Periodisme pausat

FRANCESC PONSA

Vivim submergits en l’era de la immediatesa. Per tot això, des d’alguns sectors, s’equiparen les redaccions amb establiments de menjar ràpid. “Amb les redaccions precaritzades i junioritzades, bona part del periodisme que es fa avui dia és al bon periodisme el mateix que el fast food és a l’alta gastronomia. No ens hauria de sorprendre, doncs, que alguns professionals hagin premut el fre en l’esbojarrada cursa per la primícia i hagin apostat per un periodisme menys apressat, més seré, més reflexiu, més profund, més sòlid i, sobretot, més perdurable”, afirma Ferran Lalueza, director dels estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la UOC, referint-se a iniciatives que neden a contracorrent i aposten pel periodisme fet a foc lent i de digestió pausada.

Aquest nou tipus de periodisme anomenat slow journalism, s’inspira en el moviment slow food nascut a final del segle XX al Piemont italià per combatre el menjar ràpid i preservar la cuina cultural i la qualitat alimentària. Traslladat a l’àmbit de la comunicació, el periodisme lent ha optat per diferenciar-se i atreure el lector que vol endinsar-se en la notícia més enllà del titular. En paraules de Josep Lluís Micó, director del grau de Periodisme de la Universitat Ramon Llull, “el periodisme lent és una tendència que tracta de reivindicar, enmig de la velocitat i el tràfec en què vivim, una manera més essencial i pausada de fer periodisme”. Per fer-ho, presenta continguts molt ben elaborats, amb temps, ponderació, reflexió i anàlisi.

Investigar a fons

Principalment, el periodisme lent presenta tres orientacions: el periodisme d’investigació, l’exhaustiu i el narratiu. El primer fa referència a la necessitat de seguir els temes més enllà de la mera actualitat. “Rebem molta més informació que la que podem digerir, encara que no anem gens sobrats d’històries realment rellevants, contrastades, documentades o fins i tot viscudes per professionals disposats a arribar fins al fons quan aborden un tema. En un context de saturació informativa en què el periodisme sovint contribueix al soroll, l’ slow journalism és música”, afegeix Lalueza. En aquest sentit, el Grup de periodistes Ramon Barnils, amb la publicació de l’anuari Mèdia.cat, reivindica el periodisme lent; un concepte que s’associa al periodisme d’investigació, rigorós, veraç, contextualitzat, contrastat i no subjecte a les dinàmiques del poder. De la mateixa manera, els impulsors de Crític van manifestar durant la seva presentació pública que apostaven pel periodisme lent, els temes en profunditat i per explicar l’arrel dels problemes: “Apostem pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé”.

La segona orientació posa l’accent en l’exhaustivitat dels textos i es coneix com a longform journalism o periodisme de gran format. Des que, el desembre de 2012, el web del New York Times publiqués el famós reportatge “ Snow Fall”, cada vegada més mitjans s’han apuntat a la tendència de crear informacions amb calma i espais generosos . Mitjans com Jot Down, Panenka o Yorokobu, entre altres, han fet bandera d’aquest estil lent d’entendre el periodisme. Així, Jot Down –revista cultural considerada un dels màxims exponents del periodisme lent que es publica en castellà– va en contra de les directrius que recomanen que a Internet els textos han de ser curts per poder ser llegits ràpid. “Nosaltres fem tot el contrari. En broma, la gent ens diu que s’han de demanar dos dies lliures a la feina per poder llegir les nostres entrevistes”, explica Carles Foguet, editor de Jot Down.

Històries elaborades

La narratologia –explicar històries humanes de manera llarga i elaborada– és la característica de la tercera orientació del periodisme lent. En un article publicat l’any 2007 a Prospect Magazine, Susan Greenberg, professora de la Universitat de Roehampton el va definir com “assaigs, reportatges i altres textos de no ficció que prenen el temps per trobar notícies i històries que altres passen per alt i es comuniquen amb els més alts estàndards”. The Altavist o Narratively són exemples d’aquesta tendència.

Narratively és un mitjà digital basat en informacions locals de la ciutat de Nova York que va ser creat per Noah Rosenberg, un jove col·laborador del The New York Times, l’any 2012, a partir d’una campanya de micromecenatge. Narratively aborda temes que no tracten altres mitjans més importants i ho fa amb una extensió poc habitual: tots els articles tenen prop de 5.000 paraules i fomenten el diàleg amb els lectors a través de les xarxes socials.

A més, les peces sempre adjunten elements multimèdia i una selecció de les millors fotos. Aquest mitjà digital publica històries humanes positives i de qualitat narrativa i aposta per un disseny elaborat. “Crec que totes les ciutats tenen una història per explicar; cada persona a cada ciutat té una història a contar, i volem capturar-les”, explicava Rosenberg en una entrevista a Journalism.

Model de negoci

El fet de seguir els cànons del periodisme lent també implica apostar per un model de negoci en l’àmbit del periodisme que busca diferenciar-se mitjançant la profunditat i l’especialització dels continguts. “En el context que estem vivint, les grans empreses periodístiques obliguen molts periodistes a articular nous projectes més modestos, però que opten per aquest model per ser més competitius”, afirma Micó. Paradoxalment, Internet -la principal responsable de la voràgine informativa que ens envolta- pot acabar donant ales a l’ slow journalism, malgrat ser l’antítesi del periodisme digital més habitual. “D’una banda, Internet proporciona a l’ slow journalism audiències globals que poden garantir-ne la viabilitat i la consegüent pervivència. De l’altra, la Xarxa posa a l’abast dels slow journalists plataformes que els permeten anar explicant una història al seu propi ritme”, reflexiona Lalueza.

En relació amb això, el professor Micó creu que el periodisme lent és un model compatible amb els tradicionals. Tot i així, malgrat les especificitats, aquest model pausat de periodisme ha de fer front a amenaces. Segons Lalueza, essencialment n’afronta dues: “La primera és que l ’slow journalism és un periodisme comparativament car, ni que sigui en termes de dedicació requerida. Ens hem acostumat a consumir informació de franc i no tothom està disposat a rascar-se la butxaca per saber què està passant de veritat al món, per anar més enllà de la superficialitat apressada amb què habitualment els mitjans ens mostren la realitat. La segona amenaça és el caràcter eminentment complementari. Ja no podem ni volem renunciar a conèixer les notícies en temps real i aquesta no és la vocació de l’ slow journalism, ni ho serà mai”.