Vatileaks

EDUARD RUBIÓ

La cúria romana, al servei del govern papal, és un món tancat i barrat. Els papes passen, però la cúria i la maquinària burocràtica perduren, impertèrrites. Quan arriba un nou pontífex, la cúria en dirigeix els primers passos, li ensenya els secrets del regne i les regles del joc, però és reticent que el successor de la barca de Pere agiti massa les aigües, remant contracorrent i trencant els equilibris i els interessos interns d’aquesta institució bimil·lenària.

La cabina de comandaments manté el seu ADN gràcies a una trena de cordades de prelats de diferents corrents i famílies, i com en l’edat mitjana, les tres mil persones que treballen al Vaticà sovint passen l’ofici de pares a fills, o vénen recomanats. L’Estat més petit del món ha mantingut un statu quo permanent gràcies al fet que durant molts anys l’Església catòlica, apostòlica i romana ha sigut poc universal, massa romana i els pontífexs, gairebé tots també italians. Dels 266 papes, 209 han sigut italians, un 78%. L’elecció del cardenal polonès Karol Wojtyla, el 1978, va trencar amb una tradició de gairebé cinc segles. L’encís exòtic ha prosseguit amb el seus successors, l’alemany Joseph Ratzinger (2005-2013) i l’argentí Jorge Mario Bergoglio (des del 13 març del 2013).

Conspiracions constants

En aquests trenta-vuit anys sense guia italiana, la cúria ha hagut d’adaptar-se a una dieta progressiva de pèrdua de poder.Ha sigut sobretot en els últims deu anys, des de la mort de Joan Pau II, quan més s’ha sentit l’udol dels llops famèlics i el grall dels corbs lladregots, que han desencadenat escàndols, conspiracions i han exasperat la lluita de poder en el regne de taifes del Vaticà. Durant el pontificat del “papa viatger”, la cúria va campar tranquil·la sota la supervisió del superpoderós Angelo Sodano (home de cúria), cardenal secretari d’Estat.

El poder de Sodano va créixer desmesuradament amb Tarcisio Bertone ( outsider salesià), mà dreta de Ratzinger. El nou príncep, aprofitant la feblesa del papa alemany, feia i desfeia de manera maldestra, dins i fora del Vaticà. Va mantenir un duel d’anys amb Sodano, degà del col·legi cardenalici, per posar els seus homes en les palanques del poder i treure els de l’anterior secretari d’Estat.

Bertone també va topar amb el cardenal Angelo Bagnasco, president de la Conferència Episcopal Italiana (CEI). Volia allargar la longa manus a les 227 diòcesis italianes, darrere de les quals s’amaguen una gran quantitat de societats, comptes accionarials, participacions bancàries i un imperi sanitari de clíniques privades i hospitals. Un mosaic de riquesa registrat parcialment al fisc italià i gestionat de manera opaca.

L’inexorable declivi de Bertone va començar el 2010, quan el Vaticà va ser obligat internacionalment a jugar amb“transparència” en la gestió de l’Institut d’Obres de Religió (IOR), el banc vaticà. Bertone era partidari de retardar la reforma d’aquell paradís fiscal que banquers i traficants havien utilitzat com a canal de trànsit per a capitals amb destinació secreta, o per a operacions il·legals de neteja i reciclatge. La dimissió inesperada i sense precedents de Benet XVI, el 13 de febrer del 2013, oficialment per l’edat avançada, però en realitat per la impotència davant el descontrol general,va ser el signe d’una crisi que en aparença era evident desde feia molt de temps.

Reticents a Bergoglio

El vell pontífex alemany es va veure incapaç d’exercir amb eficàcia el govern de l’Església i d’extirpar també el càncer de la pederàstia, l’escàndol que més ha desacreditat l’Església catòlica en els últims cent anys.Tancat en la seva torre d’ivori, el papa va ser traït pel seu fidel ajudant de càmera, Paolo Gabriele, que va robar documents personals i cartes privades del seu despatx, els va filtrar a la premsa i va fer pública la guerra de trons vaticana. El majordom segurament va ser induït per corbs de la cúria que ambicionaven acabar la dictadura de Bertone... O potser van ser els llops d’altres “lobbys”, com el dels homosexuals? O representants del progressisme catòlic contra un papa que creien massa reaccionari, que volia abolir l’esperit del Concili? Mai sabrem la veritat, que al Vaticà és anònima.

Amb el panorama desolador d’una Església assedegada de poder i riquesa, el conclave de cardenals va elegir Jorge Mario Bergoglio, un papa amb esperit franciscà. Des dels primers dies de pontificat, Francesc ha ordenat una anàlisi capil·lar del sistema curial i de les finances, i ha desencadenat una lluita incessant contra “els mercaders del temple” i la corrupció, si bé en tres anys encara no ha trobat un antídot contra els verins de la Santa Seu. El papa dins el Vaticà no té la popularitat que té a escala mundial. A molts sectors de la cúria no els agrada el seu mètode jesuític. En l’aposta per l’austeritat, Bergoglio ha anat fent fora dirigents sota sospita, ha escombrat la vella guàrdia dels llocs clau, ha programat una sòbria spending review, ha instaurat la transparència... Al mateix temps, ha tornat a xocar amb els interessos i privilegis curials. L’objectiu dels detractors és torpedinar-ne les dues grans reformes: posar ordre a les finances i reconduir la cúria.

Fugues d’informació

La premsa italiana, l’única que coneix bé l’entrellat del Vaticà, la vida opaca de l’Estat pontifici, no ha sigut profunda al explicar els escàndols. Els grans defectes són l’excés de vassallatge i la discreció desmesurada que dispensa a la Santa Seu. Han estat les revelacions dels periodistes Gianluigi Nuzzi, amb el llibre Via Crucis, i Emiliano Fittipaldi, amb la publicació d’ Avarícia, les que han jugat un paper important en aquesta nova guerra interna, com ho demostra l’escàndol Vatileaks 2, que és un retorn a la guerra bruta i a les filtracions de documents reservats com havia passat amb el Vatileaks 1. Per primer cop, hem sabut els desgavells econòmics i la Waterloo infinita pel poder al Vaticà.

Avui, malgrat l’aparença externa, l’atmosfera que es respira al Vaticà és semblant a l’època de Ratzinger, una lluita de tots contra tots que en lloc de quedar dins del petit estat es lliura a cops de revelacions, denúncies, acusacions i dossiers. La imatge d’una Església esquinçada per lluites intestines que Bergoglio no vol. Amb tot, el que el fereix més és la divulgació de les brutícies.Per això seran jutjats també els dos periodistes italians, però fins a quin punt Nuzzi i Fittipaldi han estat utilitzats com a caixa de ressonància?