"Es mentida que a la gent no li agradi llegir"

JORDI ROVIRA

Vint anys de VilaWeb. En algun moment vàreu pensar que en lloc de ser pioners hauria estat millor ser segons, copiar el model i menys problemes?

En aquells moments no penses aquestes coses, però és veritat que és molt difícil aguantar. De fet, ara ho som, el primer diari europeu en línia, perquè els altres han anat morint. I això ja parla per si sol. El més difícil no és ser pioners, sinó haver aguantat vint anys i ser fidels a un model perquè és un món que va de banda a banda...

...amb uns canvis brutals. Si bé les empreses no són tan fàcils de canviar.

Hi ha moments desconcertants, com la irrupció de les xarxes socials. Facebook i Twitter ho han canviat tot. És, fins i tot, un canvi més gran que l’aparició del web. De totes maneres, a VilaWeb tenim l’avantatge del nostre adn, perquè vam néixer per fer periodisme, i Internet era l’instrument. Quan sorgeix una cosa nova, sempre pensem com adaptar-nos-hi com a periodistes. Hi ha alguns invents esplèndids que no farem servir i d’altres ens tornen bojos, com la càmera de 360 graus. A mi m’interessa tot el que sigui explicar històries de forma diferent. El que no fem és obsessionar-nos. No ho fem servir tot per explicar-ho tot. A mi això em manté molt viu. La part més fascinant d’aquests vint anys és tot el que he après. És xulíssim.

A VilaWeb no accepteu comentaris als articles. Us heu penedit en cap moment pel trànsit que això us fa perdre?

No. És evident que això ens ha fet perdre molt de trànsit, ara bé, per principi, considerem que els comentaris als articles denigren la professió periodística. I, per tant, no els hi posem. En canvi, des del servei de subscripció, tenim una comunitat en què els usuaris poden fer comentaris que només veuen ells. I no diuen bestieses. Hi ha, tot i així, qui ha interpretat la participació obviant la participació real. Jo responc tots els correus. No es veu ni dóna visites, en canvi, això sí que és participació. Per tant, si el preu de no acceptar comentaris és tenir menys visites, és un preu raonable.

Temps enrere vas dir que “les xarxes són un control de qualitat excel·lent”.

Sí, és fantàstic. Si m’equivoco, als tres minuts ja ho sé i ho puc corregir.

Com quan vàreu anunciar la mort de Fidel Castro?

Sí. D’aquell cas, en vaig aprendre molt. Era a l’inici de Twitter i algú va fer una cosa que no sabíem que podia fer-se: crear un perfil fals d’Olli Rhen, comissari europeu d’Economia. El vaig seguir durant gairebé dos mesos i va estar piulant com si fos Rhen. I, de sobte, anuncia la mort de Castro i hi caic de quatre potes. Reconec l’error i explico el que ha passat. En això les xarxes són magnífiques. A més, et donen el pols del que interessa i del que no interessa. És bestial.

I són claus per ser líders en visites.

En aquest tema, Internet encara ha de madurar. La gent encara dóna importància en funció de les visites, i això està passat de moda. Als Estats Units, ja no mesuren per les visites sinó pel compromís, l’estona que la gent roman en un lloc.

El vostre sistema permet treballar des de casa. Les redaccions poden acabar sent prescindibles?

Tot VilaWeb es pot fer des de casa però, precisament, nosaltres posem un gran èmfasi en la redacció. La redacció és un intel·lectual col·lectiu i, per això, vam fer un gran esforç per tenir una redacció molt estable. La nostra és oberta. El lector hi pot entrar, no hi ha un arc de metalls a la porta. Ara tothom pot informar, no cal ser periodista. Amb tot, què diferencia un mitjà de l’altre? El treball de la redacció, entre moltes coses, distingeix el periodisme del que no ho és. Per a nosaltres és vital.

Hem sacralitzat els articles breus a Internet?

No ho crec. De fet, a VilaWeb fem molta peça llarga. Però s’ha imposat el mite que a la gent no li agrada llegir, i és mentida. No entenc perquè hem de tractar el lector com un idiota. El lector decideix el que vol. De 8.30h a 9h hi ha un trànsit brutal i sabem que la gent és al metro i, per tant, vol píndoles per saber què està passant. I, al vespre, o el cap de setmana, ja tenen temps de llegir. Però hi ha una obsessió per fer les coses fàcils. M’emprenyava que, quan les meves filles eren petites, els fessin llegir bestsellers en lloc de La Plaça del Diamant, perquè deien que era difícil. Què collons ha de ser difícil! Aquest paternalisme és una supèrbia.

Un director d’un mitjà privat líder a Catalunya m’admetia que la majoria dels seus periodistes admetrien estar en precari. Què dirien els de VilaWeb?

Pregunta’ls-ho tu mateix. És veritat que hi va haver una època que pagàvem menys que els mitjans en paper, però ara m’arriben inputs que em diuen que nosaltres paguem més. A VilaWeb no ens hem mogut, el problema és que els diaris ara paguen menys. Hi ha sous de 900 euros per a un redactor. Com pot ser això? Com treballarà aquesta persona? No té sentit.

Les subvencions a la premsa sempre generen controvèrsia. La vostra suposa un 5% del volum de negoci. Esteu cansats de sentir que sou un mitjà subvencionat?

Sí, però és una batalla política. En un moment determinat, la FAES dictamina que s’ha d’atacar l’escola i els mitjans de Catalunya perquè, segons ells, generen nacionalisme. La campanya ha estat eficaç, encara que és tant ridícula que fa riure. A tot Europa hi ha subvencions a la premsa. I, a Catalunya, com a tots els països normals d’Europa, són públiques i reglades. Tu pots saber quan ens donen a VilaWeb.

Són 134.258 euros, el 2015.

I no me’ls dóna el Govern sinó l’audiència. A tots els països europeus, hi ha dues regles molt clares: la transparència i uns criteris d’adjudicació. Tan sols hi ha una excepció: Espanya, on les subvencions, opaques, depenen de la política. Per tant, de què collons parlen? Hi ha diaris de Madrid que llegeixen quatre gats i reben un munt de milions. I hi ha dades brutals de subvencions a través de la publicitat. Per exemple, en una campanya del Ministeri per prevenir accidents de trànsit la inversió a mitjans per cada mil lectors era: La Razón (264€), La Gaceta (206€), ABC (89€), El Periódico de Catalunya (36€), La Vanguardia (22€), 20 Minutos (5€)... El problema és que la faes ha segrestat el debat. I els subvencionats som els catalans? Per l’amor de Déu! A Madrid sí que és un escàndol!

Arran d’Internet, els diaris no paren de perdre lectors i busquen un nou model de negoci, les versions digitals de les grans capçaleres no monetitzen la inversió i a molts mitjans digitals no els surten els números. Internet serà molt xulo, però per a les empreses periodístiques és un maldecap...

Sense cap mena de dubte, vivim la millor època de la història per al periodisme i tanmateix la pitjor per a les empreses de mitjans. L’abast de la revolució és tant bèstia que les empreses, sobretot les tradicionals, estan desconcertades i els costa d’adaptar-s’hi. S’ha d’assumir que ja no té sentit el mitjà que ho té tot, des de la informació global a la local. Anem cap a un món amb petits mitjans, uns molt bons en internacional, d’altres en local, etc. i el lector es farà el menú al seu gust. De fet, el diari que ara tothom llegeix és Facebook i Twitter i tu has d’aspirar a ser-ne una secció. El model de La Vanguardia o de tve s’ha acabat. El mercat no ho aguanta, sobretot en el cas del paper, en què el problema és el luxe que suposa la distribució.

Una despesa caríssima.

Un diari no pot costar tan sols 1,20€! Va en contra de les regles elementals del mercat. Tot i així, a alguns els costa d’entendre, així com un tema sobre el qual la gent no vol parlar: el poder. El diari en paper encara és un símbol de poder. És al·lucinant que, avui dia, els telenotícies de TV3 encara parlin de les portades de l’endemà dels diaris i no apareguin els digitals! Això no té res a veure amb la realitat. I si Pedro J. o l’Antich fan un digital ja sembla una altra cosa, perquè provenen del món del poder. Però pel fet de ser un diari ara ja no tens ni la meitat del poder que tenies abans.