Filles i víctimes del canvi polític

L’etapa de la Transició i el context de canvi polític signifiquen un moment transcendental en el camp de la comunicació i en concret, de les revistes d’informació general. No és fins a la Constitució del 6 d’abril de 1978 que es promulga la llibertat de premsa a l’Estat espanyol, però ja des de principi dels anys setanta el context social i polític provocarà que els setmanaris s’enfrontin a la censura i adoptin una posició més polititzada i de defensa de la democràcia, lligada a una creixent demanda d’informació. S’ha de ressaltar que en aquesta etapa les revistes, a diferència dels diaris, es van atrevir a fer un periodisme d’investigació, tractar temes més arriscats i ser més desafiadores en els continguts.

Durant la Transició, algunes revistes que es consideren emblemàtiques per la seva posició crítica contra el franquisme van desaparèixer o perdre lectors durant els primers anys de la democràcia. Algunes de les que es feien a l’Estat espanyol són destacades i consumides a Catalunya: és el cas de Triunfo (1946-1982) i de Cuadernos para el Diálogo (1963-1978). En aquest mateix moment, d’altres eren conscients que el seu paper substitutori acabava i començava una nova època de menys unitat als consells de redacció. La competència dels diaris en un nou context de llibertat de premsa i la nova normalitat democràtica van propiciar aquest declivi dels setmanaris. També des de la crítica política i la identificació amb l’esquerra antifranquista, però ampliant els continguts a la cultura, la sàtira i l’oposició al poder, neix l’any 1976 a Barcelona la revista mensual El Viejo Topo (1976-1982; 1993), la revista intel·lectual de més prestigi de l’època. Cal destacar la clara defensa dels nous corrents polítics com l’ecologia, el pacifisme i el feminisme.

El Viejo Topo, com d’altres publicacions en castellà però feta a Barcelona, compartirà amb altres revistes de contracultura alternativa, com Ajoblanco (1974-1980), Star (1974-1980), Ozono (1975-1979) i Nueva Lente (1971-1983), una posició crítica contra la reforma política, i defensarà la ruptura amb el franquisme des de posicions més llibertàries que els setmanaris polítics. Ajoblanco sorgeix relacionada amb el moviment estudiantil i el hippie, la lluita obrera i l’art conceptual. Per la seva banda, Star se centrarà en el món del còmic underground; Nueva Lente, en la fotografia experimental i avantguardista, i Ozono, en la cultura musical. De totes elles, la que va tenir més acceptació per al públic lector va ser Ajoblanco, amb un càlcul de 90.000 exemplars venuts l’any 1977. La revista va ser impulsada per José Ribas, estudiant de Dret i d’ideologia llibertària, i va aglutinar tot un seguit d’intel·lectuals relacionats amb la cultura, l’art, la literatura i la filosofia. En la redacció dels textos van participar, entre d’altres, Quim Monzó, Luis Racionero, Ramon Barnils i Núria Amat.

Canvis de l’època
Tal com va passar amb els setmanaris polítics, l’arribada de la democràcia va significar, paradoxalment, la desaparició d’aquestes publicacions de contracultura que eren a “l’esquerra de l’esquerra” i que van significar l’arribada de noves idees i propostes internacionals amb un alt nivell intel·lectual i cultural. Entre les raons d’aquest declivi es poden enumerar els canvis socials dels anys vuitanta; la competència de la premsa en democràcia, lligada als nous suplements dels diaris; les desavinences entre els periodistes de les mateixes publicacions, i la falta de suports econòmics i polítics. La difícil gestió dels dissensos polítics sense cultura democràtica podria ben bé ser una marca de l’època.

La transformació sociològica i cultural de la Transició, juntament amb l’eliminació de la censura, va portar també a canvis psicològics. Un dels trets identitaris de les noves ànsies de llibertat es va manifestar en l’erotisme i l’anomenat destape. En aquest context van sorgir diverses revistes eròtiques que es van convertir en un fenomen de masses en els primers moments. El Grupo Zeta, liderat per Antonio Asensio, va crear el 1976 el setmanari Interviú i les revistes eròtiques: Yes, Lib i Penthouse. Altres revistes del moment van ser Macho, Pen, Clímax i Bazaar. Totes aquestes publicacions pràcticament van desaparèixer amb l’evolució de la democràcia, amb l’excepció d’Interviú, que es pot considerar un setmanari diferenciat, ja que la seva fórmula barreja erotisme amb periodisme d’investigació i anàlisi política. Tot i així, les seves tirades més importants van ser durant el període de la Transició, en què van arribar als 700.000 exemplars l’any 1978. Interviú, de fet, serà la revista capdavantera de la primera etapa del periodisme d’investigació a l’Estat espanyol (1975-1982), juntament amb Cambio 16. En elles publicaven Xavier Vinader, Rafael Gómez Parra i Rafael Cid.

L’èxit del públic femení
En l’àmbit de les revistes, seran les capçaleres destinades a un públic femení les que tindran una major difusió durant l’etapa de la Transició i també després en democràcia. Així, Pronto (1972), editada per Publicaciones Heres, se situa l’any 1979 com a líder de totes les capçaleres a l’Estat espanyol, amb més de 900.000 exemplars venuts. La premsa femenina tradicional, amb revistes com Lecturas (1921) o Hola (1944), havia adoptat durant el règim dictatorial una posició defensora de la moral masclista i repressora del franquisme que relegava la dona a l’àmbit privat. Els canvis en la situació de la dona durant aquest període i l’arribada del feminisme com a moviment social van propiciar també transformacions en aquest tipus de publicacions.

L’any 1976, neix Dunia (1976-1998) com a revista progressista dirigida a les dones de classe mitjana que tenien una ocupació laboral i que s’oposava a la tradicional Telva (1963), més enfocada a les mestresses de casa conservadores. Però és amb l’obertura de l’Estat espanyol a la Unió Europea quan es produeix una veritable renovació amb l’aparició de les edicions nacionals de revistes internacionals, amb l’aterratge de grups internacionals inversors. Es creen les edicions espanyoles de revistes internacionals com Cosmopolitan (1976-1977; 1990-), de l’empresa nord-americana Hearst Corporation, que va comprar Hachette el 2011, i Marie Claire (1977-1978; 1987), del grup francès Album i l’alemany G+J. Totes dues van ser un fracàs i van haver de tancar al cap de tan sols un any. A partir dels anys vuitanta reapareixeran i en aquell moment sí que es consolidaran i seran èxits de vendes.

Les revistes al segle XXI
Durant la democràcia el camp de les revistes es diversificarà i sorgiran un seguit de publicacions especialitzades vinculades a grans grups editorials. Paral·lelament, els setmanaris d’informació general que van tenir tanta importància a la Transició aniran perdent la seva força i, malgrat els intents d’adaptar-se i renovar-se, no aconseguiran situar-se en una bona posició davant la competència dels diaris i principalment dels seus suplements, que compleixen el mateix paper i que són una gran aposta dels editors, que els promouran amb promocions publicitàries i regals. Dels setmanaris d’informació general, només continuen tenint una certa rellevància Cambio 16 (1971)  i Tiempo de hoy (1982), del Grupo Zeta, que és l’única que continua sotmesa a l’OJD (Oficina de Justificació de la Difusió), amb una tirada mitjana de 44.430 exemplars l’any 2015.

El mercat català
Durant la Transició van intentar assentar-se revistes lligades a partits polítics que havien tingut molta incidència social durant la República, però que en el nou sistema es van convertir en un fracàs. Sí que es mantenen diverses revistes temàtiques, com, per exemple, Els Marges (1974), especialitzada en llengua i cultura, publicada a l’inici per Curial Edicions Catalanes i que el 2003 va passar a ser de l’editorial Avenç. Aquesta editora va sorgir a partir d’una de les altres revistes més destacades del període: L’Avenç (1977), de divulgació històrica i cultural. La revista va ser fundada per un grup d’estudiants universitaris i va destacar per la seva incidència en la recuperació de la memòria històrica, especialment relacionada amb la República i la Guerra Civil.

Altres exemples són els de la Revista Musical Catalana (1984), hereva de la creada l’any 1904 per l’Orfeó Català i que va desaparèixer el 1936 a causa de la Guerra Civil, i la mensual Revista de Catalunya (1986), publicació emblemàtica fundada l’any 1924 per Antoni Rovira i Virgili en defensa de l’alta cultura catalana. De rellevància especial va ser el sorgiment del setmanari d’informació general El Temps (1985), editat a València per Edicions del País Valencià, capçalera de referència del nacionalisme català i impulsada per Eliseu Climent. La seva visió periodística comprenia tota l’àrea lingüística catalana, amb redaccions a València, Barcelona i Palma. En el seu primer número van participar, entre d’altres, Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Ramon Barnils i Vicent Ventura.

L’impuls a les capçaleres publicades íntegrament en català arribarà a partir de l’any 1983 amb la creació de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), a partir d’una quinzena de revistes que van decidir associar-se. L’Associació va arribar a aplegar 150 capçaleres i es manté per sobre de les 120 l’any 2016, sota la direcció de Lluís Gendrau, editor del Grup Enderrock. D’altra banda, a partir dels anys noranta sorgiran noves revistes dedicades a públics especialitzats. És el cas de la mensual Enderrock (1993). També hi trobem Descobrir Catalunya (1997), especialitzada en turisme i periodisme de viatges, que posa especial èmfasi en el turisme de proximitat. La revista mensual Cuina, nascuda l’any 2001 i editada al principi per Edicions 62, es convertirà en un èxit de difusió, juntament amb Descobrir Catalunya i Sàpiens.

L’any 2002 neix Sàpiens, centrada en la divulgació històrica. Segons dades de l’OJD del 2014, la capçalera mensual té una tirada mitjana de 23.645 exemplars i una difusió mitjana de 15.247, fet que la converteix en la primera publicació en llengua catalana. Està editada per Sàpiens Publicacions, que a més engloba algunes de les capçaleres en català amb més èxit de lectors, com ara Descobrir Catalunya, Cuina, Revista dels Súpers (1998), Experiències (2014) o el Petit Sàpiens (2016). També va ser impulsora de la posada en marxa de Time Out Barcelona i de Lonely Planet Magazine, versions catalanes de capçaleres anglosaxones.

Les oportunitats d’Internet
Tot i la bona implantació de les revistes durant el segle XXI i la seva diversificació, és important destacar que la seva incidència entre el públic lector ha baixat al llarg dels últims anys. Així, segons dades de l’EGM del 2015, les revistes impreses tenen una penetració del 38,5 %. La digitalització i l’avenç cada vegada més important d’Internet són les principals raons d’aquest declivi. Molts lectors que busquen informació i divulgació especialitzada es poden haver decantat cada cop més per les revistes digitals, que aporten una informació molt més actualitzada que els setmanaris i les revistes mensuals. Al mateix temps, s’ha de destacar que a la xarxa la majoria de publicacions són gratuïtes.

Internet és una gran oportunitat per a aquest tipus de publicacions, ja que n’abarateix de manera molt important els costos de producció i permet publicar continguts més diversificats i alternatius, amb molta més immediatesa, tot i que amb problemes per accedir a la publicitat o a les subvencions públiques en un context de retallades entre el 2012 i el 2016. Tot i que les principals revistes impreses han obert portals a Internet, encara són reticents a publicar continguts per por de perdre vendes als quioscos. Alexa (que mesura el trànsit en línia a cada país), mostra que, si bé els diaris d’informació general digitals són molt visitats, les revistes encara no són significatives a Internet –la primera del mesurador Alexa és el portal d’Hola.com, i ocupa la posició 143 de 500 de tot el que circula per Internet a l’Estat espanyol. Per tant, sembla que a la Xarxa el futur estarà més basat en els contenidors de continguts temàtics, que lideren tots els rànquings, que en les revistes tal com les coneixem.