“El periodisme i l’entreteniment estan una mica barrejats ara mateix”. Andreu Buenafuente dispara el tret de sortida de la sobretaula del congrés, on l’humorista i Mònica Terribas s’entrevista mútuament. Buenafuente aclareix que fa uns anys el tall entre els dos sectors estava molt més clar. Terribas hi està d’acord, i afegeix que enquestes sobre la televisió mostren com molts espectadors acaben tenint com a referents informatius programes com El intermedio. “Un espai que té la voluntat de llegir l’actualitat, si bé també la llibertat de no haver de donar totes les dades”, reflexiona la periodista.
En defensa pròpia, el presentador del programa televisiu Late Motiv creu que, avui en dia, aquests tipus de programes tenen al darrere una preparació periodística impensable fa uns anys. Tot i això, Terribas es queixa que ara els periodistes es veuen obligats a fer gràcia i realitzar un periodisme que combini amb l’entreteniment per atraure el públic. Es refereix a notícies molt seguides als informatius i que estan a l’alçada de la “cobra” entre Bisbal i Chenoa. “La gent comença a confondre què és la informació i què és l’entreteniment”, adverteix.
Apretón neocon
“La Rosa Maria Calaf em va dir un dia: vosaltres, els ‘còmics seriosos’, podeu arribar a dir coses que els periodistes no poden”, explica Buenafuente. Una llibertat que, segons ell, ha viscut una regressió en els darrers anys. Tot un apretón neocon que mai s’hagués pensat que passaria. L’humorista reconeix que sovint, de manera elegant, les empreses li diuen que no toqui certs temes. Unes pressions que, afegeix Terribas, ja no només provenen de partits polítics, sinó de tota mena d’empreses. “Això fa que, de vegades, et sentis que ets com una mena d’administrador d’espais, en comptes d’informació”, confessa la directora i presentadora d’El matí de Catalunya Ràdio.
Aquesta situació, admet Buenafuente, ha provocat que el món de l’entreteniment s’hagi posat molt les piles. “Hem hagut d’aguditzar la nostra imaginació, la capacitat de dir entre línies i de treballar més els guions”, confessa. Un exemple clar en aquest sentit, segons Buenafuente, és el WhatsApp, a través del qual es rep una informació humorística que no es podria difondre a través dels mitjans convencionals. Això per a ell és una prova evident que el carrer està demanant als humoristes que tirin endavant, que no es tallin. La seva conclusió, doncs, és que el món està emprenyat i es troba en plena transformació. Davant d’això, Terribas es pregunta si els mitjans estan ajudant a reflectir aquest enuig.
“Estic una mica amoïnat amb el periodisme a nivell d’usuari”, confessa Buenafuente, qui afegeix: “Ja no m’informo per mitjans, sinó per periodistes”. Sobre aquesta evolució dels periodistes com a marques pròpies, Terribas creu que es dóna per fet que els professionals sovint no treballen només per a un mateix mitjà, sinó que també comparteixen la informació a través de les xarxes socials. “Hi ha comptes de Twitter de periodistes que tenen el doble de seguidors que les vendes d’un diari”, apunta preocupada. En canvi, Buenafuente ho té clar: no s’ha de magnificar aquest tema, ja que les xifres solen estar massa inflades i impostades.
“El cas és que estem reaprenent què és el nostre ofici”, reconeix Terribas, que afegeix que, en aquest reaprendre, els professionals de la informació s’estan obsessionant més en les formes que generen la supervivència del negoci que no pas en què fan. Buenafuente la frena: o en el que ens deixen fer, perquè també hi ha molta precarietat.
Moment de canvis
Potser part del problema és, segons la periodista, que l’ofici és molt competitiu i això no ens permet dedicar-nos a pensar en el que està passant. Una opinió que difereix de la de Buenafuente, qui creu que els periodistes han estat massa temps creient que la crisi no feia amb ells. Per a l’humorista, la societat va més ràpida que el periodisme, de manera que, industrialment i professionalment, ara ens trobem que anem amb una mica de retard. “Se’ns ha escapat”, resumeix.
La periodista reflexiona. Si se’ns ha escapat,vol dir que realment no hem sabut fer l’única feina que teníem: llegir i observar la societat. “En què ens hem distret?”, es pregunta. No hi ha respostes clares. Per a Buenafuente, ens trobem immersos en una època que d’aquí a uns anys sortirà als llibres d’història. “Estem just enmig d’una revolució”, afirma. I el triomf de Donald Trump li confirma encara més aquesta teoria. Un president que, d’altra banda, reconeix que és tot un regal per als còmics. “La seva elecció és un gran pas per als còmics i una gran merda per a la humanitat”, bromeja provocant la rialla del públic.
Buenafuente recondueix el tema: el que el preocupa és que en una època tan moguda un s’adoni que els mitjans de comunicació no estan explicant bé el que està passant de veritat. “Però què hem deixat d’explicar?”, dispara Terribas. “Què passa amb les fonts, amb l’ús de les xarxes i amb la informació que ens arriba filtrada?”, es pregunta. Segons ella, entre tots estem erosionant l’ofici, a partir del moment en què publiquem notícies que, tot i no ser periodísticament importants, “fan guanyar clics”. Buenafuente intenta veure-ho des d’un punt de vista positiu. Per al còmic, actualment, s’ofereixen productes periodístics de qualitat amb entrevistes en profunditat “impensables fa uns anys”. “Al loro, que no estem tan malament!”, afirma.
Alerta amb el pinso
“A mi cada vegada m’interessa menys el periodisme de titulars i més el de fons, que requereix entrevistes a persones que potser a priori no aporten titulars”, confessa Terribas al torn de preguntes del públic. Una altra de les preguntes és el clàssic sobre les alternatives fiables a l’hora de finançar els nous mitjans, més enllà de la publicitat. Terribas agafa la directa: “Es diu que el periodisme finançat per la publicitat ha fracassat. Parlem-ne”. Segons ella, si aquest model ha fracassat, és perquè els mitjans no han sabut administrar la relació entre la publicitat i el món empresarial. Això també vol dir, segons Terribas, que amb els nous mitjans i modalitats de finançament ens podem equivocar. Un exemple clar és el model de pagament de subscriptors, en què es corre el risc d’escriure directament pensant en ells. “Alerta amb llums de neó: no caiguem en el parany de donar-los el pinso que volen menjar”, adverteix Terribas. Correm, assegura, el perill de confondre el periodisme independent amb donar pinso als subscriptors, als quals els en devem el finançament. Alerta, doncs, de no establir-hi la mateixa dependència.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari