La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
El 2017, Ismael Nafría, periodista, escriptor, professor i conferenciant, relatava a La reinvención de “The NewYorkTimes” com el diari més icònic de tots s’havia transformat en el mitjà amb més subscriptors digitals del món. Ara Nafría publica “Clarín”, actualizado. El relato de la transformación digital del diario “Clarín” (Galaxia Gutenberg, 2023), on explica que, en menys de sis anys, aquest diari argentí s’ha convertit en el mitjà en espanyol amb més abonats del planeta. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre on s’analitza el fenomen de les notes decisives, que és com en aquest rotatiu anomenen els continguts que permeten augmentar el nombre de subscriptors.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
“Jo soc de les convençudes que la millor escola és la que es fa aprenent, treballant i practicant”, deia Maria Matilde Almendros en aquesta revista l’any 1991. Capçalera feia tan sols dinou números que existia i a Almendros li quedaven quatre anys de vida. Aquesta actriu, locutora de ràdio i promotora escènica moriria el desembre de 1995 i va deixar un llegat incalculable per a les noves generacions. Una herència que, cent anys després del seu naixement, es vol recuperar i difondre amb l’Any Maria Matilde Almendros.
En els darrers temps, els dircom han substituït els caps del gabinet de premsa. En les institucions públiques, aquesta figura encara ha de lluitar contra inèrcies d’un passat recent que limita i n’alenteix la manera de treballar. Al llibre Comunicación institucional pública: retos y realidades (Editorial UOC), coordinat per Mar García-Gordillo i Concha Pérez-Curiel, se n’analitza la tasca des de diferents vessants. En aquestes pàgines, ambdues autores, juntament amb Ofa Bezunartea Valencia, reflexionen sobre el paper actual i de futur dels dircom en la comunicació pública.
Encara que sembli mentida, hi ha molts lectors que cada dia consulten el seu mitjà de referència per consumir la secció preferida... tot i que no és informativa. Fenòmens com el Paraulògic o el Wordle.cat tenen lloc també a capçaleres estrangeres. És l’èxit de l’entreteniment enmig de notícies que sovint són negatives. Unes seccions, doncs, que fan somriure els lectors i que, de passada, ajuden a fidelitzar-los i a potenciar la marca del mitjà en qüestió. Negoci rodó.
Estar pagant per una plataforma d’entreteniment en línia, com pot ser Netflix, HBO o Spotify, incrementa les possibilitats de subscriure’s a un mitjà informatiu. Aquesta és una de les dades més destacades d’un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford. Tenint en compte que hi ha moltes més llars amb un servei de streaming que subscripcions a mitjans, com pot la indústria periodística aprofitar aquesta tendència? La resposta passa pel poeta Antonio Machado, que recordava que cal no confondre valor i preu.
Sigui a nivell local o nacional, amb temàtica de nínxol o generalista, existeixen innombrables exemples de mitjans de comunicació i de projectes digitals que, sigui des de l’inici o com a conseqüència d’una decisió empresarial posterior, van decidir posar la subscripció al centre del model de negoci. En aquest article, fem una selecció variada d’exemples de casos exitosos i que confien en l’audiència com a part fonamental de la seva viabilitat. Una fórmula que cada cop té més adeptes.
Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta.
Els morts mai són fotogènics, però sovint són notícia. En els darrers anys, la cobertura d’atemptats o de la pandèmia de la Covid han deixat clar que molts ciutadans no desitgen veure els cadàvers de la gent que pertany al seu entorn social i cultural, mentre que no s’alteren tant quan són cossos sense vida de països llunyans. El debat entre el dret a la intimitat i el dret a la informació es veu alterat pel tabú a la mort, per una hipocresia social i, també, per una certa infantilització d’una societat que fotografia a totes hores amb el mòbil encara que, després, quan té lloc una desgràcia, critica les fotografies que expliquen el que està passant.
En els darrers anys, els pòdcasts s’han convertit en tot un fenomen amb nombroses derivades. Una d’aquestes és ser una plataforma que permet realitzar una investigació periodística. I és que són de fàcil accés i producció, es poden compartir ràpidament i aconsegueixen arribar a audiències joves. Molts mitjans de comunicació tradicionals estan produint pòdcasts d’investigació amb un gran resultat d’audiències i de descàrregues. La clau de l’èxit d’aquesta fórmula són el temps i la dedicació, la implicació del periodista amb la història i també emprar una veu pròpia que enganxi els oients.
Sovint sembla que les novetats tecnològiques només les dominen la gent jove, però els que tenen una edat avançada també estan interessats a explorar-ne les possibilitats. Sobretot quan toca reinventar-se professionalment.Aquest és el cas de diversos periodistes veterans, que en lloc de girar l’esquena al món digital han decidit llançar-s’hi, aprofundir en un món que desconeixien, per seguir escorcollant els diferents camins que, davant seu, els ofereix el periodisme i la comunicació.
En l’espai digital, la informació periodística conviu amb un mar de continguts que actuen d’imants per captar lectors i conquerir anunciants. Una munió de texts es carreguen les 5w i repeteixen paraules obeint les dictadures del SEO i omplint les notícies de titulars pescaclics. Distingir-se de tot això amb qualitat té un preu, que el lector que ho valora sap on trobar i paga. Cada cop, doncs, hi ha més distància entre la informació gratuïta i la de pagament per subscripció. Cada cop es consolida més una divisió entre dos grups de lectors: els ben informats i els altres.
El que semblava un intent de robatori a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a Washington es va convertir en
una investigació periodística que va finalitzar amb la dimissió de Richard Nixon. Un robatori frustrat –del qual enguany s’han complert cinquanta anys– que va ser el punt de partida en el qual Bob Woodward i Carl Bernstein, del Washington Post van començar a rascar. En aquest article -premiat con el millor del trimestre del Report.cat- es rememora aquella mítica investigació, que ens retorna a l’essència del que hauria de ser el periodisme: la recerca de la veritat.
Enguany, Catalunya Informació celebra el trigèsim aniversari en un panorama periodístic canviant en què els mitjans de comunicació clàssics busquen adaptar-s’hi, en un context ben diferent, per no perdre’n l’essència. En un moment donat, van ser innovadors, quan eren necessaris perquè hi havia demanda d’informació, però la truita s’ha girat i ara lluiten per mantenir el prestigi i la utilitat en una època en què, gràcies a la tecnologia digital, tenim informació a tot arreu i a totes hores.
