Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Mèxic és un dels països del món on és més perillós exercir el periodisme. La corrupció institucionalitzada i el narcotràfic són les principals amenaces a les quals s'han d'enfrontar els informadors.
Cinc anys després de la fi de la violència d'ETA, la premsa basca segueix enfrontada, ara per explicar el que van viure durant gairebé mig segle. La societat basca ha passat pàgina molt ràpid, però en els seus mitjans segueix havent-hi una forta batalla per establir el relat.
Els mitjans mantenen els enfocaments equivocats o esbiaixats sobre la discapacitat intel·lectual i la salut mental. Diferents entitats intenten reduir el pes de l'estigma en l'elaboració de les informacions.
Les estadístiques mostren com, malgrat la irrupció de noves narratives digitals, el text continua sent essencial per explicar què passa i per què passa. Els usuaris prefereixen un article a una infografia.
La crònica de la televisió acumula nombroses anècdotes. En aquest article, descobrim curiositats, argúcies i records dels primers reporters gràfics a Catalunya, que van treballar als estudis de Miramar.
Carles Puigdemont ha treballat quasi tres dècades com a professional de la informació -és periodista col·legiat des de fa molt temps- i ja fa deu anys que exerceix com a polític. La seva trajectòria, doncs, ha tingut lloc en dos mons que mantenen una relació intensa.
La Guerra Civil va ser un autèntic drama per a la professió catalana. Va implicar la desaparició de nombrosos mitjans, però també l'exili de molts professionals. Algunes fonts van calcular que vuit de cada deu periodistes catalans es va haver d'exiliar.
L'abril de 1966 un petit grup de periodistes es va trobar amb l'objectiu de crear una organització que, enmig de la dictadura i d'una repressió important en els mitjans, impulsés l'esperit democràtic en una professió mancada de llibertat.
Article d'Elvira Altés, professora de Periodisme a la UAB i investigadora en comunicació i gènere.
Als anys trenta, Rosa Maria Arquimbau va incomodar la societat de l'època amb el seu periodisme incisiu i provocador.
Article de l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí sobre Donald Trump i el seu èxit mediàtic.
Els mitjans de comunicació han tingut un paper clau en la creació de Donald Trump com a fenòmen mediàtic. Malgrat que va prometre que carregaria contra tota la premsa que l'ha criticat, els mitjans han cobert abastament les seves declaracions incendiàries i han contribuït al seu triomf.
