Corria el 21 d’abril de l’any 1904 quan en Maginet i la Nita van engendrar la Niteta. La Nena, com també l’anomenaven, amb deu anys ja va sucumbir al “vici d’escriure”, i un parell d’anys més tard va enviar un conte a El Patufet que no va ser publicat.
S’ha d’esperar un temps, concretament fins al 16 d’octubre de 1926, per veure el seu primer article a La Dona Catalana, subtitulada Revista de Modes i de la Llar, dirigida pel seu pare, Magí Murià, periodista i cineasta. Ell va ser responsable del doblatge de Draps i ferros vells, el primer film en català de la història en el qual va actuar l’actriu Margarida Xirgu. La mare, Anna Romaní, havia exercit de cosidora i, en casar-se, va assumir el paper de mestressa de casa.
Anna Murià va prosseguir les col·laboracions en mitjans de comunicació. A partir de 1930 a La Nau, dirigida per Antoni Rovira i Virgili; i el 1931 a La Rambla, en què parlava de temàtica considerada femenina com a La Dona Catalana, però amb un caire menys conservador. D’altra banda, va demostrar tenir clars els principis periodístics. “Vull ésser imparcial, ja que aquesta qüestió té dues parts, farem que parlin totes dues i així afinarem la balança”, va escriure. També tractava temes socials com els sense sostre. En aquest sentit, va cloure un article reclamant aixopluc “si bé de seguida, perquè aquest hivern –el primer hivern de la República!– ningú a Barcelona hagi de dormir al ras”.
Paral·lelament, va treballar com a administrativa en diverses empreses i entitats, era activista social i política, i va conrear literatura. La primera novel·la, Joana Mas, es va publicar el 1933 i la va portar a la maleta cap a l’exili.
Uns anys abans, quan va esclatar la Guerra Civil, Murià treballava a la Institució de les Lletres Catalanes. “Portava l’arxiu de premsa, cada dia la revisava, retallava tot el que parlava de literatura i ho arxivava”, ho recordava el 1985, durant una entrevista amb Mari Chordà i Isabel Segura.
Durant la guerra, continua existint vida cultural en la República. Ella mateixa va exposar opinions abrandades en defensa de la revolució, de les quals, anys més tard, en matisaria l’ímpetu juvenil. El 1936, va entrar com a redactora al Diari de Barcelona (El Brusi), confiscat per convertir-se en l’òrgan d’Estat Català, partit a què Murià estava vinculada. Després l’abandonaren i reconvertiren el Diari del Comerç en el Diari de Catalunya, que Murià va dirigir durant el 1937. D’aquesta manera es convertí en la primera periodista directora d’un mitjà de comunicació en català. El juliol de 1936, María Luz Morales ho havia estat de La Vanguardia, però en castellà. I, un segle abans, Eulàlia Ferrer del Diario de Barcelona, tot i que sembla que ella no havia fet aportacions periodístiques, tal com es detallava en un article al Report.cat.
Murià afirmava que, sent directora, per superar la censura de l’època va decidir deixar d’emprar la paraula separatista i la va substituir per independentista. El canvi va funcionar fins que es van adonar que volia dir el mateix. En tot cas, la mare de l’encunyament del mot independentista, tan utilitzat en la darrera dècada, és ella.
Murià va publicar a diverses capçaleres, com ara Mirador amb un conte; a Meridià amb narracions; a Companya amb cròniques del front i relats, i a Catalans també amb contes.
A principi de 1939, era palpable que la situació aniria com més va pitjor, i el 22 de gener, el dia abans de marxar a l’exili amb un grup de la intel·lectualitat catalana, entre els quals els pares d’Anna Murià, a la Institució de les Lletres Catalanes van cremar tots els arxius. “No vam deixar res que pogués comprometre els qui es quedaven. […] L’endemà, a les sis del matí, sortíem del capdamunt del passeig de Gràcia en un camió de càrrega”, recordava. En aquella fugida, de dones escriptores només hi consten Anna Murià i Mercè Rodoreda, bones amigues. Aquella nit, els Murià van pernoctar a Girona, a casa de Carles Rahola.
El castell de Roissy-en-Brie, a menys d’un centenar de quilòmetres de París, va acollir gran part de la intel·lectualitat catalana refugiada. El 3 d’agost, hi va arribar el poeta Agustí Bartra. Ell afirmava que la seva obra era prioritària, ella ho va acceptar. “Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l’home valgués el sacrifici”, va escriure. Per ella el va valer, es van unir el 26 d’octubre (tot i que algunes fonts parlen del 6). Com esmenta Montserrat Bacardí, la principal biògrafa de Murià, veiem la seva figura a través de la Crònica de la vida d’Agustí Bartra, l’obra amb la qual ella es va consagrar al poeta.
El 30 de gener de 1940, van salpar cap a la República Dominicana, on van viure un temps. Allà l’anomenaven la Diosa blanca. Després van passar per Cuba i, finalment, es van establir a Mèxic, on viurien diverses dècades. Durant aquests trenta anys lluny de Catalunya, Murià va exercir d’esposa, mare d’en Roger i l’Eli, i va exercir de traductora de francès i anglès, però el “vici d’escriure” la portava a conrear narracions i a publicar ressenyes i articles a diferents revistes de l’exili com Germanor, Lletres, Pont Blau, Catalunya o La Nova Revista. “Fa temps que m’he adonat que la literatura és una cosa més seriosa del que em creia i, per tant, em limito als treballs periodístics”, assegurava. El 22 de maig de 1949, va rebre l’acreditació de la Fédération internationale des journalistes.
El 1970, Anna Murià i Agustí Bartra tornen finalment de l’exili i, l’any següent, s’instal·len a Terrassa. Allà ella es limità a la família, que anava creixent i la van fer àvia. El 1982, mor Bartra i Murià es va consagrar a preservar la memòria del seu espòs.
Va escriure un dietari de gemecs anomenats Monòlegs de solitud fins a afirmar que ja n’hi havia prou de gemegar i començà una sèrie de texts del 1984 a 1992, publicats pòstumament sota el títol Reflexions de la vellesa, en què afirmava: “El periodisme és un gènere literari, com la narrativa, l’assaig, la literatura infantil, la de viatges…” .
Durant la viudetat, havia renunciat a la projecció pública. Es volia centrar a vetllar per la salut i a escriure en privat si bé, el 1990, va rebre la Creu de Sant Jordi i, el 2001, va convertir-se en col·legiada d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Continuava col·laborant en revistes i diaris com Tretzevents, Serra d’Or, Cavall Fort, Oriflama, La Vanguardia, l’Avui, El 9 Nou de Terrassa i L’Actualitat. El darrer article, a El 9 Nou, el va publicar quan complia noranta-set anys.
Després de tota una vida de fortalesa, vivor i bondat, deixava d’escriure i de llegir. Llega per a la posteritat, vuit obres de narrativa per a adults, cinc de narrativa infantil, cinc assaigs, i una prolífica obra periodística. El seu arxiu el va deixar a la ciutat de Terrassa, on va morir el 27 de setembre de 2002, a noranta-vuit anys.
Tal com va versificar el mateix Bartra, Anna Murià fou “ferro i bondat”, encara que durant molts anys va restar a l’ombra del marit. Potser per això, tot i ser una de les escriptores més longeves de la literatura catalana, encara és desconeguda per al gran públic. A inici d’aquest any, Comanegra va editar Sota la pluja, un recull dels contes. Vint anys després de la seva mort, la lectura dels seus texts ens pot acostar a una figura que cal continuar reivindicant.
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari