La batalla pel relat

El passat 20 d’octubre, es van complir cinc anys de l’anunci del final de l’ús de la violència per part de la banda terrorista ETA. Era el primer aniversari rodó que s’esdevenia i, en un altre moment, potser hauríem pensat que els mitjans haurien aprofitat l’ocasió per plantejar com la societat basca ha viscut aquest primer lustre en pau després de dècades d’una situació absolutament angoixant i dur a terme un gran desplegament informatiu.

Però no va ser així. “Los partidos discrepan sobre como gestionar el final de ETA”, es podia llegir a la portada d’El País en sisè nivell de jerarquització (el mateix dia –això sí– Elpais.es estrenava el documental El fin de ETA, producció del grup Prisa que insisteix en la importància de l’acció del govern Zapatero per acabar amb la violència). “Deberes pendientes tras cinco años sin ETA”, apareixia a la portada de La Vanguardia, en tercer nivell de jerarquia. Cap menció a la portada d’El Mundo ni a l’ABC ni a La Razón. Tampoc a El Periódico. Significatiu.

Pel que fa als mitjans bascos, només el diari més venut de tot Euskadi, El Correo Vasco, dedicava el tema principal de la portada a recordar el cinquè aniversari. Ho feia –i és força indicatiu– amb el testimoni d’una de les víctimes de la violència d’ETA, en concret de Jesús Ramos, la dona del qual va morir a la Casa del Poble de Portugalete pels còctels molotov llançats per “joves radicals”. Amb tot, ni tan sols el rotatiu del mateix grup Correo a Guipúscoa –El Diario Vasco– seguia aquesta línia: només a les faldilles de la portada, en un requadre, recordava l’efemèride: “Los partidos dan por afianzada la paz pero discrepan sobre el relato”. El relat. Encara més significatiu: cap menció a la portada del Deia, del Berria, cap notícia explícita sobre el tema al Gara.  

Valoracions diverses
Què es pot dir, doncs, de l’evolució del panorama dels mitjans bascos en aquests cinc anys? Els professionals consultats per a aquest reportatge de capçalera no ofereixen una foto clara –potser com no podia ser d’altra manera, tractant-se del País Basc– sobre la qüestió. Hi ha acord a parlar d’una certa normalització, de la mateixa manera que passa en el conjunt de la societat basca, però també hi ha veus que admeten que s’està iniciant una nova batalla –la del relat, sobre què ha passat durant tots els anys en què la violència hi ha estat present– que ha vingut a substituir l’anterior confrontació en la interpretació dels fets. Una nova batalla, potser fins i tot més cabdal que la pretèrita, en la mesura que molts bascos de les noves generacions ja no tenen experiència directa del període de la violència i s’acaben formant una opinió a partir d’algun dels relats circulants, més que no pas a partir d’uns debats pràcticament inexistents en l’àmbit familiar, on ha esdevingut un tema del passat a no remenar.  

Potser qui dibuixa un panorama més optimista –tot i que amb l’aval de les dades i el treball sistemàtic d’anàlisi de continguts– és l’estudi Prensa y conflicto vasco (1975-2016): Recopilatorio de actitudes y vicisitudes, dels investigadors Txema Ramírez de la Piscina, Imanol Murua i Petxo Idoiaga, de la Universitat del País Basc, publicat a Revista Latina de Comunicación Social, el passat octubre. L’estudi assegura que el País Basc “ha superat l’etapa del periodisme de trinxeres que va dominar entre el 2000 i el 2011” i que s’ha entrat “en una nova etapa d’estancament de la qual no se sap massa bé quan en sortirem”.

Alguns exemples que ho il·lustren serien el canvi d’actitud manifestat pel grup Vocento (antic Grupo Correo, conservador i constitucionalista), el 2012. Els dos rotatius del grup Vocento (líder de vendes a la premsa editada al País Basc) –El Correo i el Diario Vasco– van procedir a entrevistar també al líder de la il·legalitzada Batasuna. “Era l’exemple més evident que la distensió començava a donar fruits (almenys a la premsa basca)”, conclou l’estudi. Cal aclarir que, fins llavors, els líders de l’esquerra abertzale no eren entrevistats en aquests mitjans, especialment durant el període d’il·legalització.

L’equip de Ramírez també subratlla el paper que ha tingut el diari Gara, tradicionalment vinculat a l’esquerra abertzale, a l’hora d’afavorir el canvi estratègic dins de l’esquerra independentista, passant del suport, més o menys implícit, a ETA a posar-lo en qüestió. Una actitud que ha estat conreada des de molts anys abans pels diaris del grup Deia-Diario de Noticias, proper al nacionalisme basc en el poder, i per Egunkaria primer i Berria posteriorment, “que han donat espai a anàlisis crítiques amb ETA i l’esquerra abertzale i/o acollint testimonis de víctimes d’ambdós bàndols”.

Malgrat l’esperança que desprenen les seves paraules, Ramírez de la Piscina és el primer a admetre que la batalla pel relat –per com queda fixada la memòria del conflicte– és absolutament vigent en el món dels mitjans. “El relat importa i molt. Només cal veure la insistència que demostren algunes associacions de víctimes a presentar un relat en blanc i negre, amb vencedors orgullosos i vençuts agenollats que demanen perdó infinitament. És un error obstinar-se en aquesta actitud”.

Per a Ramírez de la Piscina, cal treballar un relat polifònic, “amb diferents veus, que sigui respectuós amb la veritat, però que no ignori cap tipus de víctima”, un procés que hauria de ser impulsat per les entitats cíviques –no per partits– i amb els mitjans en el paper de coadjuvants. Un esquema que no s’està donant ara mateix, perquè qui impulsa el procés de millora de la convivència són les institucions basques mentre els mitjans, com hem vist a l’inici, segueixen insistint a nodrir d’arguments les parròquies respectives.

De les seves paraules es pot deduir que els mitjans bascos estarien mimetitzant el desig de passar pàgina de la societat basca, una actitud que es concretaria en l’absència de grans cobertures en el cinquè aniversari del final de la violència d’ETA: “La societat basca vol passar pàgina ràpidament respecte del conflicte i les seves conseqüències. És una cosa comprensible des d’un punt de vista humà i, a més, vivim en una societat hedonista que estigmatitza el dolor. Tot i així, el dolor existeix i cal reflexionar a fons sobre les causes que l’han provocat. Si no ho fem, correm el risc que les ferides tornin a obrir-se en un futur proper”.

Normalització... o no
Fermin Aio és el director de la sèrie “sobre memòria crítica” Las huellas perdidas, estrenada aquest 2016 a Euskal Telebista amb la voluntat d’oferir “una reflexió crítica del passat en relació amb el terrorisme, la violència i les vulneracions dels drets humans des de 1960 fins a l’actualitat”, segons la nota emesa per la televisió pública basca.

Aquest periodista es mostra d’acord en el fet que el món de la comunicació basca, com el conjunt de la societat, està “sortint de les trinxeres”, seguint la tesi de Ramírez de la Piscina. Si bé, el responsable de Las huellas perdidas no acaba d’estar d’acord amb la visió de l’investigador sobre una hipotètica suavització de les postures de les diferents capçaleres: “No sé si ho estem fent bé. Molts treballen, sembla, amb la voluntat de passar comptes” amb el que ha passat. Coincideix, això sí, amb les “ganes enormes d’oblidar que té la societat basca” es contagien a la premsa, malgrat que alguns com ell insisteixen en la necessitat de “fer un repàs de tot el que ha passat aquí”.  

En tot cas, Aio es posa d’exemple a si mateix per explicar com molts periodistes amb la distància del temps han pres consciència de l’horror que suposava la violència d’ETA i entona un cert mea culpa respecte de l’excés de normalització amb què es vivia aquella situació. “En aquells moments, gairebé cada setmana hi havia un atemptat, però llavors ho normalitzaves. Et posaves la cuirassa del professional... i semblava que parlessis d’un altre país, com si no tingués res a veure amb nosaltres. Ara, la veritat és que mires tot allò amb horror”, se sincera Aio, que va treballar de periodista a Euskal Telebista durant tots els anys noranta. També, el periodista explica que, quan preparaven la producció de Las huellas perdidas, recordava com atemptats com els de Fernando Buesa o Gregorio Ordóñez en el moment que van ocórrer li havien “passat per sobre. Ara en canvi, penses: ‘Com carai pot ser que ho visqués així?’ Ara quasi diria que m’han afectat més que no pas llavors o en tot cas els he vist d’una altra manera, amb més horror”.

Confusió als mitjans nacionalistes
A diferència de Fermin Aio, el realitzador de documentals com Pluja Seca (2011) o Parlen els ulls (2012), Gorka Espiau, afirma que la seva sensació sobre l’evolució dels mitjans de comunicació bascos no és tan positiva com apunta l’estudi de Ramírez de la Piscina. “Segurament, és veritat que hi ha coses que s’han superat i que es donen entrevistes a persones que abans no tenien espai en segons quins mitjans, però en general els mitjans de comunicació no han avançat al ritme que ho està fent la societat, que va molt per davant”.  

De fet, Espiau creu que les línies editorials dels mitjans “cada cop estan més distanciades, cosa que no ajuda gens a crear una situació diferent”. Així, creu que mentre els mitjans del bloc constitucional aposten per establir el relat “de l’esclafament ETA, de la victòria sobre ETA”, els mitjans del bloc nacionalista estan sumits en una gran confusió i ambivalència. Espiau també critica la vocació dels mitjans del sector constitucionalista de confeccionar un relat segons el qual “no només ETA ha estat derrotada, sinó que també ho han estat les idees per les quals lluitava, que compartia amb altres grups” i lamenta que la confusió domini en el camp nacionalista. Uns mitjans nacionalistes, d’altra banda, que Espiau no creu que cada cop tinguin més autonomia respecte dels partits per als quals actuen de portaveus oficiosos. “No hi ha una reconfiguració de fons del paper que haurien de tenir els mitjans en una democràcia avançada”, apunta.

Contra ETB
Una persona clau en tot aquest entramat, l’ex-director general fins al 1999 d’Euskal Telebista, Bingen Zupiria, admet que la televisió pública basca podria estar pagant encara a hores d’ara una suposada tebior que els sectors constitucionalistes li han retret històricament. Zupiria, actual director del diari Deia, rotatiu proper al Partit Nacionalista Basc, recorda que almenys fins a l’any 2011 la cadena pública va patir el que ell anomena el fenomen “a por ellos”.

“Era un discurs polític que comença dos dies després del funeral de Miguel Ángel Blanco, en el qual es genera una pressió terrible sobre la televisió pública basca. Se’ns exigia, no ja que mostréssim el nostre compromís amb tot el que són els drets humans, sinó una bel·ligerància editorial contra el món de Batasuna. Que, per exemple, no se’ls donés la paraula, tot i que eren partits polítics legals”. “Això vol dir que no hi hagués una actitud suficientment clara contra la violència? No, però se m’exigia”, lamenta.

De totes maneres, en to conciliador, Zupiria apunta en el documental Polifonia Basca –presentat per Antoni Batista– que els mitjans de comunicació bascos tenen un rol important en el panorama actual. “Podem i tenim ganes de contribuir a la construcció de la pau”, assegura. En aquest sentit, Zupiria destaca la necessitat de centrar-se en una de les principals conseqüències del conflicte, com són les víctimes, als quals, segons ell, els mitjans nacionalistes potser no havien prestat tota l’atenció necessària. “Parlo de recordar tots els patiments que hi ha hagut en aquest país. Les víctimes demanen l’oportunitat d’explicar les seves vivències i d’explicar els seus sentiments. I aquest nou escenari ens permet centrar l’atenció en això, com abans no es podia fer”, explica.

En aquest sentit, és representatiu el que va passar el passat 22 de novembre, durant un acte al Col·legi de Periodistes durant el cicle de diàlegs “El País Basc: 5 anys sense la violència d’ETA”, quan Martxelo Otamendi, director de Berria, es va disculpar amb Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch –de qui el dia abans s’havien complert setze anys del seu assassinat–, per no haver mostrat en el seu moment les condolències per la mort del seu pare que, a més, era col·laborador d’Engunkaria, publicació que en aquell moment Otamendi dirigia. “Els periodistes, i sobretot els que som directors -va explicar Otamendi en una entrevista pel 3/24- i hem tingut responsabilitats en mitjans de comunicació, hem de reconèixer no tant que ens vam equivocar sinó que vam fer algunes coses malament”.

Un lustre després de la fi dels assassinats d’ETA, Zupiria admet que a l’hora de confegir la portada del seu diari avui es pensa d’una altra manera. “L’absència de la pressió de la violència ens permet expressar-nos diferentment i de fer apostes variades. Avui, per exemple, parlem de temes que abans semblaven de segon grau, relacionats amb la convivència. O sobre temàtiques que no tenen res a veure amb el conflicte, però que han adquirit una gran notorietat, com la violència de gènere”, assegura.

Han passat cinc anys des de l’anunci de la treva “unilateral i indefinida” per part d’ETA. En aquest temps, el País Basc ha sofert un gran procés de transformació, fins al punt que sembla que hagi transcorregut molt més temps des que les armes van ser silenciades. Amb tot, això no significa que la batalla per explicar el perquè de tot plegat hagi anat a menys. Més aviat sembla tot el contrari.