El 28 de maig de 1978, immediatament després de llevar-me, vaig baixar a la Zona Verda a comprar el diari. Volia comprovar si sortia la notícia. Al quiosc hi havia apilades les portades dels diferents rotatius. No m’ho podia creure! En un titular a cinc columnes es podia llegir a Mundo Diario: “El Segundo Cinturón, paralizado”. Incloïa una foto de les torres d’alta tensió que no s’havien desmuntat.
La notícia s’havia ocultat fins aleshores. Al moviment veïnal ens havíem assabentat de la suspensió de les obres, per incompliments en el contracte d’adjudicació, en una reunió amb la Delegació provincial del Ministeri i l’Ajuntament de Barcelona. Vam passar la informació a la periodista María Eugenia Ibáñez, que va proposar que sortís a la portada. El tema era important, i era una exclusiva. El director dubtava. Volia assegurar-se’n. Nosaltres li vam confirmar el que s’havia dit, i va decidir publicar-la. Les autoritats no li van poder trucar per denunciar que la informació era falsa, i el diari no va rebre la temuda nota de rectificació.
Aquells anys, en algunes reunions ens assabentàvem d’informacions que no solien arribar fàcilment als periodistes. La pràctica política estava renyida amb la transparència. En aquests casos intentàvem fer-les públiques. Érem una font d’informació. Teníem credibilitat.
Aquella vegada, la cosa no va quedar aquí. La resta de mitjans se’n van fer ressò i tres dies després el periodista Jaume Fabre publicava al Tele/eXpres un reportatge a tota pàgina titulat: “II Cinturón: Barro para años”. I la va encertar. Les obres van romandre interrompudes massa temps. La incomunicació entre els barris i la convivència amb una bretxa enorme al territori, que acabà per ser un abocador d’escombraries, va ser molt dur. L’article denunciava que Dragados y Construcciones cobraria l’obra feta més un 6% de la no realitzada: un negoci rodó de milions de pessetes. L’opinió pública es va assabentar així de l’escandalós contingut del contracte signat.
Des dels anys setanta, la rebel·lió de la Barcelona dels barris era diària. Es lluitava per tot: contra el pla comarcal, per l’asfaltatge dels carrers, pels equipaments, pels semàfors o per les zones verdes inexistents. La lluita veïnal va comptar amb uns companys de viatge que la van enfortir. Em refereixo als arquitectes, geògrafs, sociòlegs i periodistes, sense oblidar les assistents socials dels primers temps. Ara toca fer referència als professionals de la premsa.
La gent dels barris vam aprendre que, si les reivindicacions no es feien conèixer, costava més aconseguir-les. Si no eren públiques, les lluites tenien un resultat menys efectiu. Vam començar portant personalment a les redaccions les nostres notes informatives artesanals. No teníem fax i els mòbils encara no s’havien inventat. Ens van trobar amb uns periodistes receptius. No es van limitar a atendre’ns. Es traslladaven fins als nostres barris. Els recorrien. Descobrien la situació. Parlaven amb els membres de les incipients associacions veïnals i amb les persones afectades. I, a més, ens donaven la paraula.
Vam comprovar que fer publicitat del nostre treball ens donava visibilitat. Allò que apareixia a la premsa existia. Recordo que una vegada vam comunicar que s’havien detectat alguns casos de sarna i meningitis entre els barraquistes de Santa Engràcia. Van acudir informadors de diversos mitjans. En aquell temps, els periodistes no acostumaven a anar d’un en un, sinó que formaven grups. Es ficaven a les barraques, observaven, i els seus articles mostraven com eren les condicions de vida de la gent. Els reportatges eren durs, com la realitat. Aquella vegada van publicar uns quants articles. Nosaltres reclamàvem que visitessin tots els barraquistes. Un dia, de sobte, es va presentar al barri un autobús “sanitari” i va fer proves i anàlisis a seixanta-sis persones. Sense cap mena de dubte, estem convençuts que les informacions publicades van ajudar a fer avançar la solució d’aquest problema.
Les seccions de temes locals dels diaris es van rejovenir, van donar pas a la publicació d’unes informacions veraces, documentades i crítiques. Ara ens adonem que la lluita agosarada i decidida dels barris es retroalimentava amb un periodisme viu i crític. Veïns, veïnes i periodistes vam ser protagonistes d’una història bonica.
Els ajuntaments, els seus regidors, no eren sensibles a les nostres reivindicacions. Les institucions eren incompetents, a més d’estar corrompudes, i al servei dels propietaris del sòl i de les empreses constructores. Les seccions d’informació local es van apropiar els nostres objectius. S’impregnaven de la realitat dels barris, parlaven amb les persones afectades, es documentaven i indagaven les causes dels problemes existents. En molts casos prenien partit pels barris. El seu periodisme era objectiu. Això no estava renyit amb reportatges que fossin neutrals. Els temps obligaven a entendre la professió d’aquesta manera.
Un altre dels aspectes que voldria destacar és la intensitat que tenia la informació. En aquells anys, molts dies eren més de sis les pàgines que un diari dedicava als temes de la ciutat. Fullejo la carpeta que recull la lluita pels semàfors al carrer de Viñeda, l’any 1976. Uns joves havien mort atropellats al mateix carrer. En assemblea es va decidir tallar el trànsit de tot el barri. Cada dia es formaven barricades en setze punts. L’acció s’acabava al vespre amb una assemblea a la parròquia. El barri va estar aïllat vint-i-tres dies. Fet i fet, una lluita intensa.
Intensa va ser també l’atenció prestada pels periodistes. Van publicar notícies, reportatges, fotonotícies i textos curts. A la carpeta del meu arxiu hi ha més d’una cinquantena de retalls de premsa sobre la lluita. Cada dia érem notícia. En els texts, es ret compte de les jornades de protesta i es posa l’accent en la reivindicació i la denúncia de la dura repressió existent. S’informava de les detencions, dels trets amb bales de goma –i algun cop, amb bales de veritat–, la dispersió dels piquets i de les manifestacions, els desallotjaments de locals on els manifestants s’havien amagat. Tot això hi quedava reflectit.
Es conquerien espais de llibertat d’expressió en uns temps en què la premsa estava molt controlada. Recordo una reunió amb el governador civil, quan denunciàvem aquestes actuacions policials, en la qual ens va dir que ell no tenia constància que s’haguessin produït. Li vam preguntar si no llegia la premsa. Vam obtenir un silenci per resposta.
En aquells temps, lluitàvem per uns barris més dignes, però, alhora, no sols exigíem les llibertats, sinó que, a vegades, les imposàvem: ens reuníem, ens manifestàvem, exercíem la llibertat d’expressió a les nostres vigilades assemblees. Els companys i les companyes de la premsa local aixecaven acta del que passava. De tot això són testimonis els retalls de premsa que guardo. Per exemple, un reportatge en rotogravat (el que en castellà s’anomena huecograbado) a tota pàgina amb el títol “Prosperitat: la guerra del semáforo”. L’acompanyaven sis fotografies de sis encreuaments amb el trànsit tallat (Diario de Barcelona, 13 d’abril de 1976). En l’actualitat, un tractament informatiu així és impensable.
De vegades, també es feien ressò dels nostres arguments i, fins i tot, dels nostres documents. Els reproduïen. Ens anava molt bé. Davant la imminència de les primeres eleccions municipals el 3 d’abril de 1979, als barris vam elaborar un manifest titulat “Por una ciudad más habitable”. Al març, els mitjans de comunicació van informar àmpliament del document, i van tenir en compte les nostres opinions i propostes davant els futurs ajuntaments democràtics. No ens marginaven del debat. Destacaven que “les associacions de veïns no es resignen a morir”.
És ben cert que, davant la proximitat de la democràcia municipal, van començar a albirar l’arribada d’altres temps. Alguns partits posaven en qüestió si les associacions havien d’existir en democràcia. Entre els periodistes van sorgir algunes anècdotes que reflectien els aires nous. Quan es va enderrocar la planta asfàltica per reconvertir-la en l’Ateneu Popular de Nou Barris, la tarda d’un diumenge de gener em va trucar Rafael Pradas, d’El Correo Catalán, per advertir-me que havíem de canviar, que així no es feien ara les coses. Que érem uns “indis metropolitans”. Que el nostre comportament era intolerable.
Els activistes veïnals vam incorporar noves formes de treball. Tinc constància d’haver estat pioner a convocar una de les primeres rodes de premsa de les associacions de veïns de Nou Barris. Va ser el 17 de maig de 1980, per valorar el primer any d’ajuntaments democràtics.
El periodisme ha canviat profundament. Avui dia, retenim el record d’aquell periodisme de Local. Ens en queden els articles i l’amistat forjada amb molts periodistes als camps de batalla de la informació. No donaré noms perquè ningú es molesti. Deixeu-me citar només Josep Maria Huertas Clavería. L’esperança ens la mantenen alguns joves periodistes (alguns companys de la revista Carrer), que continuen trepitjant els barris i mantenint viu l’esperit crític i combatiu dels de Local, aquells que algú va denominar els huertamaros.
Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris. Barcelona (1966-1983) és el llibre amb què Jaume Fabre Fornaguera tanca una quadrilogia sobre el periodisme barceloní. Els tres primers volums –Periodistes uniformats (1996), Periodistes sota censura (1999) i Periodistes malgrat tot (2017)– repassen com es va exercir la professió a la ciutat entre el final de la Guerra i l’aprovació de la llei de Premsa de Fraga, el 1966. En el quart, sobre les possibilitats que malgrat tot va permetre la tímida llei reformista, a més dels canvis generacionals i productius a la indústria periodística local en el període que conclou amb el primer mandat de l’alcalde Maragall (1983).
Uns anys d'efervescència política i reivindicativa en què els veïns i veïnes de la gran Barcelona en creixement van convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. Uns anys en què era possible somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris. Un temps i un periodisme dignes de ser estudiats –diu Fabre– perquè la premsa va donar veu als que no l’havien tinguda durant dècades. El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas, el primer periodista barceloní a descobrir els barris i la gent que els habitava i que, com a referent professional i personal, va crear escola.
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari