El silenci de la informació

No és país per a periodistes. L’any 2015, l’organització Reporters sense Fronteres va considerar Mèxic com el lloc més perillós de l’Amèrica Llatina per exercir l’ofici de periodista. I, el 2016, ha superat totes les expectatives: durant els nou primers mesos de l’any ja s’ha superat el nombre d’assassinats comesos l’any anterior. Deu, exactament. Segons la Comissió de Drets Humans de Mèxic (CNDH), des de l’any 2000, 119 periodistes han estat assassinats a Mèxic. I, entre el 2003 i el 2016, n’han desaparegut 23. Una categoria aquesta, la de desaparegut, que remet massa sovint a la cal viva. En resum: a Mèxic, cada 26 dies és assassinat un periodista, una estadística letal que s’afegeix a les 218 agressions contra els professionals de la informació registrades durant el primer semestre del 2016, que inclouen pallisses, amenaces, intimidacions i atacs contra mitjans, especialment ràdios comunitàries.

El cas Moisés Sánchez Cerezo
L’informe semestral de l’organització en defensa de la llibertat d’expressió Article 19 recull un cas paradigmàtic que inclou un llistat dels abusos contra la premsa: intimidació, segrest, assassinat, corrupció policial, narcotràfic i impunitat. Prova d’això és que, el 2 de gener de l’any passat, nou homes van segrestar a Moisés Sánchez Cerezo, editor, director, reporter i fotògraf del petit setmanari local La Unión, que es difonia a la ciutat de Medellín Bravo i rodalies, a l’estat de  Veracruz. Sánchez compaginava la professió periodística amb la de taxista, i així completava el magre estipendi que li reportava la venda del setmanari. A més, tenia el mal costum d’escriure sobre la corrupció municipal i la connivència de l’alcalde Omar Cruz (PAN) amb el crim organitzat.

La desaparició de Moisés Sánchez Cerezo no va semblar inquietar massa les autoritats. De fet, la Fiscalia va trigar 12 dies a iniciar els tràmits per a la investigació. I, 23 dies després de la desaparició, apareixia el seu cos mutilat en una bossa d’escombraries. La detallada confessió del sicari i ex-policia Clemente Noé Rodríguez va involucrar l’alcalde i el sots-director de la Policia Municipal. Gairebé dos anys després, cap dels autors intel·lectuals d’aquell crim ha estat detingut, cosa que ens porta a una de les variables de la corrupció vinculada a la justícia: la impunitat.

Segons la CNDH, un 90% del casos d’atacs i agressions a periodistes acaben sense condemna, amb penes irrisòries o, simplement, arxivats. “En els casos de periodistes desapareguts, un comú denominador és l’absència d’investigacions i la impunitat dels delictes és constant: malgrat que els ministeris públics tenen consciència dels fets, es desconeix la situació, el desenvolupament i els resultats de les investigacions”, es llegeix en l’Informe d’Article 19.

El cas de Moisés Sánchez també ens mostra una peculiaritat territorial de la cacera de periodistes. Sánchez era de Veracruz, un estat on els governadors tenen la fama d’erigir-se en el Zeta Mayor, en al·lusió al Càrtel dels Zeta, el grup narco hegemònic. Dels 23 periodistes desapareguts els darrers anys, 15 ho han estat als estats de Veracruz, Tamaulipas i Michoacán, que, juntament amb Sinaloa, Durango, Chihuahua, Xalapa, Sonora, Jalisco... conformen el territori narco, aquell on els càrtels imperen –o es disputen la influència–, les autoritats disposen i els nens de les barriades miserables no volen ser bombers o metges, sinó narcos.

“Els periodistes locals són ara més vulnerables perquè informen sobre qüestions molt immediates i operatives, però no tenen visibilitat nacional; així doncs, les desaparicions i els assassinats no provoquen tant rebombori mediàtic”, assenyala Beatriz Patraca, periodista, antropòloga i membre de l’associació Nuestra Aparente Rendición (NAR). Com a molt, una nota breu camuflada a la secció de Successos dels principals diaris de la capital. A Morelia, per exemple, els periodistes no poden contractar una assegurança de vida –excepte si paguen taxes molt elevades– perquè les companyies ho consideren un mal negoci. “És mes fàcil ser corresponsal de guerra que corresponsal en zona de narcotràfic”, sentencia Josetxo Zaldúa, editor en cap del diari La Jornada.

Violència desfermada
La violència i la corrupció no són fenòmens nouvinguts a Mèxic. Ni tampoc el narcotràfic, que inicia la singladura d’èxit ja durant els anys setanta del segle passat. Herència de la “vella política” –70 anys del PRI– i instal·lada còmodament en les prestatgeries de l’Estat mexicà, la corrupció s’institucionalitza, apaivaga voluntats i recorre a la violència –en els diversos graus– quan convé. Un 40% de les morts violentes a Mèxic tenen la signatura dels servidors públics. “Les complicitats, en major o menor grau, sempre han existit: des del president municipal que fa la vista grossa a canvi de salvar la pell i obtenir uns calerons, fins a polítics d’alta volada involucrats en blanqueig de capitals”, comenta Beatriz Patraca.

Hi ha un moment, però, en què aquella violència sota control esdevé barbàrie descontrolada: cossos penjats dels ponts del centre de la ciutat, gravació d’execucions de famílies senceres del sicari contrincant, caps en safata al bell mig de la plaça major, cunetes de carreteres que esdevenen fossars a l’aire lliure, desaparicions massives com la d’Ayotzinapa... La molt mediàtica “guerra contra el narcotràfic”, encetada el 2007 pel president Felipe Calderón (2006-2012) del molt conservador Partit d’Acció Nacional (PAN), va destapar la capsa de Pandora. “Abans de la decisió de Calderón, la norma sempre havia estat la de protegir uns càrtels i combatre’n altres, doctrina dissenyada pels Estats Units. Durant el govern anterior de Vicente Fox, per exemple, el gran protegit va ser el Chapo Guzmán, una mena de Pablo Escobar a la mexicana, molt respectat en la seva zona de influència. Al capdavall, la DEA –l’agència nord-americana del control de drogues– no combat el narcotràfic, sinó que l’administra”, explica Josetxo Zaldúa.

Així, en finalitzar el sexenni de Calderón, la mortaldat s’havia multiplicat per quatre i l’espiral de violència no tenia aturador amb un balanç desolador: oficialment, més de 121.000 morts violentes vinculades amb el narcotràfic. Una tendència que continua amb l’actual sexenni del priista Peña Nieto, que governa des del 2012, amb, fins ara, gairebé 80.000 morts i 13.000 desapareguts. “La guerra contra el narcotràfic de Calderón va ser un exercici de simulació mediàtica sense cap pla de ruta i amb acords informals sota mà per reacomodar el tauler del narcotràfic. Sense entrenament específic per part de l’exèrcit, ordres confuses, sense intel·ligència de cap mena i amb un plantejament reactiu, el fracàs va ser galdós i la matança, permanent”, afirma Oriol Malló, periodista i docent de l’Escola de Periodisme Carlos Septién García a Mèxic DF.

“Calderón i el seu govern no van ser capaços de calibrar el que se’ls venia a sobre i davant de l’espectacularitat d’una guerra amb canons, sembla que es van oblidar del més important: les grans fortunes, el blanqueig de capitals i els narcopolítics. La guerra va afavorir a aquells que van saber treure’n partit: els càrtels es van dividir, van ocupar noves places, van incorporar membres de l’exèrcit i la violència es va estendre”, afegeix Beatriz Patraca.

El narcoperiodisme
La cacera del periodista –agressions, desaparicions, intimidacions, assassinats...– té uns efectes devastadors en la democràcia mexicana. Quan el periodisme de denúncia és silenciat, creix la impunitat i la corrupció. S’imposa la cultura de la por i del silenci i l’autocensura esdevé una eina vital de supervivència. Dos mesos després de la desaparició de Miguel Ángel Rodríguez, reporter d’El Mañana, de Tamaulipas, la direcció del rotatiu anunciava que no publicaria més informacions relatives al narcotràfic i la corrupció. Es calcula que hi ha uns 300 periodistes mexicans que han creuat la frontera del nord fugint de les sentències de mort.

“A Tamaulipas, on la violència i la guerra entre càrtels són permanents des del 2011, els diaris reben l’agenda del dia directament dels mafiosos, que expliquen als caps de redacció el que han de posar, el que han de treure i, fins i tot, l’enfocament del tema. I com que els governadors d’aquest Estat cobren d’algun càrtel i viuen a McAllen (Texas), l’abandonament total obliga els periodistes a acceptar l’agenda editorial del càrtel de torn”, adverteix Oriol Malló.

Javier Valdez Cardenas és un periodista que prové de Culiacán, territori narco per antonomàsia. Acaba de publicar Narcoperiodismo. La prensa en medio del crimen y la denuncia (Aguilar, 2006) –Premi Internacional a la Llibertat de Premsa– en què explica amb valentia l’atzarosa vida del periodista de províncies. S’explica també que a les redaccions hi ha tres tipus de periodistes: els que són valents i, de vegades, escriuen el que no han d’escriure; tard o d’hora, han de fugir. Com Rubén Espinosa, fotoperiodista de Proceso, que va haver de marxar a corre-cuita de Veracruz després de denunciar les esteses corrupteles del governador Javier Duarte i les seves relacions amb el Càrtel dels Zeta. El van caçar el juliol passat en un apartament del DF on s’estava amb quatre persones més. Tots van ser assassinats. Hi ha també els periodistes, escriu Valdez, dels que cal protegir-se: són companys de taula, si bé també aliats i informadors dels sicaris o del govern a canvi d’un grapat de bitllets. I no són pocs. I, finalment, els que, simplement, escriuen en silenci. Silenci obligat, elemental esperit de supervivència, que mesura amb matemàtica meticulositat les paraules delatores. Són la majoria.