El futur passa per les aules

Sobren estudiants a les facultats? Surten realment preparats els nous llicenciats? S’ha d’establir l’obligatorietat d’estudiar i llicenciar-se per exercir? Les facultats, s’adapten als nous temps de la professió? Aquests són alguns dels paràmetres que van marcar la ponència del Congrés de Periodistes que portava per títol “Formar periodistes: a la universitat i a l’empresa”. Hi van intentar respondre quatre experts en la matèria com són Maria José Recoder (Universitat Autònoma de Barcelona), Lourdes Ballarín (Universitat de Lleida), Josep Vives (Universitat Internacional de Catalunya) i Carme Colomina (Universitat Pompeu Fabra i Col·legi d’Europa de Bruges). Tots ells reputats professors i a la vegada reconeguts professionals. Van ser moderats per la Sara Sans, presidenta de la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes.  

La idoneïtat de reduir el nombre d’estudiants a les diferents universitats on es pot estudiar Periodisme avui dia a Catalunya va planejar, com no, sobre gran part de la taula rodona, començant per la moderadora, que va recordar que, l’any 2000, fins a 1.200 joves estudiaven per ser periodistes, mentre que l’any 2010 ja n’eren 2.500. Maria José Recoder va assegurar que la demanda de joves llicenciats a la recerca de feina i el nombre de llocs per ocupar no es corresponen de cap manera, tanmateix Carme Colomina va deixar-ho encara més clar: tants llicenciats a l’any precaritza la professió. Recoder va apuntar que toca al Govern de la Generalitat regular les peticions per entrar a les aules. I que només hi ha dues alternatives: reduir el nombre d’estudiants o diversificar els graus ja existents. Lourdes Ballarín va admetre que les facultats han de ser rendibles i que seria lògic que s’adaptin a les necessitats del mercat.

Hi ha sortida?
Davant d’aquesta problemàtica, Josep Vives va voler apostar per sortides més diversificades: “Hem de pensar en altres perfils. Per exemple en les empreses que necessiten o que volen comunicar. Molts estudiants entren a la carrera pensant que acabaran amb un micròfon a la mà. I, en canvi, ho fan comunicant o assessorant per comunicar millor a petites o grans empreses”.

En una de les seves optimistes intervencions, Vives, actual portaveu del Futbol Club Barcelona, va ser contundentment entusiasta: “Hi ha mercat”. En aquesta línia, Recoder admetia que a la UAB cada cop hi ha més estudiants que mostren curiositat per treballar en gabinets de comunicació, “fins i tot amb interès per crear les seves pròpies empreses d’assessorament en comunicació a petites o mitjanes companyies”. També, Colomina admetia que les universitats “arriben tard als canvis de la societat de la informació. Ara bé, tenim sort que els mateixos estudiants ja han assumit perfectament els canvis que s’estan produint. El problema és que els programes de les facultats no mostren aquests canvis. Per tant, els professors s’han d’adaptar als nous temps i al nou alumnat que té davant. Digui el que digui el programa de l’assignatura”.

La periodista del diari ARA també va afegir que “el sector demostra que la diversitat de tasques s’estén. Per tant l’especialització és el futur. Ens falta posar-nos a l’alçada del que demana el mercat”. Ballarín també coincidia en el fet que, si els llocs de feina “clàssica” estan esgotats, als nous llicenciats els toca “autoinventar-se o adreçar-se a altres sectors, com Internet, gabinets de comunicació o xarxes socials”. Malauradament, tots els ponents van coincidir a dir que l’esforç perquè aquests joves puguin viure de l’ofici, per molt que sigui un “Periodisme 2.0”, de moment, no ho estan fent les facultats. “Van a remolc de les necessitats del mercat. S’intenta, des de les aules, formar-los perquè puguin trobar nínxols de mercat. Amb tot, queda molt camí per recórrer”, va afegir Ballarín.

Un dels handicaps que troben els futurs periodistes és l’empitjorament de la qualitat de les pràctiques. “La proliferació d’estudis de Periodisme va fer que alguna facultat s’adrecés als mitjans per oferir-los becaris de manera gratuïta. Cosa que abans quasi mai passava. Eren temps en què les practiques es cobraven. Ara, fins i tot hi ha joves que paguen per fer pràctiques. Tota una trista realitat”, lamenta la professora de la Universitat de Lleida.

Poc preparats?
Les persones convidades a la taula rodona van concloure que els nous llicenciats arriben al carrer menys preparats del que els agradaria. Segons Vives, “els falta polivalència. I, sobretot, que siguin més reflexius. Més curiosos. Més crítics. Amb una mentalitat més oberta cap al món”. Per tal d’aconseguir aquest esperit, Vives reconeixia que ni les facultats ni les famílies hi ajuden gaire. “Cal que es noti la seva base de cultura humanística. No pot ser que només vulguin un micròfon”, va sentenciar la degana de la Facultat de Comunicació de la UAB.

Colomina va estar d’acord amb Recoder quan afirmava que molts estudiants estan quasi obsessionats a fer bé els exercicis pràctics, deixant d’una banda la formació més teòrica, però igualment imprescindible. “Jo tornaria als plans d’estudis de fa quinze anys. Amb menys hores pràctiques i menys assignatures per semestre” va reclamar Recoder. Colomina exigia, en aquest aspecte, que les facultats ensenyin, sempre i en tot cas, “l’ofici de preguntar. Repreguntar. No oblidar de ser la ‘mosca collonera’ que sempre ha estat un periodista”.

Prestigi i il·lusió
“Ens toca reivindicar l’ètica i els valors dels professionals, un compromís social” per part dels que assisteixen a les rodes de premsa en el seu dia a dia, va afirmar Recoder. “Tenim l’obligació de recuperar el prestigi perdut. I potser hauríem d’obrir el debat sobre l’obligatorietat d’estudiar per poder exercir”, va afegir. Sara Sans, al seu torn, coincidia a declarar que al sector li falta prestigi tot i que, curiosament, continuen sent dels estudis més demanats cada vegada que acaben les proves de selectivitat.

La falta de prestigi i la manca d’il·lusió en certa part de l’alumnat present a les aules actuals va protagonitzar el torn de paraules de la ponència, en què diferents estudiants van prendre la iniciativa reclamant recuperar la màgia amb la qual van entrar el primer dia a classe. Pràcticament de manera unànime, els ponents van insistir en el fet que no són bons temps per al sector, que és una feina cada vegada pitjor pagada i pitjor valorada. Si bé accepten que és millor no abandonar el vaixell d’una professió vocacional com poques. Que és inesgotable la capacitat d’il·lusionar-nos, adaptar-nos al que calgui i informar sobre qualsevol situació digna d’explicar que esdevingui en el món. I que les ganes de relatar històries sempre acabarà pesant més que el cansament d’una precarització que cap periodista valent es mereix.