Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
“Ni la gent ha parat de llegir en paper ni llegeix menys a Internet”. Així de contundents es mostren des de redaccions de mitjans de comunicació com Panenka o Jot Down, els quals fan una aposta clara pel periodisme reposat i de lectura llarga, fins i tot a Internet. L’analítica web mostra, alhora, que si bé una gran part de les visites a mitjans duren menys d’un minut, existeix un 40% d’usuaris que estan disposats a passar una estona llegint sempre que, és clar, la informació o el reportatge ho mereixin.
Cada cop més, els mitjans de comunicació –molts de referència– estan sumant els podcasts a l’oferta informativa com a nous canals de distribució de contingut. En aquest reportatge –guanyador ex aequo a la millor peça periodística del Report.cat del trimestre– s’analitza el seu auge, s’expliquen alguns casos d’èxit tant a casa nostra com a l’estranger i es detalla per què, tot i l’augment de l’ús, la majoria dels mitjans de comunicació nacionals encara no s’han atrevit a endinsar-se en el format.
Eldiario.es és una història d’èxit creada a partir de la confiança amb el lector, la transparència i un periodisme de qualitat. Darrere d’aquest mitjà hi ha Ignacio Escolar, que ha consolidat un model de negoci gràcies a entendre la professió amb uns principis en què destaquen el compromís i l’honestedat. Els sis anys de vida d’Eldiario.es, però, no només ens diuen molt sobre com s’han de fer les coses, sinó que també, per un efecte mirall, retraten certs vicis i carències heretats del passat.
Els mitjans s’enfronten al repte de sempre: servir una comunitat de lectors. Actualment, ho fan amb les noves eines digitals, però també amb notables riscos, com el poder de les grans plataformes, el tot gratis de la Xarxa, la lluita pel clic a qualsevol preu o la dispersió d’audiències, entre altres hàndicaps. L’alternativa exigeix convèncer els lectors perquè s’impliquin en els mitjans i una bona fórmula són les entitats sense ànim de lucre i les cooperatives. En aquest article, Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes, autor de Periodismo en reconstrucción (Publicacions i Edicions UB, 2016) i impulsor de la fundació Catalunya Plural, analitza la creació de les noves comunitats de lectors.
Fa uns anys que s’ha detectat un greu problema en la desinformació i l’augment de les fake news, fins al punt que aquestes estan condicionant processos electorals. Per combatre-ho, des de diferents països i organismes s’està potenciant l’alfabetització mediàtica i informacional amb l’objectiu d’aconseguir una ciutadania crítica en el seu consum informatiu. Només a Catalunya, amb pocs dies de diferència, es va presentar el projecte educac i es va organitzar una jornada a la uab amb la participació de ponents de diferents àmbits per reflexionar sobre aquest fenomen.
Els partits d’ultradreta tenen una presència cada cop més significativa als parlaments dels països europeus i, des de fa poc, també a Espanya. Amb una estratègia comunicativa, aquestes formacions utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu de les seves reivindicacions o els critiquen quan no els fan seguidisme. Tenint això en compte, com cal presentar-los davant de l’audiència? Els mitjans es debaten entre la por a la sobreinformació o a perdre l’equanimitat a l’hora de parlar d’ells. El debat està obert.
Les dones van obrint-se pas per senders on només hi havien transitat homes. Però el periodisme no reflecteix aquesta realitat emergent, amb visió i enriquiment de gènere. Ens sentim identificades amb les informacions dels mitjans? Com condiciona la direcció masculina d’aquests la tria i el tractament dels continguts? Informem homes i dones de manera diferent? Dones periodistes aplegades al tercer Fòrum de dones periodistes del Mediterrani, que es va celebrar entre el 22 i el 25 de novembre a Bari i Lecce (Itàlia), han parlat dels murs que el gènere manté en la informació.
Un estudi acadèmic reflecteix amb dades la infrarepresentació de les dones negres als principals diaris catalans. I quan aquestes finalment hi apareixen, acostumen a fer-ho supeditades a l’home, estigmatitzades i sense que se’n reculli la veu. Beatrice Duodu (Ghana, 1996), periodista catalana d’origen africà i autora de l’estudi, repassa en aquestes pàgines les principals conclusions del treball que deixa ben clar la poca representativitat mediàtica d’aquest col·lectiu.
Més de la meitat de les notícies dels diaris espanyols relacionades amb l’islam són islamòfobes. D’aquestes, la pitjor part se l’emporta la imatge de les dones musulmanes, que sovint arriben carregades de prejudicis i estereotips. El problema és que quasi sempre se les presenta partir de la religió i s’obvien totes les seves especificitats, i s’insisteix, un cop rere l’altre, amb el tema recurrent del mocador. Així no es poden mostrar els elements humans que reflecteixen la quotidianitat de totes aquestes dones.
El pes de les dones no para de créixer i el periodisme no n’és una excepció. Als mitjans tradicionals sorgeix la figura de l’editora de gènere –adoptada ja per diverses capçaleres de renom– i entre les publicacions digitals es consoliden aquelles dirigides a dones. Unes iniciatives que són un signe de canvi en les redaccions però, sobretot, en la societat. I, tot plegat, té lloc arran del moviment #MeToo, que va consolidar un corrent, el d’igualtat entre sexes i la del respecte cap a les dones, que ja fa anys que alça la veu.
Ja no es tracta d’incrementar audiència. És qüestió que aquesta pagui per la informació. L’edició 2018 del GEN Summit suposa un punt d’inflexió perquè el debat ja no és tant com atreure lectors o com millorar la relació entre aquests i la publicitat. Ara es parla de murs de pagament, subscripcions personalitzades i micropagaments. El sector comença a ser conscient que el futur passa per fer pagar els lectors. Fins i tot diferents startups estan triomfant amb idees per facilitar la subscripció.
La tecnologia pot ajudar el periodisme, però el que realment és necessari és, precisament, això: periodisme. “No hi ha espai pel que no sigui qualitat”, es va escoltar en la darrera edició del GEN Summit que, més enllà de mostrar els avenços tecnològics en el sector, va reivindicar els valors innats de la professió. Uns valors que han de permetre afrontar el principal repte del periodisme, la pèrdua de la credibilitat. Transparència i qualitat, doncs, són les armes per lluitar contra les fake news i les seves conseqüències.
