Una periodista una mica especial

JULIÀ GUILLAMON

Rosa Maria Arquimbau acostumava a dir en els articles que era una feminista una mica especial. Perquè li agradava anar sempre molt mudada, flirtejar i, quan havia de parlar de la relació entre homes i dones, no sempre adoptava el punt de vista de les dones, víctimes de les trapasseries dels marits. Trobava que, de vegades, les dones provocaven les desatencions i les infidelitats dels homes perquè, un cop casades, consideraven que ja no els calia que fessin res més.

Eren els darrers mesos de la monarquia i els primers de la República i Arquimbau es dedicava al pim-pam-pum contra les feministes rònegues (ella en deia les dames de la cotilla i els polacres), els nois de la bona societat catòlica i reaccionària i els vells xarucs de la Unión Monàrquica (als quals, de seguida hi va afegir els lligueros). Arquimbau els atacava setmana sí i setmana també amb l’arma que fa més mal: la ficció humorística, la paròdia i la ironia.

Per exemple, en un article del 15 de desembre de 1930, Nudisme, el tercer que va publicar al diari La Rambla. A França, a les muntanyes de Toló, han detingut una colla de nudistes. Un d’aquests homes i dones que anaven en pèl era un gendarme! Els homes, explica Arquimbau, han hagut de pagar una multa més gran que les dones. Què hauria passat si en lloc de Toló aquesta història hagués passat a Catalunya?

“Ací la cosa canviaria completament d’aspecte. La veurien, o millor dit, farien veure que la veuen diferent.Així s’explica que mentre els homes es passegen per la platja amb una mena de cinturó de castedat de tricot negre que per anomenar-lo d’alguna manera l’anomenem slip, a les dones no ens permeten banyar-nos en maillot. I ens hem de fastiguejar nedant amb faldilles que ens dificulten tots els moviments.” Garrotada a les feministes:“Les feministes, que fan tanta comèdia i gemeguen tant demanant llibertats per a la dona, valdria la pena que s’adonessin que les faldilles del nostre vestit de bany no tenen res a veure amb la moral, i ens destorben”.

I va desaparèixer

Aquesta era la manera que tenia de fer articles Rosa Maria Arquimbau. No conec cap altra dona del temps de la República amb l’agilitat d’estil, la rapidesa mental, la ironia i el talent provocador que ella tenia. També escrivia articles militants, sobre el sufragi femení, sobre el Front Únic Comú Esquerrista, sobre la necessitat de donar suport a la República o contra les seccions femenines dels partits. En aquests articles, exposava punts de vista originals amb una manera d’escriure enèrgica, sense giragonses inútils, buscant la reacció immediata dels lectors. Però escrivint articles literaris no tenia rival, encara avui ve de gust llegir-la, i molts dels arguments a la contra encara fan somriure, com si no haguessin passat més de vuitanta anys.

Aleshores, per què ha estat tan llargament oblidada? Hi ha diversos factors a tenir en compte, que he mirat de reunir en una explicació convincent en el llibre L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt, publicat el 2016 per l’editorial Comanegra. Per començar, aquests articles no agradaven a la gent que manava als diaris. No en tinc una prova concloent, però sí sospites fonamentades. A final de maig de 1932 va abandonar La Rambla. Abans, Carles Soldevila havia entrat a dirigir la secció Femina. Un dels primers canvis va ser la desaparició de la secció Film & soda que Arquimbau escrivia setmanalment i on expressava les opinions polèmiques. Arquimbau era molt extrema en les opinions i els seus articles incomodaven: l’abril de 1932 va passar a L’Opinió. Al començament, dirigia la pàgina femenina amb el seu estil militant, irònic i descregut.

El febrer de 1933 va desaparèixer per una malaltia, que la va obligar a marxar de Barcelona i fer convalescència a Castellterçol. Pràcticament no va tornar a escriure als diaris. Perquè quan el 1936 va reprendre les col·laboracions a La Rambla, amb una secció de comentaris de la premsa internacional (“De dilluns i dilluns”), tan sols va durar set setmanes. De seguida va venir el 18 de juliol. BVFGBEl periodisme d’Arquimbau va ser com una estrella amb cua: va creuar el cel nocturn del periodisme català del temps de la República i va desaparèixer, sense que ningú la trobés a faltar gaire. En la correspondència de Joaquim Ventalló que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi ha algunes cartes que es van intercanviar quan va aparèixer el llibre de Rafael Tasis i Joan Torrent, sobre la història del periodisme català. Arquimbau gairebé no hi surt i se’n queixa amargament.

El tabú moral

Finalment, hi ha el tabú moral, que va pesar també, i de quina manera, sobre Irene Polo. Se sabia que Rosa Maria Arquimbau tenia amants, ella tampoc no se n’amagava. Algun crític li va tirar en cara: c.a. Jordana va insinuar que el terreny dels seus triomfs no era la literatura i el periodisme. Quin era doncs? Tenim una imatge mitificada de la República i del que va representar per a les dones. A Arquimbau no li van perdonar mai que fes la seva vida, que anés amb un o altre, orgullosament, sense avergonyir-se’n.

Per a la reedició de la novel·la Quaranta anys perduts, que l’editorial Comanegra publica aquesta tardor, he recuperat l’expedient de Rebeldía del Juzgado Instructor de Depuración de Funcionarios Municipales de l’Ajuntament de Barcelona. Arquimbau era funcionària i, com que no es va presentar al lloc de treball després de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, la van fer fora. En l’expedient, hi ha un informe del Servicio de Investigación de F.E.T. y de las J.O.N.S., que és un document brutal. Diu així: “Antecedentes. ? Consultados los ficheros de esta Delegación, resulta que: La informada está conceptuada como elemento de ideas izquierdistas. Durante el Alzamiento efectuó gran propaganda en favor de los marxistas. De conducta moral pésima. Por Dios, por España y su Revolución Nacional-Sindicalista. 13 de marzo de 1941”.

Cada època té els seus mitjans i els seus periodistes i és difícil establir relacions entre autors que no s’han conegut, que no s’han pogut llegir, que no tenen, en el fons, res a veure els uns amb els altres. És molt fàcil deixar-se dur per l’entusiasme de la descoberta, fabular i caure en l’anacronisme més flagrant. El periodisme dels anys trenta no va tenir continuïtat: el van tallar d’arrel i els que van poder seguir escrivint, a l’exili (Lluís Aymamí i Baudina), a l’interior (Sentís, Sempronio) o a l’exili i després a l’interior (Avel·lí Artís Gener, Joaquim Ventalló, Domènech de Bellmunt, Vicenç Bernades) no fan una trena prou gruixuda perquè es pugui parlar d’una continuïtat històrica. Tot i així, llegint els articles d’Arquimbau de La Rambla i L’Opinió el cap fa un salt per anar buscar articles de Joan de Sagarra, Quim Monzó o Empar Moliner que s’hi assemblen, en l’actitud, en el to o en l’estil. Ben tornada.