Un adéu abans d'hora

CARME ESCALES

El muntacàrregues s’enfila fins a la desena planta d’una sòbria estructura industrial del Poblenou. Els comensals comencen a arribar. Coneixen La Contrasenya per poder entrar i seure a taula. A dins, nervis, els mateixos nervis que l’Àngela Vinent tants vespres havia sentit a la redacció de l’ Avui, a l’hora del tancament. Ella en va ser la sotsdirectora. La primera dona que va pujar a l’ staff en la premsa catalana, ara els sent servint els seus plats.

Vinent (Barcelona, 1955) va veure néixer diaris com el Catalunya Express. L’any 1976 hi va entrar. “Era el primer diari sensacionalista de Catalunya. Arribava imitant exemples europeus i jo hi vaig muntar aquella eina tan fonamental per a la investigació periodística com és l’arxiu”. Encara estaven a les acaballes del franquisme, “una època molt curiosa per tot plegat, l’exercici de la professió era una escola per a nosaltres”. Després de treballar a la secció de Cultura i Espectacles del Noticiero Universal, Vinent va acceptar l’oferta de Jaume Serrats, per anar-se’n a l’ Avui. “Hi havia molt moviment de feina, incomparable amb ara, que ningú es pot moure”, diu qui va ser cap de premsa de Pasqual Maragall, just quan la ciutat rebia l’anunci dels Jocs Olímpics. “Era una oportunitat única per conèixer un altre món”, expressa.

“Però allò que als països anglosaxons seria un valor afegit, com haver sortit a enriquir-se amb un màster, a Catalunya és un problema, perquè després costa molt tornar als mitjans”, explica. Encara que ella després va ser Cap d’Informatius a Barcelona Televisió, “en un moment d’ebullició que tenia la seva gràcia”, la política la tornaria a cridar amb Maragall com a cap de llista de Ciutadans pel Canvi.“Aleshores, ja estava massa estigmatitzada políticament i després d’un temps com a consellera a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), vaig veure que havia de reinventar-me”, recorda. Amb la crisi planant ja sobre el mercat i la marca política que el temps “a l’altre bàndol” li va enganxar, l’ofici la va deixar fora. Ara té un restaurant La Contrasenya. Es va reinventar i considera que ara són els diaris els que ho haurien de fer. “Haurien de tornar a explicar històries, a investigar”, conclou.

Professionals incòmodes

“Les noves tecnologies van trastocar el funcionament de les redaccions. A partir dels noranta, hi va començar a haver més rutines i menys carrer”. És el resum dels darrers anys de la premsa escrita que la Maria Ángeles López (Santa Coloma de Gramenet, 1950) va viure a El Periódico de Catalunya, fins que l’any 2009 un ERO va arribar a la seva cadira. Va començar a treballar l’any 1972 al Diario Femenino, que tres anys després passaria a ser Mundo Diario, on redactaria informació laboral, abans de fer-ho a El Noticiero Universal.

L’any 1987 va entrar a El Periódico, de reportera, després fent temes d’educació i de comarques. “Amb l’ull posat en l’abaratiment de costos, va començar la sagnia d’acomiadaments i els expedients de regulació d’ocupació”, relata. “Vam caure els més grans, i els de més antiguitat. Per dos motius: teníem els sous més alts que les noves generacions incorporades –una precarietat i sobreexplotació sense miraments que repercuteix en els continguts–, i perquè també teníem memòria i experiència, i això ja feia temps que les empreses periodístiques –en mans ja d’entitats financeres i grans grups de pressió– ho veiessin com un inconvenient i un destorb”, sentencia López.

Víctimes de la nova llei laboral

“Jo mai havia pensat que hi havia un límit. Vaig pel món i veig gent de la professió més enllà dels 65 anys. Jo n’estava a punt de fer 61, i víctima de la nova llei laboral pactada pel PP i Convergència, l’acomiadament em va tocar de ple. Ho he passat molt malament, he acumulat molta ràbia. A la meva mare no li he dit mai. Perquè no ens van prejubilar, ens van fer fora a 200 persones”. Les sentides paraules de Carles Bosch (Barcelona, 1952) sacsegen les maneres amb les quals Televisió de Catalunya, casa seva durant trenta llargs anys, el va incloure en la llista de nòmines feta per la Corporació amb Price Waterhouse.

Bosch va fer el primer 30 Minuts de la televisió autonòmica, l’any 1984, i el 2002 va dur TV3 a Hollywood, amb el documental Balseros, nominat a un Oscar. “Era collonut tenir una bona televisió pública amb bon nivell de català, però ara no la reconec”, afirma Bosch, actualment al consell assessor de BTV, fent classes a l’ESCAC i tallers de cinema documental, i cercant finançament per fer-ne un sobre seguretat vial al món.

El periodista Jordi Viader (Barcelona, 1954) també hi era, als inicis de TV3. “Avui, tv3 encara és capaç de liderar unes eleccions o una crisi com els atemptats de París. Encara que, en el dia a dia, on abans es podia aprofundir, en això hi ha hagut un gran canvi. Fer les coses bé requereix bons professionals, temps i diners, i la televisió, filla del cine i de la ràdio, viu en la temptació constant de fer més ràdio que treure la càmera al carrer. Ara el poder i la capacitat d’anàlisi la té la taula, i no el carrer”, lamenta. “Amb la reforma laboral, ens van rebaixar la categoria professional perquè, després de trenta anys, l’acomiadament fos més barat. Mai hagués pensat que una empresa que en alguns moments havia sentit meva, ara faci prevaler el rendiment econòmic per sobre de la qualitat i el rigor”, lamenta.

Replantejar-se les coses

Una altra opinió ben crítica és la de Siscu Baiges (Barcelona, 1956), vicepresident de l’associació de periodistes Solidaritat i Comunicació (SICOM) i a qui un ERO, l’any 2013, va fer fora de La Xarxa. “Actualment, els bancs decideixen a les redaccions, el periodisme més valent s’ha d’exercir fora dels mitjans convencionals”, critica Siscu Baiges La seva participació en els llibres Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis (1985) i Jordi Pujol, historia de una obsesión (1991), el van situar en el periodisme de combat i denúncia.“Amb mitjans precaris, però investigàvem”, diu.

“En canvi, els grans mitjans avui viuen amb respiració assistida i ja no ens representen”, afegeix Joan Busquet, coordinador de l’eix del Dret a la Informació i la Comunicació de Barcelona en Comú. “La pèrdua de la llibertat és un fracàs dels periodistes i de la societat, i ens obliga a replantejar-nos la nostra feina en relació a les estructures de poder”, assegura qui va entrar a El Periódico al 1990, on va ocupar diferents càrrecs, i en va fer el llibre d’estil. “No em van fer fora, però mentiria si digués que me’n vaig anar content. Tenia la sensació que els periodistes veterans, que havíem preservat amb més o menys encert la memòria de l’ofici, vam pagar els plats trencats de la bombolla periodística”, apunta Busquet, el més vell del rotatiu, quan el diari va executar el darrer ERO.