Quan les notícies de televisió es filmaven en cine

J.F. ESCRIHUELA NIUBÓ
Quan va arribar la televisió, les pesades càmeres electròniques no es podien treure dels platós, encara no s’havien inventat les videocàmeres ni els magnetoscopis portàtils. Per tant, si es volien tenir imatges de les notícies del dia no hi havia altre remei que recórrer al cinema que sí que disposava de càmeres petites i lleugeres, el que implicava haver de revelar la pel·lícula, un mal menor amb el qual es va haver de conviure davant la possibilitat de poder sortir al carrer. Televisió Espanyola va inaugurar el 14 de juliol de 1959 els primers estudis de televisió a Catalunya, els mítics estudis de Miramar, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. Era la primera vegada a la història que les ones hertzianes solcaven l’aire barcelonès.

En aquell moment ningú de la direcció de Miramar va pensar en muntar un departament de cinema que hauria d’haver disposat de càmeres, movioles, laboratori i els seus corresponents tècnics. Quan des de Madrid es va donar l’ordre que Barcelona entrés dins el Telediario amb les imatges de les notícies del dia, el director, Luis Ezcurra, que també havia estat director de La Vanguardia, no sabia com fer-ho i va pensar a recórrer als seus amics fotoperiodistes. Va ser així com va néixer el primer equip de reporters gràfics de Televisió Espanyola a Barcelona i, per extensió, el primer de la història de la televisió a Catalunya, ja que durant dècades no en va existir cap altra fins que va arribar TV3 al 1983.

El recurs dels fotoperiodistes
Els fotògrafs Carlos Pérez de Rozas, de La Vanguardia, Juan Antonio Sáenz Guerrero, del Diari de Barcelona, i Ramon Dimas, de Destino, van formar aquest primer equip de reporters gràfics de Miramar, al qual s’hi va afegir Joan Martí, únic supervivent d’aquest quartet.

Ezcurra els va proposar que es compressin una càmera de cine i que fessin les fotos per al diari i filmessin alhora per a la televisió, com els periodistes multimèdia d’ara!. També els hi va dir que es busquessin un laboratori on els fessin el servei de revelat urgent de la pel·lícula negativa de blanc i negre. “En aquella època –recorda Martí– les notícies ens les pagaven a set pessetes el metro, però només per la pel·lícula emesa i no pas pel total filmat, i també ens pagaven pel lloguer de la nostra càmera. De les factures del laboratori, se’n feia càrrec directament l’empresa. Aquest sistema va durar fins a l’any 1965, aproximadament”.

Joan Martí, que ara té vuitanta-un anys, recorda com de difícil era llavors el fet de filmar notícies. “Les càmeres anaven amb motor de corda i aquesta només durava vint segons, no es podia fer cap pla-seqüència més llarg”, explica. “Això –afegeix– era especialment fotut quan anàvem a filmar el futbol perquè se’t podia acabar la corda just en el moment del gol”. Martí, ara viu plàcidament retirat en un petit poble de Lleida, on continua practicant la seva afició, la fotografia.

Argúcies al futbol
L’any 1966, Sebastià Arbonés, que venia del món del cinema (“rodàvem spaghetti western a Esplugas City, el poblat de l’oest dels estudis Balcazar d’Esplugues de Llobregat”) es va incorporar als informatius de Miramar. Arbonés tenia molta experiència com a operador de cine, així que li va ser molt fàcil adaptar-se a les petites càmeres de reportatge de 16mm.

Ell també recorda com un mal de cap el rodatge dels partits de futbol. “En Martí i jo anàvem a filmar tots els partits que es feien a Barcelona. Un es posava a la llotja i l’altre darrere la porteria, portàvem sis rodets de 30 metres de pel·lícula que només durava dos minuts i mig cada un, i amb això havíem de resumir tot un partit!”, explica. I afegeix alguns trucs que tenien: “Per donar corda a la càmera ens vàrem haver d’idear una astúcia perquè mentre se’n feia no es podia filmar. Així que esperàvem que el porter tingués la pilota agafada després d’un xut fallit, que l’esfèrica anés a parar a fora del camp o qualsevol altre moment que el joc estigués aturat, llavors, just aleshores, era el moment de donar-li a la maneta de fer corda i sense perill de gol!”.

Joan Martí té l’honor d’haver estat ell qui va captar, el juny de 1970, en un polèmic clàssic Barcelona-Madrid, aquell famós penal inexistent que va xiular l’àrbitre Guruceta contra el Barça i que va provocar la protesta de l’afició blaugrana, que va envair el terreny de joc del Camp Nou i la posterior càrrega de la policia franquista. “Al vespre, el locutor de Miramar va dir al Telediario ‘ mañana verán ustedes la polémica jugada’, però jo no estava gens segur d’haver-ho filmat. Fins que no va estar revelada la pel·lícula no ho vaig tenir gens clar, quin patir!”, es lamenta encara ara Joan Martí.

Moments entranyables
Estián també recorda moments especials. “En aquella època, em vaig fer un tip de cobrir actes institucionals: corrides de toros, futbol, desfilades de moda, gal·les literàries..., amb tot, hi va haver un rodatge que no oblidaré mai. Va ser a San Juan de Puerto Rico el 1972. Un dia va arribar a la redacció de Miramar una carta de la companyia Iberia invitant-nos al vol inaugural Barcelona-Puerto Rico i el company Joan Armengol va dir d’aprofitar-ho per intentar una cosa ben difícil, com era una entrevista a Pau Casals, que vivia exiliat en aquesta illa”.

“No va ser gens fàcil -va prosseguir- perquè Casals estava renyit amb el règim franquista i no havia volgut parlar mai per a una televisió espanyola, si bé al final, gràcies a la intercessió del seu germà Enric, va accedir a rebre’ns a la seva vil·la de San Juan. Era un home molt enyorat de la seva terra i ens preguntava constantment sobre Catalunya. Em va demanar que quan trepitgés terra catalana tingues un especial pensament per ell”, recorda Estián que fa una pausa i continua parlant emocionat. “Van ser més de dues hores de filmació d’una entrevista en profunditat. Ens va parlar de la Guerra Civil, del seu exili a la Catalunya francesa i de moltes altres coses inèdites. En definitiva, un reportatge d’un gran valor històric. Fins i tot va acceptar tocar el violoncel per a nosaltres. Ara bé, el més trist és que d’aquesta llarga entrevista de més de dues hores no n’he vist mai a la televisió més de cinc minuts seguits. No sé pas on ha anat a parar la resta del material”, admet. Estián, que ara té setanta-dos anys, està jubilat encara que segueix molt actiu a l’Associació de Veterans RTVE.

Cap a Guinea
Sebastià Arbonés també va gravar instants històrics. “Moltes notícies polítiques, com Samaranch presidint el Día de la Provincia, Porcioles per Barcelona, Fraga inaugurant el Parador de Vielha, l’arribada de gent famosa a l’aeroport o Franco al Pantà d’Aigüestortes, on va dir aquell esperpèntic ‘ queda inagurado el pantano de Aguastorcidas’”, recorda. Però una de les coses que més li va agradar de fer va ser la promoció de Serrat per Eurovisió. “El filmàvem passejant pels jardins de Montjuïc, a la vora del mar a Mallorca, per diverses localitzacions i sempre cantant sobre playback, com als videoclips d’ara”, assegura.

El 1968, es va produir un fet que va canviar la vida d’Arbonés. Espanya va donar la independència a la Guinea Equatorial amb el compromís que RTVE els hi muntaria una radiotelevisió pública. Se cercaven voluntaris per anar-hi i no s’ho va pensar dues vegades. Potser va ser filmant algun ritual de màgia africana que se li va despertar l’interès per la parapsicologia. Arbonés que actualment té seixanta-nou anys, és molt conegut com a professor Sebastià d’Arbó, tot un referent mediàtic del món de les supersticions, destins escrits i l’esoterisme. Ja no n’hi ha gaires d’aquests primers reporters gràfics de la televisió de casa nostra. Molts d’ells ja han mort. I els que queden vius són l’únic testimoni d’una època on es treballava amb uns recursos i una tecnologia limitats. Ells van ser els professionals que van haver d’enginyar-se-les cada dia perquè les imatges arribessin a temps a l’hora dels informatius d’aquella època. Quan les notícies de televisió es filmaven en cine.