Estàndards per a la innovació

Milers de milions de notícies separen el telègraf i la realitat virtual, la Guerra d’Independència dels Estats Units i els atemptats terroristes de l’11s... Però el característic del periodisme ha romàs en aquest temps i malgrat els incomptables invents i canvis operatius que s’han aplicat a la captació, la confecció i la difusió de la informació. Per què no s’ha modificat allò nuclear en una activitat en què la mutació és consubstancial, en què l’atzar i l’accident són part del procés? Perquè es tracta d’un ofici amb estàndards, és a dir, perquè descansa sobre uns patrons i uns models de valoració que ens serveixen, als que l’exercim, per decidir què fer en cada tessitura i improvisar sense trair la nostra comesa.

En les dues últimes dècades, a causa del desplegament d’equipament i de perfils registrat en el sector, hem assistit a una allau bibliogràfica sobre aquests assumptes. Aquells que hem ajudat a incrementar aquest repertori temàtic, en general, ho hem fet amb bones intencions. Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials, el big data, la intel·ligència artificial, etc. ens han obert, als periodistes, als investigadors i als usuaris, uns interrogants tan excitants com el camí que estem seguint per tancar-los. Convindria prendre una certa distància per analitzar si estem respectant els estàndards històrics – socials, polítics, ètics, deontològics...– de la premsa.

El paper de la premsa
Cal estudiar el món tecnològic i les seves conseqüències sobre els mitjans, és clar. Tanmateix, també hem de recordar el que fins ara ha estat irrenunciable, per comprovar si continua sent així, els estàndards sobre la nostra funció i els nostres límits que vam interioritzar en un moment donat. Sabem que, com va dir el filòsof Alexis de Tocqueville, “el poder de la premsa ocupa el segon lloc, després del que té la gent”. I que un bon diari “és una nació parlant-se a si mateixa”, segons va indicar el dramaturg Arthur Miller. Per a l’editor Joseph Pulitzer, “només hi ha un mitjà per sostenir una democràcia pel que fa a la conducta individual, social, municipal, estatal i nacional, i aquest és mantenir el públic informat del que ocorre”.

Walter Lippmann, tan influent en la teoria com en la pràctica, va deixar escrit: “El periodista es veu més compel·lit cada dia a respectar i observar les disciplines intel·lectuals i el cos de saber organitzat que posseeix l’especialista en qualsevol camp”. Aquest judici entra en contradicció amb el que va detectar Margarita Rivière: “Proliferen suposades notícies i reportatges sense signatura que són mers comunicats d’agents de relacions públiques o gabinets de premsa”.

Aquestes i moltes altres declaracions constitueixen les bases i els estàndards d’un ofici que, en paraules de la professora Angela Phillips, no s’hauria d’admirar per “l’èxit comercial”, sinó per “l’originalitat i la demostració d’autonomia”. La seva col·lega Mar de Fontcuberta ho va resumir en assenyalar que el paper de la premsa és “establir una consciència comuna”, i “no s’ha de confondre amb estratègies comercials dedicades a captar públic a qualsevol preu”.

El perill d’allò fàcil
L’esclat digital ha fet visible la pèrdua del monopoli dels mitjans convencionals sobre la informació. Els consensos – ja siguin explícits o implícits– entre empreses que es podien donar fa uns anys per no abordar alguns temes delicats són més difícils. Els navegants es veuen forts. Conceptes com periodisme ciutadà o participatiu, fenòmens com el ciberactivisme, eines com les xarxes socials i estris com els dispositius mòbils ho constaten. Els mitjans han articulat mecanismes de participació de l’audiència i de personalització dels continguts. A més, gràcies a mètodes com l’analítica web, es poden conèixer detalladament les preferències del públic. Són plataformes que promouen la intervenció dels individus i subministradors de dades que s’han erigit en un instrument de màrqueting inèdit en la història, vital en un sector que encara no ha trobat un model de negoci sòlid a la Xarxa.

Parlant d’estàndards, el més recomanable és ser transparent i argumentar per què un esdeveniment concret és digne de ser elaborat com una notícia o no. Les companyies periodístiques no ens diuen sempre què hem de pensar, això no obstant, sí que ajuden a dilucidar els assumptes sobre els quals hauríem de fer-ho. Perquè continuï sent d’aquesta manera, els mitjans han d’assumir-ne la responsabilitat. Han de fer pedagogia periodística, ja que això equival a fer pedagogia democràtica.

El risc d’abandonar-se a la solució fàcil és més evident que mai. A curt termini, és rendible oferir-li, a l’audiència, allò que desitja: perquè és divertit o es consumeix sense necessitat de madurar gaire, perquè és morbós i desencadena clics instantanis, etc. Amb tot, cal que hi hagi capçaleres impreses, canals audiovisuals i webs que, sense renunciar a la viabilitat econòmica, s’allunyin d’aquesta tendència, a favor d’una funció més conscient, sensata i cabal. Si totes les empreses competeixen en qualitat a la baixa, on aniran a informar-se els lectors, espectadors, oients i internautes més exigents?

Processos diferents
Quan parlem de periodisme i mitjans, hem de ser capaços de distingir entre els processos que són inevitables i aquells que són el producte de decisions intel·lectuals. Els resultats de les grans transformacions socials i tecnològiques pertanyen al primer conjunt. Si ens dediquem a aquest sector o simplement hi tenim alguna relació, no en podem ser aliens; ens agradin o no, ens afecten. Quant a la segona categoria, ens hi trobem determinacions que poden ser criticades, rebutjades o, fins i tot, ignorades. Per exemple, el treball amb grans volums d’informació –el que es coneix com a big data– és inevitable. Qui s’oposi a l’anomenat periodisme de dades, no com a única manera d’exercir aquesta professió – en absolut!–, sinó com a gènere o format que superarà la consideració de moda, quedarà enrere en l’evolució històrica dels mitjans, la comunicació i la cultura.

Aquesta modalitat, que permet explicar fets enormement complexos a partir de l’anàlisi acurada de material massiu, pot modificar la nostra concepció del món. En aquest context d’innovació, l’aprenentatge de les màquines –machine learning– i la intel·ligència artificial no són amenaces, sinó que es converteixen en aliats excepcionals. Aprofitem-nos-en. Però amb seny i d’acord amb els estàndards.

Destacats teòrics i professors d’universitats nord-americanes tant prestigioses com Columbia, Stanford o UCLA han coincidit a assegurar que el big data millorarà el periodisme d’investigació. En els respectius discursos, hi ha un mateix element latent: cal (re)aprendre a operar en equip i/o xarxa per així obtenir peces diferents de les actuals. Diferents del que publica la resta de mitjans de comunicació o informadors; diferents del que difon la pròpia organització.

Aquesta és la raó per la qual és tan aconsellable que s’articulin laboratoris en el si de les companyies periodístiques. En general, els professionals d’aquesta indústria porten a terme moltes tasques simultànies en condicions –econòmiques, laborals– precàries. Per afrontar amb garanties d’èxit aquests reptes, no hem de carregar-nos amb més feina, sinó recobrar la intel·ligència col·lectiva segons els estàndards i els clàssics de la premsa.

El grup està tornant a ser la unitat de producció de referència. Tots els integrants han de tenir nocions dels ítems bàsics: dispositius mòbils, realitat virtual, Internet de les coses, wearables, robòtica... El redactor –o com se li digui en el futur– no serà el màxim –o l’únic– responsable de cada àrea. Sovint serà el director de l’orquestra, no l’home orquestra. Aquesta no és una reflexió gremial o corporativista. Incumbeix el conjunt de la societat. No hi ha democràcia sense informacions de qualitat i sense interpretacions fonamentades. Podem afirmar que en el present abunden aquests continguts? Pensem-hi.