PLÀCID GARCIA-PLANAS
A la guerra, cap periodista no hi va obligat. O, almenys, això és el que he vist en el meu entorn -català i espanyol- en tres dècades de professió. I allà comença la responsabilitat: en un mateix, no en el mitjà per al qual es treballa. Ser conscient del fet que és una guerra, del nostre propi límit físic i psíquic. Ser conscients que l'experiència no és garantia que tornarem tal i com vam anar (Julio Fuentes o Miguel Gil feia molts anys que hi treballaven) i que els periodistes moren com moren els nens, les dones o els soldats abatuts per error des de les seves pròpies files.
S'hi pot anar més o menys preparat. L'Exèrcit espanyol organitza regularment jornades per a corresponsals de guerra, assequibles. En el cas de
La Vanguardia, el mitjà en el qual treballo, l'eventual atenció mèdica o psicològica posterior està inclosa en l'assegurança privada que paga als treballadors. No crec que a la resta de mijtans "clàssics" sigui massa diferent.
El problema és que avui, hi ha més professionals freelance que de plantilla cobrint guerres. La majoria joves. La majoria bons. I són ells, els que les cobreixen del tot descoberts, els que defensen la nostra trinxera.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari