Tribuna de la cultura catalana

La revista neix el 17 de juliol del 1924, segons llegim en un anunci a La Publicitat d’aquell dia. La nova publicació té lloc en plena dictadura de Primo de Rivera i l’impulsor n’és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili, que crea aquesta revista d’assaig i pensament. Amb un nom volgudament ambiciós, la nova capçalera, que tracta temes d’història, literatura, lingüística, etc., aplega els millors intel·lectuals del moment. Ràpidament va assolir el repte de ser la portaveu i la crònica d’una cultura i des d’un principi obté un gran ressò i força subscriptors.

Cal destacar la gran tasca fundacional de Rovira i Virgili, que crea una publicació d’un centenar de pàgines. La redacció es troba al passeig de Gràcia, a la mateixa seu del diari La Publicitat, una altra capçalera que gaudia d’un gran prestigi. La impremta era la de López Llausàs, el conegut editor dels setmanaris polítics humorístics L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.

Rovira i Vigili, amb una àmplia experièn-cia periodística, ja editava Anuari de Catalunya i tenia una agenda que abraçava pràcticament tota la intel·lectualitat catalana. A més, era d’idees avançades i catalanista, i tenia una capacitat organitzativa rellevant. Així, convida escriptors com Josep Pla, Carles Rahola, Carles Capdevila, Carles Riba, Josep Carner o Joan Puig i Ferreter a escriure-hi. També compta amb seccions de teatre amb Prudenci Bertrana, de lletres amb Tomàs Garcés i d’art amb Feliu Elias. I hi col·laboren plomes especialitzades com Joaquim Xirau, Antoni Rubió i Lluch, Josep Maria de Casacuberta, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch Gimpera i Agustí Duran i Sanpere. I el mateix Rovira i Virgili hi tindrà un destacat paper amb comentaris regulars sobre política internacional.

La fórmula de combinar aportacions assagístiques de nivell amb informació especialitzada la converteix no només en una tribuna solvent sinó necessària per al públic culte que segueix l’actualitat d’una cultura amb grans noms, el que Joan Triadú va batejar encertadament com “el segle d’or de les lletres catalanes”.

Anys convulsos

L’etapa brillant inicial finalitza el 1929 amb una nova direcció a cura de l’historiador Ferran Soldevila. Aquest, en una editorial, comenta el mèrit fundacional del també historiador Rovira i Virgili en assolir l’alt nivell de la capçalera, però apunta que, concentrat com està en la monumental Història Nacional de Catalunya i en la seva particular activitat política, es veu obligat a afluixar el ritme. Hi ha, tanmateix, alguna qüestió més de fons: Rovira i Virgili, escriptor incansable, no dona en la nova etapa cap text a la revista.

No obstant això, el contingut de Revista de Catalunya continua igual, però amb un to més d’actualitat, de vivor periodística, seguint el batec de l’actualitat, força convulsa. N’és una prova el número que surt el maig del 1931, que està dedicat íntegrament a explicar, amb un feix de documents en facsímil, la proclamació de la República.

Malgrat tot, el 1932, per raons econòmiques, la revista es veu obligada a suspendre la seva activitat. Torna a sortir al carrer dos anys més tard, sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya i gràcies al conseller Ventura Gassol. En aquest període, Josep Obiols crea una capçalera atractiva i les col·laboracions són d’un ampli espectre, d’Andreu Nin a Francesc Cambó, de Gabriel Alomar a Higini Anglès, de Domènec Guansé a Guillem Forteza. El poeta j. v. Foix, col·laborador de La Publicitat, és el nou responsable de la revista, i torna Rovira i Virgili, juntament amb un estol de col·laboradors que representa el més florit de la intel·lectualitat catalana del moment.

Tanmateix, els Fets d’Octubre del 1934 fan que la revista deixi d’aparèixer i caldrà esperar quatre anys, fins al 1938, perquè surti patrocinada, un cop més, per la Generalitat, concretament pel conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer. Sota la direcció d’Armand Obiols, es converteix, de nou, en la revista de referència cultural de Catalunya. Augmenta la paginació i la revista s’alinea amb l’esforç bèl·lic, donant suport a la resistència contra els militars rebels. Textos com Fe en Catalunya de Ferran Soldevila o Per què ens batem els catalans de Pous i Pagès, que després aplegarà en llibre, en són la prova.        

Exili tortuós

La revista, com els intel·lectuals, periodistes, polítics i militars, també va anar camí de l’exili. I reapareix el mateix 1939, però a París. Està avalada per la Fundació Ramon Llull, que dirigia l’antic conseller Antoni Maria Sbert. El 1940, tanmateix, amb el número ja maquetat i dedicat a l’humanista i filòsof renaixentista Joan Lluís Vives, l’edició es veu frustrada per la invasió alemanya i l’ocupació de la capital francesa. Els nazis s’emporten papers, documents, llibres, pintures i mobles de la Fundació Ramon Llull, i fins i tot envien els propietaris de la impremta parisenca                  –uns catalans de cognom Solsona– a un camp d’extermini.

Revista de Catalunya no torna a sortir fins tres anys més tard, quan Antoni Maria Sbert edita un número triple, aquest cop a Mèxic. Disputes polítiques enterboleixen les relacions i el 1947, amb l’alliberament de París, torna a editar-se a la capital francesa amb Armand Obiols al capdavant i amb un número, el 102, que assolirà una qualitat extrema. Cal destacar un text de Josep Carner, que exposa cruament el panorama que viu la cultura en l’exili.

Tot i les dificultats viscudes, l’exigència és extrema i això encara té més mèrit. Després del número 104, tornen les dificultats i sense mecenatges es pateix molt. El 1956 surt el número 105 al Brasil, en un nou peregrinar per terres estranyes, gràcies a Max Cahner i Albert Manent, que s’encarreguen de l’edició. I el 1967 surt el número 106, gràcies a la feina de Vicenç Riera Llorca, Joaquim Molas i Albert Manent i al finançament de Dalmau Costa, antic cap de cerimonial de la Generalitat.

Represa en democràcia

Passen divuit anys fins que Max Cahner, editor, polític, historiador i fins feia poc conseller de Cultura de la Generalitat, encarrega un estudi sobre la represa de la capçalera, la més antiga del país. I la Generalitat en confirma, un cop més,
el patrocini.

El 1986 Revista de Catalunya inicia una nova etapa. Cahner i Manent són els responsables de mantenir, doncs, la continuïtat de la publicació i el Patronat Revista de Catalunya en promou els suports necessaris.

El 1986 s’enceta aquesta etapa sota la direcció reeixida de Max Cahner, amb experiència editorial de Curial, que editava revistes culturals notables. Cal constatar el dinamisme d’aquesta primera època en democràcia. El bon nivell dels números monogràfics constitueixen una mostra del que pot arribar
a ser la revista.

Són nous temps, ja no hi ha persecució del feixisme, però el país està afeblit a nivell identitari i la cultura catalana viu debilitada. La revista és de periodicitat mensual i la temàtica és àmplia i de gran nivell. Tanmateix, les crisis financeres tornen, ja que costa crear una base sòlida de subscriptors.

Finalment, el 2012 comença una nova etapa amb Josep M. Roig i Rosich al capdavant i la capçalera passa de mensual a trimestral, amb l’afegit de dos números extraordinaris a l’any, que tracten temes monogràfics. I el 2017 es crea el segell “Edicions de la Revista de Catalunya” , una col·lecció de caràcter anual que enguany ja compta amb deu monogràfics.

En aquests últims anys els directors s’han anat succeint: Quim Torra (2015), Agustí Pons (2018) i Lluïsa Julià (2022) mantenen viva la revista malgrat la crisi de les llibreries, la davallada de la premsa cultural i el feble suport institucional. I amb una dificultat estructural notable, atès que les universitats editen les seves revistes –sovint en anglès i en castellà– i la cultura catalana es dilueix en un entorn comunicatiu i de recerca complex amb els recursos estatals a favor del castellà.

Tot i això, la voluntat de la Fundació Revista de Catalunya és mantenir i consolidar l’aventura d’una publicació que acumula un segle d’història i que, com va explicar Jaume Sobrequés a la jornada dedicada a la revista a la uab, és “una publicació d’alta cultura, pluralista i pluridisciplinària, rigorosa i ben feta, d’esperit obert i universalista, amatent sempre a la realitat i a les necessitats col·lectives del país”.

Més informació