Julian Assange està lliure. I després del rebombori per l’acord amb la justícia nord-americana, es detecta una predisposiciómediàtica a celebrar el fet i passar pàgina ràpidament.
Però queden preguntes sense resoldre sobre què pot representar en el futur del periodisme la manera com s’ha tancat el cas:Assange s’ha acabat declarant culpable davant del perill d’extradició als Estats Units, on li demanaven 175 anys de presó. Itampoc hi ha gaire interès a explicar amb claredat el paper que en aquesta terrible història han tingut els poders polítics, lajustícia i part de la premsa, la mateixa que inicialment va col·laborar amb ell, però que després li va girar l’esquena i que enmolts casos –probablement pressionada i atemorida– va contribuir a desdibuixar els fets.
És interessant, doncs, repescar les veusque segueixen analitzant els fets.“Julian Assange: en llibertat i no gràcies als mitjans”. Aquesta visió radical deDeclassified, al Regne Unit, recull l’enfrontamentdel creador de WikiLeaks ambThe Guardiani altres moments en què ha estat injustament criminalitzat, fins i tot per mitjans comla bbc. “La veritat és que si els mitjans de comunicació haguessin desenvolupat correctament el paper que s’atorguen devigilants del poder, Assange mai hauria pogut desaparèixer durant tant de temps. Hauria estat alliberat fa anys”, afegeix.Fem memòria. Quan WikiLeaks va començar les seves filtracions, Assange es va convertir en un heroi popular que guanyavapremis i mobilitzava els principals mitjans progressistes. S’enfrontava al poder, però, de retruc, va començar a ser qüestionat perpart de la premsa, que tenia una cultura informativa diferent i uns interessos no sempre coincidents.
D’heroi a malvat
Assange, en els seus escrits, parla d’enganys per part de diaris comThe IndependentiTheGuardian. Acusa els mitjans que treballen amb WikiLeaks de pactar amb els governs els límits dels continguts que s’han depublicar. I relata la mala relació ambThe New York Timesi el que llavors era director del diari, Bill Keller, a qui acusa de serl’origen de la seva llegenda negra en presentar-lo públicament “com un personatge sorgit d’un thriller de Stieg Larsson: migpirata, mig teòric de la conspiració.”
Tot es va sobredimensionar quan el govern nord-americà el va acusar d’obtenir i de difondre material secret. Podria haverdeclarat la guerra judicial als diaris que havien publicat les filtracions, però va preferir aquesta maniobra, amb un clar avís alsnavegants.En la deriva, el relat va canviar. En lloc dels crims comesos pels Estats Units, es va passar a parlar d’altres temes: acusacionscontra Assange per violació sexual (que mai van reeixir judicialment), el suposat espionatge de WikiLeaks per afavorir Rússia iTrump en les eleccions del 2016 o els relats malèvols de com va viure set anys refugiat en una habitació de l’ambaixada del’Equador a Londres. Després en va passar cinc més, detingut i severament aïllat, a la presó londinenca de Belmarsh, un períodeamb notables silencis informatius sobre la seva situació.
“Seria lògic i esperable que diaris comThe Guardian,The New York TimesiEl País–que el 2007 van publicar les primeresfiltracions explosives de WikiLeaks obtingudes per Chelsea Manning– fossin defensors acèrrims del periodisme valent d’Assange.Però no ha estat així”, escriu Andy Robinson a ctxt.
“Em vaig adonar que havia estat cegat per la propaganda i que Assange havia estat calumniat sistemàticament per desviarl’atenció dels crims que va exposar”, assegura Nils Melzer, relator de l’ONU en temes de tortures entre el 2016 i el 2022 i autordeThe trial of Julian Assange. A story of persecution. Melzer explica que va oferir articles amb aquesta valoració a un grannombre de publicacions (Financial Times,The Washington PostiNewsweek, entre d’altres) i que totes els van rebutjar.
La història d’Assange i de WikiLeaks és complexa. No es tracta de justificar errors ni zones fosques, que n’hi ha, però sí demantenir el focus en el tema central: la ira del govern nord-americà, i d’altres, per la revelació de crims i fets que no volen que sesàpiguen. Creuen que ells estan per damunt del dret a la informació i de l’interès social. I el millor aliat per aconseguir-ho és unapremsa que no traspassi els límits.
Cal celebrar que Assange estigui lliure, però no sembla prudent arxivar ràpidament un cas tan important i amb tantes incògnites
Més informació:
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari