Víctimes de l'exili

JOSEP M. FIGUERES

El 1936, el teixit periodístic català era un model d’èxit. Catalunya disposava d’una trentena de diaris en català, una quarantena en espanyol i un ampli ventall de revistes amb incidència arreu del territori que abastaven pràcticament tots els camps temàtics. A més, la premsa barcelonina era comparable a la de qualsevol capital europea, amb revistes reconegudes com D’Ací i d’Allà, Mirador, Papitu o En Patufet. D’altra banda, a les capitals de comarca s’editava premsa especialitzada, setmanaris, diaris i, en conjunt, hi havia una producció de bona qualitat adreçada a un públic interessat. En aquest marc s’hi havien d’incloure, també, emissores de ràdio, a més d’un bon nombre de fotògrafs i dibuixants. Ara bé, tot aquest panorama tan ric i divers va desaparèixer quan la República i la Generalitat van perdre la guerra.

Tres exilis
La guerra, i sobretot la derrota republicana, va suposar l’exili d’una part molt important de la professió periodística. En realitat, es van donar tres exilis, tot i que s’acostuma només a parlar del darrer d’aquests. El primer exili va donar-se el mateix juliol i agost del 1936 arran del cop d’estat militar contra la legalitat republicana. En aquesta primera fugida, hi havia la major part de periodistes pertanyents a publicacions catòliques – El Matí, La Cruz...– o conservadores – La Veu de Catalunya, La Vanguardia... Uns ho van fer en barca a la Costa Brava, altres pel túnel de Portbou, etc., però sovint amb la connivència de la Generalitat, que va vetllar per la seva seguretat. Van marxar periodistes com Carles Soldevila, Valentí Castanys, Octavi Saltor... i directors com Joaquim Pellicena ( La Veu de Catalunya) o Agustí Calvet, Gaziel ( La Vanguardia). També editors i gerents com el comte de Godó o Ramon d’Abadal.

Els periodistes exiliats es decantaren en funció de la seva ideologia. Així, Joan Estelrich es va posar al servei de Cambó i la important oficina de propaganda del Servicio de Información de Fronteras del Nordeste de España (SIFNE), mentre que Eugeni Xammar o Josep Carner seguiren fidels a la República. De la mateixa manera que es perseguia un dirigent per seguir una opció política, també se’l volia castigar per l’acció periodística, ja que ambdues coses eren indestriables. Així, a Nicolau d’Olwer se’l perseguiria, el 1939, per republicà en tant que dirigent d’Acció Catalana, però també pels articles a La Publicitat.

Alguns periodistes de les esquerres republicanes catalanistes que s’havien mostrat contraris al pistolerisme de la FAI es van adonar de la gravetat de la situació. L’assassinat, per part d’aquesta organització anarquista, de Josep M. Planas en va ser un avís. Alguns van marxar immediatament, com Rossend Llates, Joaquim Ventalló, Josep M. Lladó o Avel·lí Artís (Tísner). I és que la fai tenia llistes negres. Alguns, posteriorment, tornarien i s’allistaren a files, com el mateix Tísner.

En aquest context delicat i violent, la Generalitat de Catalunya va actuar com un bon govern que el primer que havia de fer era protegir la seguretat dels seus ciutadans encara que fossin adversaris del règim polític republicà. Va facilitar-los la sortida, tot i saber que molts, com així va ser, després anirien a Sant Sebastià a lluitar, amb l’estilogràfica o amb el fusell, contra la República. Per tant, va ajudar els seus ciutadans atès que no podria protegir-los a casa.

El més multitudinari
El tercer exili és el més important, tant quantitativament pel nombre de persones com qualitativament pels noms dels afectats. L’abast d’aquest exili és molt considerable perquè va fugir gent de totes les professions. És, doncs, un èxode de magnitud bíblica. Per tant, es fa difícil escatir quants eren els periodistes, ja que als diaris hi escrivien polítics de manera continuada, escriptors que eren redactors o actius col·laboradors, a més de fotògrafs, etc.

Van ser tants els periodistes que van haver de marxar que potser seria més fàcil veure qui es queda, amb un predomini dels indiferents o, en llenguatge de l’època, dels no significats, difícil quan a Catalunya pràcticament tota la intel·lectualitat, periodistes inclosos, eren republicans i catalanistes. Cal dir que els periodistes dretans que van marxar el 1936, a l’inici de la guerra, posteriorment tornarien, mentre que els altres, els del 1939, ja no van tornar, i si ho feien, havien de passar control policial, seguiment judicial, signar amb inicials o directament no fer-ho o bé treballar en altres feines.

La fugida d’una professió
Al llibre La literatura catalana a l’exili, Albert Manent cita una frase lapidària de Josep M. Lladó que va escriure: « Un vuitanta per cent dels periodistes de Catalunya és absent de la terra. [...] Redactors i directors de diaris com El Matí, catòlic i conservador, comparteixen l’exili amb directors i redactors de periòdics de l’esquerra social».

Lladó ho va escriure a Catalunya, des de Buenos Aires, una de les dotzenes de revistes que els exiliats dinamitzaren i, en molts casos assumiren o crearen, tal com explica Robert Surroca en el seu cens sobre la premsa d’exili o Matilde Eiroa en l’estudi sobre la producció periodística de l’exili republicà a la revista Arbor.

El que va succeir a l’exterior és poc conegut. Se sap, per exemple, que Màrius Aguilar va presidir l’Agrupació Professional de Periodistes a l’exili a França. En canvi, es desconeixem les activitats que hi van portar a terme. Els exilis són diversos. Uns van ser breus, com Manuel Cruells, que tornà el 1940. Altres, com Tísner o Pere Calders, que tornen vint anys després. Mentre que alguns no ho van fer mai, com Agustí Cabruja. Aquests últims no tornaren com a protesta contra la repressió i la injustícia del centralisme hispànic antidemocràtic. Uns quants, per contra, tornaren, no els va agradar el que veieren i van marxar de nou, com Lluís Capdevila.

Exercir lluny de casa
Una nova vida s’encetava lluny de casa. La immensa majoria van anar a França, passaren pels camps d’internament del Rosselló i, a poc a poc, en sortiren. Alguns a batallons de treball, d’altres s’escaparen o anaren a la resistència i els afortunats, pocs, a Mèxic. I altres, també pocs, acabaren a Mathaussen com Francesc Boix o Josep Miret. La vida i la producció dels periodistes a l’exili i l’exercici de la professió dels periodistes republicans sota el franquisme és divers. Pràcticament, tots escriuran per a premsa o ràdio. Així, Joan Oliver elabora el programa Guerrillas del Aire, a Xile, mentre que Joan Gols fa L’Hora Catalana.

Els periodistes que no van anar a la zona de Franco tindrien greus problemes, com ara judicis, depuracions, espolis, dificultats per tornar, i serien afectats amb els seus béns o amb l’exercici de la professió o afusellats o empresonats en el pitjor dels casos. Processos, encara que siguin in absentia, del tenebrós Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques.