De còmplices a atrinxerats

MARIA HORNOS
Hem parlat amb un grapat de periodistes que van afrontar els convulsos anys de la Transició amb un desig de llibertat d’expressió que sovint ensopegava amb el romanent franquista. Com ha evolucionat la nostra feina i cap a on es dirigeix? “Hi ha molta hipocresia", recorda Antonio Franco, que el 1978 va posar en marxa un nou diari, El Periódico de Catalunya. “I també por. Es van produir moltes agressions. Jo era dins de la redacció d’ El Papus quan va esclatar la bomba que va matar un treballador. A El Brusi també vam patir violència, moltes amenaces personals. Acompanyàvem el director, Josep Pernau, fins a casa seva a les nits. Però, de manera especial, recordo que existia molta complicitat entre els mitjans”, afegeix.

De la complicitat, també en fa memòria en Màrius Carol, actualment director de La Vanguardia que, el 1981,era cap de secció d’ El Periódico.“Existia una complicitat en determinats sectors de la societat que avui no es veu enlloc”, afirma. Que no tingués aficions polítiques, és el que li van exigir a Rosario Fontova, quan va començar com a becària a El Noticiero Universal, una manera de suggerir-li “que fos bona nena en un context on les dones érem minoria”.

L’emoció manifesta d’aquells temps és el que subratlla Manuel Campo Vidal, periodista durant molts anys de TVE i, actualment, president de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d’Espanya.“Van ser uns anys apassionants per a la premsa, ja que la ràdio s’havia de connectar als informatius obligatòriament amb RNE i TVE en règim de monopoli, tenia un control polític total”, recorda Campo Vidal.

Noves capçaleres
Durant aquells anys, es van destruir molts llocs de treball (de 3.400 periodistes empleats el 1978 es va passar a 1.750 el 1986), però aquesta inseguretat laboral no va afectar la televisió ni la ràdio, que creixien, tal com recordava Josep Maria Huertas a les memòries El Plat de llenties. Periodisme i transició a Catalunya 1975-1985. Núria Ribó va viure la transició des de Ràdio Barcelona, on va començar el 1977.“Tot i els canvis que es van començar a produir en les institucions, l’ambient encara era molt fràgil, la vella guàrdia era arreu”.

A més,durant aquells anys brollaven noves capçaleres, com El País, el 1976, i El Periódico dos anys després. Antonio Franco rememora l’experiència de donar a llum un nou diari en aquell entorn d’innovació. “Va ser meravellós perquè El Periódico era un model nou de premsa popular de qualitat i progressista que no tenia antecedents”, recorda. Quatre anys més tard, Franco marxa a dirigir l’edició catalana d’ El País. “Mai abans la premsa madrilenya havia aconseguit ni difusió ni influència apreciables a Barcelona a causa de les grans diferències de sensibilitat que existien entre totes dues ciutats”, afirma.

Llibertat d’expressió
Un altre artífex del nucli fundador de l’edició catalana d’ El País, Lluís Bassets, del qual avui és director, considera que aleshores es va originar una major llibertat d’expressió. Ara, canvis polítics com el que vivim a Catalunya ja han afectat, segons Bassets, la professió periodística.“Avui en dia, la mateixa fragilitat dels mitjans i l’absència de models democràtics provoquen que, sobretot els mitjans públics com TV3 o TVE no puguin emetre judicis distanciats sinó que, més que mai, són controlats estretament”.

D’aquest aspecte també en fa cinc cèntims Campo Vidal.“Continua havent-hi control polític, no només en els mitjans públics sinó també en els privats”, assegura. Malgrat tot, es podria olorar un rastre de llibertat a la Xarxa. Així ho ensuma en Manuel López, director de gràciamontv i Telepirineus.cat que, el 1975, escrivia a La Prensa i, el 1981, a El Periódico.“Ara Internet possibilita saltar-te els filtres dels propietaris i caps de secció de l’etapa monopolística del paper, fet que també passava a les ràdios i televisions”, destaca.

Un ambient diferent
Comparant el periodisme d’aleshores amb el d’ara, podríem establir paral·lelismes? Campo Vidal constata una gran diferència:“A final dels anys setanta i principi dels vuitanta, els mitjans estàvem alineats entre els que volíem afavorir la democràcia i els que eren més conservadors”. En canvi, avui, afegeix,“en els mitjans hi ha un atrinxerament més gran”.

Manuel López es mostra taxatiu: “Ha canviat tot, des de la producció fins a la presa de decisions i la manca de vocació de molts periodistes joves”. Per a Salvador Aragonés,en aquells moments a Europa Press, agència de notícies que va dirigir durant trenta anys, l’evolució de la premsa al nostre país des de la Transició fins avui ens ha portat a “una i nformació de baixa qualitat democràtica, controlada pels poderosos i en la qual els periodistes, malgrat els seus esforços, no poden controlar els fluxos informatius. Només alguns ‘veterans’ poden aconseguir fonts informatives de primera mà”.