La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
El passat octubre, el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació i totes les universitats catalanes amb estudis de periodisme van unir-se per denunciar l’ús abusiu del pescaclics, pràctica emprada pels mitjans digitals que busca clics fàcils amb titulars cridaners i sovint enganyosos i que fa molt de temps que ha arrelat en nombroses redaccions. Cal anar fins al 1999 per trobar la primera referència al clickbait, terme amb el qual es coneixia el pescaclics als inicis. A poc a poc es va anar popularitzant aquesta pràctica que ha acumulat tant usuaris que piquen l’esquer com detractors que, des de la professió, adverteixen de com ha pervertit el periodisme.
El ritme intens que sovint va associat al periodisme, sobretot entre aquells que segueixen l’actualitat diària, provoca nombrosos problemes físics i mentals en professionals de la informació que, en molts casos, estan cremats. Cremats d’haver d’estar pendents del mòbil a totes hores. Cremats d’haver de fer, a corre cuita, diferents tasques al mateix temps. Cremats de no poder treballar una peça amb el rigor que es mereix. Cremats de treure hores de la vida familiar. Són tantes i tantes coses que, diferents persones de la professió, algunes més que respectades, fa temps que demanen que baixem el ritme.
La intel·ligència artificial amenaça amb transformar-ho tot, des de la vida quotidiana i el mercat laboral fins a l’educació i la sanitat, passant pels mitjans de comunicació. El contingut generat per màquines no és una novetat per a les empreses periodístiques, però l’actual onada d'IA incorpora canvis significatius tant pel que fa la manera de crear el contingut com pel volum i l’abast. Alguns mitjans han començat a utilitzar-la per augmentar la quantitat d’informació diària i aconseguir un millor posicionament web, si bé la majoria ha obert un període de reflexió per entendre com pot ajudar a fer periodisme de qualitat, doncs, avui dia, els reptes que planteja pel que fa a la veracitat, la confiança i l’autoria dels continguts són més grans que les oportunitats.
Des dels setze anys treballa a la ràdio i enguany compleix quaranta anys davant d'un micròfon, més de la meitat al capdavant del Versió, programa insígnia que va iniciar a Catalunya Ràdio i que continua a RAC1 des de fa divuit anys, allà és líder d'audiència indiscutible a la tarda. Però malgrat el lideratge, l'experiència acumulada i els premis obtinguts, Clapés -que el 7 de febrer va ser nomenat col·legiat d'honor juntament amb Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Hèctor Aranda, Toni Orensanz i Miquel Ruiz (a títol pòstum) - reconeix en aquesta entrevista els problemes que ha hagut de superar pel camí, càncer inclòs.
El servei públic de ràdio i televisió britànic arriba al centenari com un exemple d’excel·lència i de rigor informatiu, així com un pilar fonamental per promoure la cultura britànica. Cada setmana, un 90% dels britànics consumeix continguts elaborats per la BBC que, a nivell mundial, acumula una audiència de 492 milions de persones. La notícia, avançada pel director general, Tim Davie, que en una dècada tancaran les emissions tradicionals de televisió i ràdio per convertir-se en una marca a Internet ha sacsejat una corporació que, un segle després de la creació, té davant seu un entorn digital i audiovisual cada cop més competitiu.
Entre 1907 i 1917, Feminal, dirigida per l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, es va convertir en la primera revista per a dones que va veure la llum a Catalunya. Un disseny modern i impactant, una presentació atractiva, un intel·ligent i constant ús de la fotografia, a més de la col·laboració d’escriptores i artistes, van convertir-la en una alenada d’aire fresc dins el resclosit món de les lectures dirigides al públic femení de l’època. De periodicitat mensual i com a suplement de La Ilustració Catalana, els continguts no eren els de consum habitual d’aquell temps, sinó que n’obrien el ventall temàtic. Per fi eren dones les que s’adreçaven a les dones.
Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris. Barcelona (1966-1983), escrit per Jaume Fabre i editat per l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb Edicions Clariana, repassa amb un munt de fonts i amb tot tipus de detall la feina dels periodistes que, a final del franquisme i a principi de la democràcia van oferir, amb la complicitat dels veïns de Barcelona, una informació compromesa i de denúncia de la realitat precària i desconeguda que vivien els barris de la ciutat. En aquestes pàgines, reproduïm el pròleg del llibre, escrit per l’històric activista veïnal Andrés Naya.
Els pòdcasts estan de moda i se’n parlarà en els anys vinents. Un fenomen que no para de créixer i que arrela en diferents àmbits, entre aquests l’empresarial. Per això, últimament, creixen, i cada cop més, els pòdcasts corporatius o branded podcasting, ja que les marques veuen en aquest format una manera distesa i atractiva d’arribar al públic potencial. En aquest article –valorat com el millor del Report del darrer trimestre de l’any passat–, es repassa aquesta nova estratègia comunicativa dins del món de l’empresa.
L’efecte Pigmalió es refereix a com les expectatives d’uns altres influeixen en el nostre comportament, en definitiva, en la nostra vida. La idea del metavers, encara en construcció, amb grans reptes tecnològics potser insalvables, ha esdevingut des del juliol de 2021 un fenomen d’impacte social i econòmic sense precedents. A la ciència-ficció proliferen metaversos i hiperrealitats, però esdevindrà el metavers de les grans tecnològiques en la profecia autocomplerta més gran de la història? En tot cas, la comunicació hi tindrà un paper clau.
En pocs anys, el món audiovisual ha canviat de pell i els hàbits dels ciutadans, també. El paradigma creat per Netflix ha generat un ecosistema en el qual les televisions convencionals han de competir. O bé s’hi adapten o desapareixeran per culpa d’unes plataformes que permeten triar enmig d’una oferta massiva sense horaris marcats. En aquest entorn emergent i competitiu, la llengua catalana quasi no apareix enlloc. Per això, des de la Xarxa Audiovisual Local i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja han preparat les seves OTT amb l’objectiu de posicionar-s'hi, de recuperar quota de mercat i de seguir apostant pel català.
En un temps en què el contingut, sobretot sèries i pel·lícules, de les plataformes en streaming acaparen bona part de les converses, on queden les notícies, fruit del periodisme que informa de l’actualitat? A les cadenes de televisió, s’adonen que les audiències dels informatius estan baixant i per això fan mans i mànigues per adaptar-se als hàbits dels més joves, acostumats a escollir el que volen i quan ho volen. En aquest nou context, en què hi ha una major atomització i ganes d’interactuar, la petita pantalla s’imposa quan es viuen moments històrics, en canvi, la resta del temps és una cursa per aconseguir captar l’atenció d’uns espectadors que ara s’informen de manera diferent.
Els serveis de vídeo en streaming ja no són únicament una plataforma per a mirar pel·lícules i sèries, sinó que també inverteixen a produir contingut. Això els col·loca en competència directa amb la televisió tradicional. Tanmateix, la inflació ha fet inviable el model d'abonament a diverses subscripcions. Molts usuaris s'hi donen de baixa i s’accentua la competència entre plataformes. Una mesura per pal·liar la pèrdua de subscripcions és la publicitat, fet que les televisions tradicionals veuen amb recel per por a perdre la seva porció dels pastís publicitari. La batalla està servida.
Saber quantes vegades una fotografia ha estat emprada sense demanar permís al fotoperiodista que l’ha creada és gairebé impossible. Al mateix temps, els professionals asseguren que la vulneració dels drets d’autor, es produeix molts cops i que la resposta –via reclamació al mitjà o denúncia– els demana tant de temps i tants de diners que gairebé no val la pena. Malgrat que se senten desprotegits, exploren alternatives per reclamar, de manera efectiva, que se’ls pagui per la feina.
