Responsabilitat o autocensura

Va agafar el seu mòbil i va piular un comentari sobre la sanitat. Però el que no imaginava és que, al cap de pocs minuts, comencés a rebre tota mena d’insults. “Que si m’ho inventava, que si jo era una titella… No paraven d’arribar-me atacs personals. I, tot i que saps que són mentides o que hi ha trols darrere d’aquests insults, m’ho pensaria dues vegades en una ocasió similar. No val la pena exposar-te d’aquesta manera”, recorda Elena Gómez, reportera catalana del magazín televisiu Tardear de Mediaset.

I és que, des de ja fa un cert temps, quan el periodisme aborda temes relacionats amb religions, feminisme, migració o discapacitats, sembla que els professionals hagin comprat massa paperetes per aparèixer en una diana promoguda per unes xarxes socials que no entenen de matisos. I és llavors quan els periodistes, “tocats” per tanta pressió, pensen que de vegades és millor exercir l’ofici amb el fre de mà posat.

La pregunta plantejada als professionals que apareixen en aquestes línies ha estat directa i senzilla: ens autocensurem? “Ens sentim més responsables i som més conscients que la societat no tolera determinades coses. Afortunadament. Però si aquesta prudència s’extralimita, si no et deixa publicar tot allò que forma part del dret a la informació, no és autocensura, però tenim un problema. I la solució passa pel mateix periodista, que és qui ha d’establir una mena de topall”, respon Guillem Sánchez, periodista, guionista al programa Crims i que treballa a El Periódico.

Acostumat a tocar temes molt sensibles en les seves informacions, Sánchez es refereix precisament als dies que té entre mans casos de violència sexual. “Si parlem detalladament la gent podrà entendre la gravetat del que ha passat perquè no torni a passar. Els lectors podran comprendre, potser, la complexitat d’un cas que és millor explicar amb arguments i dades perquè s’entengui del tot. Però també és cert que si donem massa detalls podem caure en la revictimització de les persones afectades”, admet aquest professional.

Camps de mines

El camp de la política també pot arribar a ser un camp de mines en què les sensibilitats, les opinions molestes o la ira que es desferma en unes xarxes socials cada vegada més polaritzades poden acabar condicionant el que s’hauria de publicar i finalment no es fa per evitar mals majors. Paloma Esteban, cara i veu habitual de moltes tertúlies en mitjans com tve o la Cope, reconeix que, de vegades, sent una pressió que abans no sentia. “Tan lluny per definir-ho com a autocensura no hem arribat. No hem deixat de publicar informacions o expressar les nostres opinions. Però la falta de matisos, que tot sigui blanc o negre, no hi ajuda. És un clima en què t’acabes expressant, gairebé justificant-te, sent encara més responsable. Però en algunes ocasions acabem edulcorant determinades informacions o expressions”, admet aquesta periodista d’El Periódico de España.

Un altre professional habitual de les cambres parlamentàries és Adrià Santasusagna, cap de la secció de política de rac1, que es refereix a la responsabilitat amb la societat que tenen els mitjans de comunicació. “Hem de vigilar què diem i com ho diem. Però és molt diferent dir el que pensem amb respecte i arguments de dir el que pensem utilitzant expressions o paraules que ja no són adequades el 2024. Parlar d’homosexual en lloc de maricón no crec que sigui autocensura”, assegura.

Elena Gómez intenta no exposar-se gaire a les xarxes socials. I, si un dia li toca explicar un tema polèmic, és el dia que menys llegeix els comentaris que es publiquen, majoritàriament des de l’anonimat. “Reconec que en algun moment sí que he suavitzat determinades expressions. Sempre pots escollir una paraula o una altra. Ho sé, és un error. Però ho fas perquè això no et passi factura”, admet la periodista barcelonina, que recorda que un cop algú al carrer va gravar una companya seva mentre entrava en directe cobrint un esdeveniment. El vídeo va acabar a les xarxes, on després van aparèixer les dades personals de la periodista.

I hi ha molts exemples de reaccions aïrades dels lectors. “Quan Jordi Pujol va publicar una carta en què admetia que havia tingut diners sense regularitzar, durant deu dies molts periodistes el van buscar en diferents pobles de la Cerdanya. Finalment, el van trobar i el van ‘mig’ entrevistar a Queralbs. Un excompany va piular que Pujol havia estat ‘capturat’. Entre cometes. Durant uns quants dies va rebre tota mena d’insults per haver fet servir l’expressió capturat. No li va tornar a passar. Però no va tornar a fer servir aquella expressió”, assegura.

Tensió contínua

“És inevitable que et pesin els comentaris que apareixen a les xarxes sobre tu. Però t’influeixen anímicament, no professionalment. Reconec que m’importa més la qualitat que no la quantitat dels comentaris que rebo. Si són crítiques constructives o de gent educada, et toca. En canvi, dels trols, dels que només busquen destruir, res. Jo en bloquejo molts cada setmana”, admet, contundent, Paloma Esteban, que explica com ha vist companys que rebien tota mena d’insults després de publicar informacions sobre migració. “Ens podem equivocar, però moltes vegades s’informa sense mala fe. I ni així”, assegura.

Guillem Sánchez també reconeix que el moment pel qual passa l’ofici no ajuda a encertar. “Vivim una època de periodisme ràpid, de contínua tensió, on es busca constantment el pescaclics, la immediatesa, amb titulars curts i cridaners. I així es fa difícil publicar tot allò que és rellevant sense fer mal a les víctimes del cas del qual estàs parlant. No és fàcil esquivar aquestes situacions”.

Aquest professional, que ha publicat nombrosos reportatges sobre abusos sexuals en centres escolars, se n’ha anat a casa més d’una nit amb més crítiques negatives que aplaudiments. “O almenys et pesen més. És com a la vida, que et costa de creure quan et feliciten per alguna raó. Però, si tens una informació contrastada i rellevant i la publiques així, estàs fent bé la teva feina”, explica l’autor dels llibres El estafador (Península, 2021) i El cas dels maristes (Ara Llibres, 2017). En aquest sentit, Elena Gómez també considera que “afecta més un comentari negatiu que deu de bons. És com les ressenyes que es publiquen dels restaurants. Però és cert que et poden amargar el dia”.

Intentar fer bé la feina també forma part del consol que s’emporta a casa Santasusagna, que també creu que vivim “en un món en què es felicita poc i es critica molt. Si algun dia rellisques, tothom t’ho recordarà”. En tot cas, el cap de la secció de política de rac1 assegura que mira de “vigilar” més les seves fonts que no pas els trols. “Sempre tens una certa por de les conseqüències arran del que publiques, penso sovint en com pot afectar les meves fonts. Qui es deu haver enfadat? Em tornaran a agafar el telèfon? Però, per damunt de tot, afecti a qui afecti les notícies que publiquem, hi ha el dret a la veritat i la satisfacció o la seguretat que has fet bé la feina”, assegura.

Qüestió de llenguatge

Més enllà de la pressió que puguin sentir els professionals de la informació en el dia a dia, és cert que hi ha exemples de mitjans de comunicació que han rectificat els seus llibres d’estil per adoptar maneres de publicar políticament més correctes. La bbc va canviar bc (abans de Crist, en anglès) i ad (després de Crist) per Before Common Era i Common Era, respectivament, per no ferir sensibilitats religioses. Però estem parlant només d’un estil d’informar o d’una dictadura?

“En determinats àmbits sembla que no hem de sortir d’un marc establert. Jo em considero absolutament feminista, però reconec que s’està aguditzant la necessitat de no abandonar certes posicions, en gran manera per culpa de les xarxes socials. I forma part d’un clima quasi dictatorial que va a més. Jo mateixa he fet servir una paraula o una expressió i, per culpa d’un cert activisme, m’han acusat de coses que em fan riure”, reconeix Paloma Esteban.

A Elena Gómez el que no li agrada és que es menyspreï, per exemple, el llenguatge inclusiu, ja que considera que “una gran majoria de la població no entenem del tot que no costa res portar-lo a terme. Exercir-lo. I que així fem que determinades persones se sentin representades, respectades, millor. Els que es queixen del que és políticament correcte són els que han gaudit d’una realitat molt còmoda. Perquè fins ara sempre han estat les mateixes minories les que rebien els comentaris completament desafortunats”.

No vivim en la dictadura de la correcció política, segons Adrià Santasusagna, però per al periodista barceloní certes coses que abans eren totalment normals en el nostre llenguatge doncs ja no ho són. “Als anys vuitanta i noranta es feien acudits xenòfobs, masclistes, que es reien de persones amb algun tipus de trastorn, etc. Ara a molta gent ens sembla impossible fer aquest tipus d’acudits perquè sabem que són irrespectuosos i que fan mal a molta gent. I perpetuen uns estereotips de la societat que no són reals”, afirma.

Prudència. Responsabilitat. I fugir dels extrems, mirant d’explicar les coses com sempre han fet els que respecten l’ofici. Una professió que fa un gran favor a la societat si porta la contrària a aquells que, des d’un despatx o un sofà, no només es consideren en possessió de la veritat, sinó que creuen que l’hem de descriure amb les paraules que ells consideren adequades. Com si es pensessin que són ells els que són al carrer, micròfon en mà, exercint el dret a la informació. El dret de narrar, tal com són, les històries que trobem cada dia en sortir de les nostres redaccions.

Més informació