Durant uns mesos a principi dels anys vuitanta, els treballadors del Diario de Barcelona publiquen el rotatiu com a propietaris en compensació dels salaris impagats. La capçalera, la maquinària, l’arxiu i la part de l’edifici que l’antic propietari no s’havia venut van ser lliurats per l’administrador judicial als treballadors. Així s’inicia l’experiència autogestionària del diari barceloní.
Al llarg de la seva història, el Diario de Barcelona sempre ha estat una capçalera innovadora. Va néixer l’1 d’octubre del 1792 de la mà de Pedro Pablo Hussón de Lapezarán, un napolità resident a Madrid a qui Carles IV va concedir el permís per editar el diari i col·locar l’escut de la ciutat comtal a la capçalera. Així, es convertiria en el primer diari matinal d’aquest format a l’Estat espanyol i en un dels més longeus d’Europa amb més de dos-cents anys d’història.
La capçalera barcelonina va tenir diversos directors de prestigi intel·lectual com Antoni Brusi, Joan Mañé Flaquer o Miquel dels Sants Oliver, a més del poeta Joan Maragall, que va ser-ne secretari de redacció. Durant el segle XIX, va viure l’època més esplendorosa sota la direcció de la família Brusi, fet que va propiciar que es conegués popularment com El Brusi.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, es va deixar de publicar fins al 1940 i, durant el franquisme, va ser controlat per la censura i va perdre la popularitat que havia tingut anteriorment. En la Transició democràtica, va patir moltes dificultats econòmiques que es van traduir en diversos canvis de propietari i en parèntesis sense veure la llum.
El 21 d’octubre de 1980, es va tornar a publicar El Brusi, després de quatre mesos sense sortir al carrer, sota la direcció de Juan Manuel Blanco. Segons Víctor Saura, Joan Carles Clarós i Xavier Vilà, autors del llibre La crisi d’identitat d’El Brusi. 1972-1992: Vint anys d’història d’un Diari de Barcelona a la recerca del lector perdut (Diputació de Barcelona, 1993) l’etapa de Blanco no es pot considerar com a autogestionària.
“Els treballadors del Diario de Barcelona tenien les accions de Barcelonesa de Publicaciones, però el control de l’empresa l’exercia l’administrador judicial. Amb aquests paràmetres no es pot afirmar categòricament que El Brusi fos dels treballadors. No ho seria fins l’any 1983, quan Barcelonesa de Publicaciones es converteix en Publiagraf, Societat Anònima Laboral, conservant els mateixos treballadors. La figura de l’administrador judicial desapareix i El Brusi es converteix en un periòdic realment autogestionat pels propis treballadors”, asseguren.
El 19 de març de 1981, el periodista Lluís Llobet va substituir Juan Manuel Blanco en el càrrec a instàncies de l’administrador judicial. L’etapa de Llobet va estar marcada pel sensacionalisme, per la pèrdua de decisió dels periodistes sobre els articles i per l’eliminació de les assemblees setmanals. Això va significar una baixada de qualitat provocada pel desànim dels redactors i una progressiva pèrdua de lectors.
El gener de 1983, Llobet deixa de ser el director del Diario de Barcelona. El substitueix Santiago Vilanova, vell conegut de la redacció, que va ser triat per votació dels propis treballadors. L’altre candidat que es va presentar va ser Darío Giménez de Cisneros, que havia dirigit Interviú. En els catorze mesos que va durar l’etapa de Vilanova, El Brusi es converteix en un diari realment gestionat per treballadors de tallers, d’administració i els periodistes.
L’autogestió es va articular a través de la constitució de Publiagraf sal el març del 1983. Els treballadors, després de diversos judicis, es van quedar amb la maquinària, l’arxiu i la capçalera del diari. El capital social inicial va ser de 800.000 pessetes i les accions es van repartir equitativament entre tots els treballadors.
Un dels primers canvis que va adoptar Vilanova com a director va ser la substitució de la capçalera tradicional per una que emulava el diari francès Libération. A més, es va relegar l’escut de la ciutat a la pàgina editorial. “Volíem un mitjà rupturista que trenqués amb el passat de la propietat burgesa representada per Barcelonesa de Publicaciones i amb un periodisme acomodatici amb la Transició democràtica”, assegura Santiago Vilanova. El primer número, del 9 de març de 1983, va ser una declaració d’intencions en publicar a primera plana un cas de presumpte corrupció en el psc.
Amb el nou disseny, es volia visualitzar l’inici d’una nova etapa en què els moviments socials tindrien el protagonisme que han acabat tenint en l’actualitat. “Vam avançar-nos a parlar sobre economia circular, les energies renovables, l’agricultura biològica, els oligopolis energètics, la militarització de l’economia, els límits del creixement, la revolució digital, la colonització de l’espai, les noves formes de sindicalisme i de governança relacionades amb la crisi ecològica, els drets dels animals, etcètera”, recorda Vilanova.
Aquesta agenda temàtica valenta i innovadora no va possibilitar una gestió solvent: “Vam voler ser lliures, però la llibertat ens va dificultar tenir contactes amb les administracions i amb grups empresarials per intentar salvar el diari des del punt de vista econòmic i amb més mitjans aconseguir rellançar-lo”, reconeix Santiago Vilanova. “Els partits d’esquerra no ens donaven suport. I el poder econòmic (elèctriques, bancs...) encara menys. Les grans empreses ens veien com el dimoni”, afegeix Alfons Ribera, redactor d’El Brusi en aquella època.
Tot i tenir experiència en la lluita sindical i en la gestió assembleària, els treballadors del diari van haver d’afrontar un model empresarial que els era totalment desconegut. “Vam haver d’inventar el procés autogestionari, ja que a Catalunya no hi havia cap experiència semblant. I, lògicament, es van produir errors i deficiències”, admet Vilanova.
Durant els primers mesos de l’etapa autogestionària, es va poder subsistir gràcies als crèdits que va concedir l’Estat a les cooperatives laborals. Malgrat els entrebancs econòmics, Vilanova s’havia proposat aconseguir més qualitat a la redacció. Per això, va contractar periodistes de renom com Enric Bañeres –que va ser un dels referents del periodisme esportiu a casa nostra des de les pàgines de La Vanguardia–, Josep Català –durant molts anys redactor en cap de les pàgines de ciència de l’Avui– o Alfons Ribera –que va ser redactor en cap d’El Periódico.
Alguns dels periodistes que van participar en aquesta aventura autogestionària, a part dels ja esmentats, van ser Carme Alcalde, redactora en cap; Jaume Reixach, Barcelona-Catalunya; Eduard Pons Prades, Espanya; Lidia Vilalta, Internacional; Dolors Palau, Lletres; Fernando Ruiz de Villalobos, Espectacles; Josep Iglesies del Marquet, Art; Xavier Borràs, Dominical; Jordi Camí, Fotografia; Joan Blàzquez, Maquetació; Elvira Siurana, secretaria de direcció, i els dibuixants Bosch, Trallero i Ferreres. També hi van participar joves periodistes, com Carles Llorens, i experts en periodisme d’investigació, com Adolfo Barricard i Xavier Garcia, cofundador del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes.
A més, entre els principals col·laboradors, hi destacaven Joan Oliver –Pere Quart–, Quim Monzó, Teresa Pàmies, Pere Calders, Imma Tubella, Marta Pessarrodona, Manuel de Seabra, Isabel Clara-Simó, Rosa Fabregat, Francisco Candel, Anna Moix o Pilar Rahola, entre altres.
Tot i aquesta amalgama de redactors i col·laboradors, l’etapa autogestionària vivia moments agònics. Les vendes no acompanyaven i es va haver de reduir la tirada dels 15.000 exemplars inicials a 3.000.
“Pràcticament no teníem publicitat. Per això no teníem ingressos forts i ens matava haver de pagar el paper”, recorda Ribera. Un any després, el 22 de març de 1984, es va deixar de publicar el diari perquè Papelera Española es va negar a subministrar-los bobines de paper premsa al no poder entregar el taló conformat pel banc. L’últim número de l’etapa autogestionària va informar a tota portada de l’indult al periodista Xavier Vinader.
Els impulsors afirmen que els va faltar experiència en l’autogestió, més contacte amb la societat civil i més suport institucional. “Com que érem crítics amb el Govern del president Pujol no vam rebre cap subvenció de la Generalitat, ni per les pàgines en català que publicàvem; ni se’ns convidava als actes i viatges oficials. En canvi, el govern municipal ens manifestava més empatia. L’alcalde Pasqual Maragall ens va atorgar el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme. Ara bé, tampoc no ens va donar l’oxigen econòmic que demanàvem”, afirma Vilanova.
El final de l’etapa autogestionària del Diario de Barcelona dona lloc a una reflexió molt actual recollida en un llibre per Saura, Clarós i Vilà: “La societat civil catalana, com a consumidora i lectora de diaris, volia saber els paràmetres de gestió d’una empresa o només exigia que el producte que li oferien als quioscos tingués una qualitat periodística i un interès per si sol?”, escriuen. Que cadascú contesti el que cregui.
Aquest article es va publicar el juny de 2023 a la revista Capçalera número 193.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari