va ser acabar la carrera i morir Franco”, recorda Carles Bosch. El dia de la mort del dictador, Josep Carles Rius complia dinou anys. El país estava a punt de fer un tomb.
Les primeres oportunitats que van tenir en aquell context canviant, enmig d’una efervescència de mitjans, ara són com una autèntica quimera. “La nostra generació ha tingut molta sort, hem viscut un període excel·lent per al periodisme”, reconeix Rius. “Vaig tenir la sort que abans d’acabar la carrera ja tenia feina de periodista”, recorda Pérez Oliva. El 1978, va entrar a El Periódico de Catalunya, pocs dies després que sortís al carrer. Tenia vint-i-dos anys. Quatre anys després, quan va obrir l’edició catalana d’El País, va anar-hi a treballar.
Rius també va treballar a El Periódico, on esdevindria redactor en cap amb trenta-un anys, Després va anar a La Vanguardia, on amb trenta-sis anys ja n'era sotsdirector. “Érem una generació que havíem d’ocupar llocs que no ens tocaven. Vist amb perspectiva, era una barbaritat”, admet Rius.
El cas de Bosch també és simptomàtic. Aquest periodista i director de cinema documental va començar treballant a Ajoblanco i després va anar a Interviú. “Quan estava fart de la premsa escrita, m’assabento que hi haurà una televisió que es dirà Televisió de Catalunya i que hi busquen gent. Jo mai no havia fet televisió, però m’hi presento i em diuen: ‘Ah, tu saps explicar coses perquè he llegit articles teus!’”, recorda. Així va ser com començaria una prolífica carrera a TV3, on va ser un dels fundadors del 30 Minuts –programa on s’hi va estar vint anys– i va cobrir-hi nombrosos conflictes. “El periodisme és una professió que et permet gaudir de la vida. Per a mi, ha estat una aventura vital”, resumeix.
Els inicis professionals dels tres joves –tots tenen vint-i-cinc anys– és ben diferent. A l’Esther Carmona li agrada la ràdio i escriure a foc lent. “Em vaig voler fer periodista, sobretot, per parlar amb la gent”, explica. Aquesta lleidatana resident a Barcelona s’ha especialitzat en Cultura i Societat –va fer un màster de Periodisme literari– i després de fer Esports a la ràdio i de treballar en premsa escrita, va passar-se a la comunicació corporativa, un àmbit que mai s’havia plantejat. Primer, va estar a Ferrocarrils de la Generalitat i ara és tècnica de Comunicació i responsabilitat social corporativa al Tram. L’Ignasi Cardó ha fet un viratge professional similar. Des de petit, ja li agrada el periodisme esportiu, vocació que va forjar escoltant en Puyal. Ha treballat en mitjans locals i a la ser, però va acabar en la comunicació corporativa. Ha estat al departament de Comunicació del Barça i actualment és el cap de premsa del club de futbol Damm.
La Magda Gregori és l’única dels tres joves que treballa en mitjans. Periodista i politòloga, a dotze anys ja volia ser periodista. Ha fet un programa d’anàlisi política a La Xarxa, ha escrit de periodisme polític en diversos digitals i ha estat analista política en televisions (TV3, Cuatro, Telecinco). Actualment, és redactora en cap del magazín La Mira, un mitjà que aposta per l’slow journalism.
Enmig del debat, Cardó introdueix un dels temes clàssics de la professió. “Tinc el dubte de si m’haig d’especialitzar o si ja és bona la versatilitat de tocar diverses tecles”, afirma. A la feina, edita i coordina la revista del club, gestiona el web on escriu cròniques, s’encarrega de les xarxes socials, fa fotografies i edita vídeos. En principi, ell aposta per la versatilitat per una qüestió pràctica. “Potser així el meu cap veurà que sé fer coses que una altra persona potser no sap fer”, argumenta. “Però no tots som bons per a tot –apunta Carmona. És bo tenir diferents competències, si bé també hi ha intrusisme entre nosaltres. Alguns en el mateix mitjà exerceixen de càmera, productor, tècnic, redactor... i quan has de fer moltes coses que no són la teva especialitat i saps que algú altre ho pot fer molt millor, no et sents a gust amb la professió”, afegeix.
“El grans mitjans tenen especialistes i l’especialització és bona, ara bé, la major part de la producció fora dels grans mitjans és precària i quan se substitueix és per algú que faci de tot. Per tant, si es vol treballar en un món tan atomitzat i en un ecosistema precari, millor saber fer de tot”, reconeix Pérez Oliva, malgrat que ella exemplifica la importància de l’especialització. Quan no tenia ni trenta anys, va decidir especialitzar-se en Sanitat, àmbit al qual s’hi va dedicar més d’una dècada i en el qual es va convertir en tot un referent.
A Rius –que ha tractat amb molts joves perquè fa anys que imparteix classes a la UAB– l’especialització sempre l’ha obsessionat. “A primer de curs, pregunto als meus estudiants què els agradaria fer. La meitat volen fer esports, el Barça. I quants volen parlar de sanitat? I d’educació? Ningú. Per tant, el que passa és que l’economia de mercat no funciona en la professió perquè hi ha un munt de periodistes a l’atur, encara que també un munt de ciutadans sense les necessitats informatives ben cobertes, mentre que poden tenir seixanta visions del Procés o del Barça”, afirma.
Quan, anys enrere, a La Vanguardia es va haver de fer càrrec d’un equip de cinquanta persones en què tothom feia de tot, Rius va convidar els joves a especialitzar-se. “El concepte especialització va lligat al d’utilitat. Perquè pots parlar d’un tema amb més profunditat, amb més qualitat, i seràs molt més útil a un segment de la societat”, argumenta. “I si les empreses no poden garantir aquest procés d’especialització –prossegueix–, llavors els periodistes hem de buscar eines per poder garantir-ho”.
Tot apunta, però que, avui en dia, això no passa als mitjans. “Estic segura que els meus companys dels mitjans tradicionals no tenen la possibilitat d’especialitzar-se, ni pel sou ni per la gran quantitat de coses que han de fer”, explica Carmona, que reconeix, en canvi, que la seva feina al gabinet de premsa de Tram Barcelona –i anteriorment a Ferrocarrils de la Generalitat– li està permetent fer-ho. “Quan finalitzi aquest període laboral, tindré coneixements d’infraestructures i urbanisme que els companys de mitjans no tenen”, reconeix.
Malgrat les evidents diferències entre les dues generacions, els veterans admeten que hi ha coses immutables. “Tot ha canviat molt, tot i així, hi ha coses que no canvien, que són l’essència del periodisme. El periodisme és transmetre el que passa a la gent. I el periodisme ben fet sempre seguirà sent una necessitat. El que ha canviat és l’ecosistema”, explica Pérez Oliva.
Un ecosistema amb una crisi dels mitjans tradicionals, redaccions afeblides enfront del poder i una atomització mediàtica. “En realitat, ara, gran part dels periodistes estan lluitant per sobreviure, no per dir què hem de fer amb la professió”, reconeix Pérez Oliva. “El dia a dia se’t menja. No pots fer una reflexió cap a on vols anar”, admet, tot seguit, Carmona.
Malgrat aquest context difícil, Rius creu que l’essencial segueix sent el factor humà. “És magnífic quan el periodista exerceix un treball honest en un mitjà que el protegeix i que defensa els mateixos valors, en canvi si no és així, ha d’anar a contracorrent i lluitar per defensar els seus principis. Això és el que feien Josep Maria Huertas, Ramon Barnils o Josep Pernau durant el franquisme. I això és el que toca ara als joves com a generació”, afirma.
“La nostra generació volíem fer un món millor. I la nostra bandera era obrir els ulls a la gent, explicar la veritat”, assegura Bosch. “Nosaltres, –recorda Rius– teníem una causa. Els periodistes ho teníem claríssim. Veníem d’una dictadura i volíem lluitar per la democràcia, recuperar la llibertat d’expressió”. “I hi havia una altra causa, com era cohesionar la societat catalana de final dels setanta, després de les onades migratòries. Amb tot, quina és ara la causa més enllà de periodisme?”, es pregunta Rius.
“En cada generació –afegeix Pérez Oliva– hi poden haver moltes causes. Ara, poden sentir la causa ecològica o la feminista, tanmateix, això no ha de tenyir la professional, que és una causa en si mateixa. I en les noves generacions trobo a faltar la consciència que entre mans tenim un material altament inflamable, sensible, molt important per a la democràcia, i que hi ha una causa superior com és que la nostra feina serveixi a la causa de la democràcia. Trobo a faltar que s’articuli el discurs d’això”.
“No estic d’acord amb el fet que ara no hi ha aquesta causa”, es defensa Magda Gregori. “Si manca això, és perquè som en una guerra de trinxeres on tothom, periodista o no, sembla que s’ha de posicionar en moltes coses i fer-ho públic”, afirma. “Potser coincideixo –admet Ignasi Cardó– en el fet que falta un moviment social més articulat entre les generacions joves per defensar la causa del periodisme. I si no ens defensem nosaltres, no ens defensarà ningú. Però intento predicar amb l’exemple, i tot el que faig ho intento fer amb la màxima honestedat possible”.
El mercat laboral actual, amb mitjans que han reduït redaccions i, per tant, amb un major nombre de freelance, convida a l’emprenedoria. Sovint el fet de muntar un negoci propi s’associa als joves, ara bé, entre els periodistes de la taula són precisament dos dels veterans els que més destaquen en aquest sentit.
“La nostra generació hem viscut alhora el millor moment de la professió i també el pitjor, el de la decadència de les institucions del periodisme”, reconeix Josep Carles Rius, que quan va finalitzar una trajectòria de vint-i-dos anys a La Vanguardia no es va quedar de braços plegats. Va ser director del diari Público a Catalunya –redacció que va crear des de zero– fins que va tancar, el 2012, el moment més intens de la crisi. En aquell context complicat, va crear la Fundació Periodisme Plural, que presideix, i que edita El Diari de l’Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat, entre altres portals, en els quals treballen periodistes de diferents generacions.
Uns mitjans, aquests, que enllacen amb els orígens de la trajectòria de Rius quan, als anys setanta, va ser un dels fundadors del setmanari Mestral a Tarragona. “El primer lloc de treball me’l vaig crear jo i quaranta anys després torno a crear mitjans per generar llocs de treball i fer el periodisme amb el qual crec, un periodisme ètic i honest”, assegura Rius, autor del llibre Periodismo en reconstrucción (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016), una anàlisi dels canvis sorgits en la professió i que ell mateix ha patit.
Qui també va haver de reconstruir-se va ser Carles Bosch, el 2013, després de perdre la feina per culpa d’un ERO que va afectar tres-centes persones de TV3 i Catalunya Ràdio. No li va servir de res ser nominat a l’Òscar per Balseros o guanyar un Gaudí i un Goya per Bicicleta, cullera, poma. Amb la liquidació de l’acomiadament, va finançar un darrer documental, Petitet, que al gener va guanyar el Gaudí. “Amb seixanta-sis anys i tota la meva experiència, haig de refugiar-me en mi mateix. No crec que ara pogués treballar en cap mitjà”, admet.
En aquest punt, Bosch es dirigeix als joves de la taula i els recorda la importància d’anar més enllà, de jugar-se-la. “Cada generació té les seves dificultats, però us dono un consell: us l’heu de jugar una mica”, els diu. “Perquè les dificultats les tindreu sempre. La vida del professional del periodisme és una cursa d’obstacles”, apunta.
En el bàndol jove, encara no els ha donat temps de tastar els disgustos de l’ofici. Els falta perspectiva. Tot i això, saben que el risc acostuma a ser una drecera per avançar, per provar coses noves. L’Ignasi Cardó, a part de la feina, té projectes propis i Esther Carmona ja ha decidit destinar les vacances a escriure una novel·la i recuperar, així, la vessant cultural que fins ara ha tingut descuidada.
Després de dues hores i mitja de conversa a sis bandes, i malgrat les ombres constants de la professió que han anat sorgint durant la xerrada, tots sis, sense excepció, es mostren reforçats en el seu optimisme congènit. “Des del moment que vaig decidir estudiar Periodisme ja sabia que no era un camí de roses. Totes les generacions han hagut de lluitar pel context que els ha tocat viure”, explica l’Esther Carmona. L’Ignasi Cardó apunta en el mateix sentit: “Sé la situació i el context que hi ha. A cada època hi ha hagut dificultats”. “De crisis, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran”, afegeix la Magda Gregori.
“Veig que hem coincidit en moltes coses. M’agrada veure que els joves són conscients que no som en el millor moment”, apunta en Carles Bosch. “Jo sempre he estat optimista militant –apunta Milagros Pérez Oliva. Aquest ofici sempre ha estat un privilegi. I els temps són sempre difícils i canviants. Em sento plenament activa i compromesa en el temps actual, i el que afecta els joves també m’afecta a mi”. Rius assenteix des de l’altra banda de la taula: “Tots som al mateix vaixell”. “He entrat optimista i surto optimista –conclou Rius. Nosaltres, com a generació, vam fer una bona feina, encara que després no vam saber reaccionar quan tot allò estava caient. La meva esperança és que els joves agafin la part bona de la nostra biografia i construeixin un món periodístic millor que el que els hem deixat. Tenen un ecosistema i una situació molt més complexa que la nostra, i potser no els deixem en el millor estat possible, però jo hi crec molt en aquesta generació”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari