Les imatges de la vergonya

ANTONIO FRANCO
Igual que amb la crisi d’Ebola, en el drama dels refugiats els mitjans de comunicació han anat per darrere de les ONG, però per davant d’institucions, governs i polítics a l’hora de sensibilitzar l’opinió pública. Utilitzant especialment fotografies i imatges televisives, han estat decisius en una primera etapa per desemmascarar l’abúlia i les ganes de contemporitzar del món oficial. Des del primer moment, els mitjans van fer molta pedagogia. Es tractava de diferenciar els refugiats en perill per la tendència actual dels conflictes a acarnissar-se més en la població civil que en els estrictes combatents, dels emigrants econòmics tradicionals.

És indubtable que amb això els mitjans incorrien en certa injustícia col·lateral. Aquests altres emigrants, coneguts per les pasteres i les tanques de Ceuta i Melilla, moltes vegades –la majoria– fugen de situacions desesperades i perilloses; quedar-se als països d’origen equival gairebé sempre a renunciar a expectatives mínimament dignes de vida. Però després de l’èxode puntual, massiu i accelerat per les dues interminables guerres intestines paral·leles de Síria i pels excessos violents sistemàtics als territoris conquistats per l’Estat Islàmic, una consideració d’urgència exigia al periodisme la doble tasca d’informar sobre el que succeïa i intentar mobilitzar a escala internacional solidaritats que fessin possible acolliments multitudinaris.

Encara que molts mitjans havien recollit amb atenció les aglomeracions inhumanes a les fronteres terrestres i la fugida multitudinària cap a Europa amb barcasses i embarcacions inadequades, fins a l’impacte de la imatge de l’Aylan, ofegat, sobre la sorra, predominava una preocupació passiva. La fotografia, reproduïda massivament i convertida en icona acusadora de la inhibició d’Europa, va crear un profund sentiment de vergonya i va provocar un clam exigint que la Unió Europea deixés d’embullar-se en els formalismes respecte a les fronteres i intentés resoldre el problema.

El fill d’algú, va titular The Independent, de Londres. Amb aquesta frase va fer fallida la temptació de despersonalitzar el que estava succeint i es va impedir que continués sent un problema abstracte. La commoció per aquella imatge va produir una empenta col·lectiva que va obligar moralment la UE a actuar i els estats a sortir de les respectives inhibicions egoistes. Gràcies a això, Brussel·les va promoure alguns protocols –encara que insuficients, només duradors en el moment àlgid de la indignació ciutadana– per a la gestió dels acolliments. La premsa més compromesa va donar suport a la mobilització que va començar a gestar-se a Europa, però també va subratllar una gran paradoxa de fons: havia hagut d’aparèixer la imatge d’un nen blanc ofegat i vestit a l’europea perquè hi hagués la reacció generalitzada que ja no aconseguien provocar les dels nens de color nus, ofegats també en aventures migratòries de tipus econòmic de final infeliç.

Merkel; de santa a odiada
Vist amb perspectiva, els mitjans van reflectir bé, a partir d’aquell moment, la inconsistència europea i les contradiccions que van produint-se després en l’opinió pública al voltant d’aquest tema. Així, quan Angela Merkel va fer el pas endavant de reconèixer que Alemanya estava en condicions d’acollir un nombre important de refugiats de Síria, el pèndol situat en l’extrem bonista va portar al fet que l’influent setmanari Der Spiegel publiqués un fotomuntatge equiparant-la a Teresa de Calcuta.

Ara bé, quan l’extrema dreta xenòfoba alemanya i la d’altres països propers, com Dinamarca, van iniciar el contraatac, les portades van començar a canviar i a recollir hostilitats contra la cancellera. La van acusar de generar un “efecte crida” que seria aprofitat per refugiats polítics i emigrants econòmics, i que suposaria competència per als treballadors locals i dispararia el cost estatal de les prestacions socials. La imatge de Merkel va iniciar una sòlida caiguda, àmpliament recollida i també amb el suport de molts mitjans.

Els greus incidents sexistes a Colònia, protagonitzats per descontrolats que formaven part de l’allau migratori, es van convertir en el revers de l’impacte de la mort de l’Aylan. I van esdevenir en la bandera de la ultradreta per reclamar –i aconseguir, en bona part– aturar els acolliments. Va ser quan la premsa ultra va llançar veritables càrregues de profunditat contra les arribades, com les que assenyalaven, sense proves, que camuflats amb els refugiats hi havia terroristes entrenats per atemptar. El ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, va tenir la feblesa de sumar-se a aquests missatges que van tenir ampli ressò mediàtic.

Canvi d’actitud
La mobilització va canviar de signe, i les actuacions dels governs contra els refugiats, que fins llavors s’havien produït especialment en països en què les conviccions profundes de la UE respecte als drets humans estaven poc assentades, es van generalitzar. Hongria i Polònia havien cridat l’atenció pels seus desafiaments posant barreres en fronteres interiors de la Unió per impedir que els arribessin refugiats, tot i així, hi van haver contagis. Els mitjans van començar a reflectir l’auge del populisme xenòfob i els seus èxits en diluir l’aplicació de les escasses decisions integradores adoptades per Brussel·les. En aquesta fase, es va multiplicar l’incompliment dels contingents d’acolliment nacionals ja pactats rebaixant-los fins a xifres reals ridícules. Molts mitjans, doncs, van retrocedir en les línies editorials desviant l’atenció cap a altres qüestions.

Des dels mitjans es van traslladar com assumibles per l’opinió pública algunes vergonyes col·lectives, com els registres als refugiats per confiscar-los diners i joies perquè paguessin, per endavant, la seva futura estada, presentada com a temporal. Per aquesta via, la premsa i les televisions –amb excepcions– van acompanyar la marxa enrere de l’esperit d’acolliment. La manera més senzilla de fer-ho ha estat desplaçant la informació des les primeres pàgines a les interiors.

És de justícia subratllar la important contribució de molts grans fotògrafs nascuts al nostre país al coneixement que tenen els ciutadans de tot el món del drama dels refugiats i emigrants. Enrolats en els principals mitjans de comunicació i agències o treballant pel seu compte, professionals de la talla de Samuel Aranda, Santi Palacios, Javier Bauluz, Gervasio Sánchez, Guillermo Cervera o Emilio Morenatti reflecteixen que encara que aquí patim una crisi del negoci de la vella premsa, hi ha especialitats sense cap crisi de periodistes. Però en molts casos –com la majoria dels citats– també han hagut de creuar fronteres, aquest signe dels temps problemàtics, per viure les vocacions i demostrar la seva vàlua.