La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
La crònica de la televisió acumula nombroses anècdotes. En aquest article, descobrim curiositats, argúcies i records dels primers reporters gràfics a Catalunya, que van treballar als estudis de Miramar.
Carles Puigdemont ha treballat quasi tres dècades com a professional de la informació -és periodista col·legiat des de fa molt temps- i ja fa deu anys que exerceix com a polític. La seva trajectòria, doncs, ha tingut lloc en dos mons que mantenen una relació intensa.
La Guerra Civil va ser un autèntic drama per a la professió catalana. Va implicar la desaparició de nombrosos mitjans, però també l'exili de molts professionals. Algunes fonts van calcular que vuit de cada deu periodistes catalans es va haver d'exiliar.
L'abril de 1966 un petit grup de periodistes es va trobar amb l'objectiu de crear una organització que, enmig de la dictadura i d'una repressió important en els mitjans, impulsés l'esperit democràtic en una professió mancada de llibertat.
Article d'Elvira Altés, professora de Periodisme a la UAB i investigadora en comunicació i gènere.
Als anys trenta, Rosa Maria Arquimbau va incomodar la societat de l'època amb el seu periodisme incisiu i provocador.
Article de l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí sobre Donald Trump i el seu èxit mediàtic.
Els mitjans de comunicació han tingut un paper clau en la creació de Donald Trump com a fenòmen mediàtic. Malgrat que va prometre que carregaria contra tota la premsa que l'ha criticat, els mitjans han cobert abastament les seves declaracions incendiàries i han contribuït al seu triomf.
Les retallades a les redaccions han afectat la qualitat periodística. En alguns casos, l'externalització ha baixat per la crisi. En d'altres, ha augmentat per unes plantilles massa reduïdes.
El paradigma digital provoca canvis en les redaccions i les allunya de la divisió per seccions. Aquestes transformacions ja han arribat a El País i aviat ho faran a El Mundo o El Periódico.
Les recomanacions dels robots passen per davant de l'edició periodística realitzada per humans. Cada cop més usuaris de mitjans digitals admeten que fan cas de les recomanacions d'articles que els fan els algoritmes automàtics i els agregadors.
Josep Carles Rius critica l'empobriment i la submissió de molts mitjans al llibre "Periodismo en reconstrucción. De la crisis de la prensa al reto de un oficio más independiente y libre" (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016). Reproduïm un extracte sobre els canvis a les redaccions.
