Investigació global i en xarxa

KARMA PEIRÓ
Va haver-hi un temps que el periodisme anava lligat a la investigació i que la professió assumia que l’única manera d’explicar el que succeïa era indagant en la profunditat dels fets. Avui, en canvi, s’acusa la professió d’haver eradicat la investigació periodística, i motius del perquè no en falten: des dels que consideren que hi ha un servilisme als poders polítics i empresarials i que s’ha domesticat la professió fins als que veuen les causes en l’arribada d’Internet a les redaccions, amb l’acceleració en la producció de la informació i de les fórmules agressives per captar audiències o bé ho atribueixen a la davallada estrepitosa de les vendes dels diaris de paper, la crisi econòmica, al tancament de redaccions i al degoteig de milers de periodistes enviats a l’atur.

No obstant això, a la Global Investigative Journalism Conference (#gijc15), la cita internacional més destacada del periodisme d’investigació, que es va celebrar a l’octubre a Lillehammer (Noruega), es respirava optimisme. El periodisme cross-border, una fórmula que permet col·laborar en un mateix cas, mitjans i periodistes que informen des de diferents països, ha fet créixer les expectatives i la capacitat a l’hora de continuar investigant. Bona part dels exemples que es mencionen en aquest article van estar representats a la #gijc15. En la majoria dels casos, el finançament de l’equip, necessari per investigar durant mesos, va sortir de les beques de centres internacionals que promouen un periodisme en profunditat elaborat a “foc lent”.

Mesos de feina
A la trobada de Lillehammer més de 900 periodistes, procedents de 129 països, es van trobar durant 4 dies per posar en comú investigacions sobre casos de corrupció perpetrats per líders polítics, presidents de bancs o empresaris de multinacionals, tràfic d’armes, blanqueig de diners, paradisos fiscals o morts silenciades per càrtels de la droga. Molts d’ells participen en projectes cross-border, la fórmula de la qual beu cada cop més el periodisme d’investigació, basat en l’anàlisi i la verificació de dades que corren en obert per Internet i amb la col·laboració de periodistes de diferents països i mitjans.

El Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ, sigles en anglès) és un clar exponent d’aquest periodisme “entre fronteres”. Va ser conegut mundialment el 2012, per investigar els paradisos fiscals on operen personatges rellevants de la política i la societat de tot el món. A la gijc15, van presentar el nou treball, Evited&Abandoned, en què es va denunciar com en una dècada (2003-2014), més de 3,4 milions de persones van ser desplaçades de les seves llars i terres perquè vivien en un terreny que interessava el World Bank, per a algun dels 969 projectes, establerts en més de 100 països.

Migrant Files n’és un altre exemple: el projecte va començar dos anys enrere, i ja hi participen periodistes de 15 països europeus, de 16 mitjans diferents que parlen fins a 13 idiomes. Durant aquest temps, s’han dedicat a comptabilitzar la quantitat d’immigrants i refugiats que han mort qen l’intent de tenir una vida més digna. Ja són 30.000, des de l’any 2000. “Tot va començar per una pregunta molt simple: quantes persones –dones, homes i nens– moren diàriament en l’intent d’arribar a Europa? El 2013, no existia un cens real”, explica el periodista Danielle Grasso, un dels primers implicats en aquest macroreportatge de dades i d’investigació. “La investigació va ser complicada per les duplicitats que hi podia haver en les dades”, admet Grasso.

Mirades diferents
“El principal avantatge de treballar així és que la idea del reportatge guanya punts de vista a partir de la mirada de periodistes de diferents països”, explica Brigitte Alfter, responsable de Journalismfund. “Econòmicament surt a compte perquè es reparteixen les despeses. I a l’hora de difondre’l, es publica el mateix dia, a la mateixa hora, en diferents mitjans, països i idiomes”, explica.

Per a la periodista científica, Elisabetta Tola, el millor del cross-border és que les històries no es tracten únicament en un entorn local. A Seedversity.org, un treball presentat ara fa any i mig i finançat per l’European Journalism Center (EJC), relata les experiències dels agricultors i agrònoms de cinc països: Senegal, Etiòpia, França, Itàlia i l’Iran.

L’ajut tecnològic
Eva Simola, periodista freelance finlandesa, comenta que sempre ha obtingut bons resultats del treball amb col·legues internacionals. “Les eines actuals de comunicació a distància (mòbils, skype, xats, whatsapp o correus electrònics) l’han fet possible”, assegura. Tot i així, Brigitte Alfter assegura que el cross-border també té inconvenients. “El primer és trobar un idioma en el qual l’equip s’entengui, que normalment és l’anglès. Les factures de telèfon són molt cares, ja que les comunicacions per skype no sempre són la via més segura”, reconeix. El cost de viatjar a l’estranger per mantenir entrevistes amb experts o fonts és un altre inconvenient. I la coordinació de tots els membres –sobretot en situacions complicades quan s’investiguen màfies i governs corruptes, o quan s’han de tractar temes legals– no resulta senzill.

A final del 2011, els periodistes Antonio Villarreal i Anders Pedersen (Dinamarca) van destacar amb el reportatge “ A la caça de l’or líquid’. Durant mesos, van investigar el mercat de l’oli d’oliva a Espanya i com les subvencions de la Política Agrària Comú (PAC) havien contribuït a un creixement desmesurat amb conseqüències laborals, ambientals i econòmiques. Era de les primeres vegades que s’experimentava a Espanya amb el cross-border. El reportatge va ser publicat a la revista Jot Down. Un últim exemple interessant és Medicamentalia, el darrer projecte de la Fundació Ciutadana Civio, una organització sense ànim de lucre que investiga els preus dels medicaments essencials de 60 països. “Sense la fórmula cross-border i la beca que vam rebre no haguéssim pogut investigar durant quatre mesos”, afirmen els autors.

És cert, doncs, que a Espanya i a Catalunya queda molt camí a fer per recuperar aquells anys mítics de la investigació periodística. Amb tot, eines, recursos i potencial no en falten.