Perpetuant l'estigma

FRANCESC PONSA

Amb el llenguatge s’integra o es margina. És la traducció de la nostra manera de pensar i de concebre les realitats que ens rodegen. Pilar Medina, doctora en Psicologia i professora de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, considera que el llenguatge té un poder enorme. “La qüestió és si utilitzem el llenguatge per donar veu a la complexitat o l’utilitzem per emmarcar l’altre en una etiqueta molt tancada. El llenguatge no només defineix realitats socials, sinó que atorga judicis morals. I això pot ser una trampa. Però el llenguatge també transmet discursos emocionals. I aquesta és l’altra trampa: amb el llenguatge podem transformar l’altre en un altre odiós o condescendent”, afirma.

També, Jordi Serrat, doctor en Periodisme i professor a la Universitat de Vic, considera que la discriminació no és un problema exclusiu dels mitjans de comunicació, perquè l’estigma es troba arrelat en la societat. El Congrés Europeu de les Persones amb Discapacitat celebrat a Madrid l’any 2002 es va cloure amb l’aprovació de la “Declaració de Madrid”. L’article 6 d’aquest text diu textualment: “Els mitjans de comunicació han de crear i enfortir aliances amb associacions de persones amb discapacitat, per millorar-ne la imatge en els mitjans de comunicació. S’haurà de potenciar la inclusió d’informació sobre persones amb discapacitat en els mitjans de comunicació com a reconeixement de la diversitat humana [...] evitant enfocaments de condescendència o humiliants i centrar-se més aviat en les barreres a les quals s’enfronten les persones amb discapacitat i en la contribució positiva que les persones amb discapacitat poden fer quan s’hagin eliminat aquestes barreres”.

No obstant això, la Guia d’estil sobre la discapacitat per a professionals de la comunicació, realitzada per José Luis Fernández Iglesias l’any 2006, alertava que els mitjans de comunicació tenen prejudicis i barreres mentals a l’hora de tractar el món de la discapacitat: “Per l’enfocament o pel context, les informacions, a més d’escasses, pequen de negativitat, sensacionalisme, victimisme o commiseració”. Anys més tard, la diversitat ha guanyat visibilitat en els mitjans però, també és veritat -assegura Serrat- que “els mitjans estigmatitzen quan presenten la discapacitat amb paternalisme, de manera reduccionista i sense prou coneixement de la situació personal de cadascú”.

No és una malaltia

Èxit21 és un portal vinculat a la Fundació Catalana Síndrome de Down pensat, elaborat i executat per persones amb discapacitat intel·lectual. A més d’actualitzar diàriament el web amb continguts propis, els redactors d’Èxit21 vetllen per un tractament mediàtic respectuós sobre la persona amb discapacitat. D’acord amb això, critiquen que sovint els mitjans de comunicació equiparen discapacitat amb malaltia. “Un està malalt quan té la grip o el xarampió, o quan té febre... ara bé, amb el tema de la discapacitat no és així. No estem malalts; simplement tenim algunes dificultats. Una persona amb discapacitat pot fer tot el que es proposi, com és el meu cas. Jo tinc paràlisi cerebral, visc independent i treballo en una empresa ordinària. A més, m’esforço a escriure articles a Èxit21 per conscienciar la societat”, assegura Ana Caralt, una integrant del portal. Altres errors habituals són utilitzar discapacitat com a substantiu en lloc d’emprar termes menys absoluts posant la paraula persona davant o fer servir la paraula normal quan es compara la persona amb discapacitat amb un altre individu o col·lectiu social. En aquest supòsit, s’ha de dir persones sense discapacitat en lloc de persones normals.

Llenguatge negatiu

El col·lectiu de persones amb discapacitat ha experimentat una ràpida evolució que els ha fet passar de la més absoluta ocultació a una situació que busca la normalitat. Tanmateix, aquests avenços no han anat acompanyats d’un canvi de llenguatge que permeti eliminar prejudicis i estereotips. El llenguatge no és només una qüestió de forma, sinó que també ho és de fons. D’acord amb això, el repte consisteix a suprimir les barreres mentals de la societat en relació amb la discapacitat. I aquestes estan íntimament relacionades amb el llenguatge que trasllueix una mentalitat negativa.

El terme minusvàlid, per exemple, encara està molt estès, gaudeix d’un gran calat cultural i, per tant, és difícil d’eradicar. Conté connotacions socials negatives i suposa una depreciació de la persona en tots els àmbits, incloent-hi un de molt important com és el laboral: “A ningú li agrada que el considerin ‘minusvàlid’, ja que la traducció literal significa menys vàlid”, assegura Jordi Serrat. De la mateixa manera, Pilar Medina considera que l’ús d’un llenguatge no discriminatori vers els col·lectius vulnerables és una qüestió encara no resolta. “Hem d’escoltar-los i preguntar-los quina és la nova etiqueta que els sembla més respectuosa cap a ells”, assegura.

Tanmateix, de vegades, no existeix consens en el si del propi col·lectiu. El Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI) reivindica el concepte persones amb discapacitat arran de l’ús cada cop més habitual per part d’administracions, entitats i particulars del terme persones amb diversitat funcional. El comitè basa la seva posició en el fet que persones amb discapacitat és un concepte socialment reconegut que té l’empara de la Convenció de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada el 2006 i acceptada per la majoria de països. Per contra, considera que el concepte de diversitat funcional és ambigu i fa invisible el col·lectiu.

Trastorn mental i violència

La confusió entre la discapacitat intel·lectual i els problemes de salut mental és un altre error que apareix sovint en els mitjans de comunicació. Aquesta confusió ha arribat a generar informacions sobre persones amb malalties mentals amb fotografies de persones amb discapacitat intel·lectual, i viceversa. A diferència de la discapacitat intel·lectual, el trastorn mental no disminueix ni deteriora les facultats mentals, sinó que les altera de manera esporàdica. Si bé el tractament mediàtic dels problemes de salut mental tendeix a ser acurat i sensible, de vegades, s’exagera el risc d’agressivitat, s’afavoreixen la por i la desconfiança i s’eixampla el buit del desconeixement sobre els temes de la salut mental.

Obertament, aliança d’associacions que lluita contra la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental, va posar en funcionament, el gener de 2013, el programa Alerta Estigma per alertar sobre l’emissió de missatges estigmatitzadors o ofensius sobre la salut mental des dels mitjans de comunicació. La dinàmica frenètica de les redaccions per respondre a la pressió social de conèixer el que està passant davant de determinats actes violents, ha portat a atribuir la causa a possibles trastorns mentals o a utilitzar conceptes de salut mental per definir situacions d’alarma i desconcert. “Hi ha d’altres raons que expliquen la violència o l’agressivitat que no sigui la salut mental. Si una persona amb diabetis comet un atemptat terrorista no es diu que el terrorista era diabètic”, afirma Dani Ferrer, activista d’Alerta Estigma.

Sensibilitzar la professió

En els darrers anys, Obertament ha iniciat tasques de sensibilització amb els professionals de la comunicació -que han comptat amb el suport del Col·legi de Periodistes de Catalunya- amb l’objectiu de construir conjuntament una visió no estigmatitzada de la salut mental. Ara, Obertament i el Grup de Periodistes Ramon Barnils han impulsat l’ Observartori de Mitjans i Salut Mental. Les anàlisis de l’Observatori permeten concloure que existeix una diferència considerable entre els casos en què la salut mental és el tema central de la notícia. En aquest cas, s’aprecia un percentatge més alt de visions que afavoreixen la normalització. En canvi, quan és un tema secundari, predomina de manera més notable la tendència a associar salut mental amb una imatge estereotipada i violenta. Set de cada deu notícies sobre fets violents parlen de problemes de salut mental.

L’any passat, Internacional va ser la secció que més va estigmatitzar. “Això es deu a l’actualitat. El 2015, va estar marcada per l’accident de Germanwings, els atemptats de París i els assessinats massius als Estats Units”, contextualitza Ariadna Rogero, responsable de premsa d’Obertament. Poques setmanes després de la tragèdia de Germanwings, la societat catalana es va veure sacsejada pel cas de l’IES Joan Fuster de Barcelona. Un alumne va irrompre al centre armat amb una ballesta que havia fabricat ell mateix i va agredir mestres i companys, amb la dissort que un professor va rebre una ferida mortal. Segons l’Observartori de Mitjans i Salut Mental, la premsa va demostrar cura en el tractament del cas, però li va mancar una actitud crítica davant les declaracions precipitades durant la mateixa tarda dels fets de l’exconsellera d’Ensenyament, Irene Rigau, que va atribuir els fets a un trastorn mental del menor. “Un diagnòstic mèdic no s’ha de publicar mai per respecte al pacient, si no és en una sentència judicial”, assenyalava l’Observatori en l’informe del 2015.

Pel que fa a la secció de Cultura, els periodistes usen conceptes metafòrics sense consciència que estan estigmatitzant. “Aquestes llicències contribueixen a crear un imaginari desproporcionat entorn de la salut mental, especialment pel que fa a l’esquizofrènia i la psicosi”, explica Dani Ferrer. Aquest és el cas de la crònica a El Periódico d’un concert que es va fer a Barcelona en la qual s’assegurava que “pocs esdeveniments musicals combinen amb una esquizofrènia tan explosiva la fraternitat i la competitivitat com el soundclash”. Amb tot, els experts assenyalen que encara queda molta feina per fer, tot i així, hi ha voluntat de millorar la representació mediàtica de la diversitat “escoltant tots els col·lectius”, explica Jordi Serrat, que destaca que això es pot aconseguir actuant amb “més empatia, sensibilitat i respecte”.