• Església catòlica: comunicar a marxes forçades

    Jordi Pacheco
    -
    12 setembre, 2023

    Durant les darreres dècades, la comunicació eclesial ha experimentat un procés de professionalització que l’ha portada a estar més en concordança amb les demandes de transparència i d’immediatesa de la societat i dels mitjans de comunicació. No obstant això, la no sempre encertada gestió de crisi per part d’algunes de les seves institucions demostra que la credibilitat de l’Església va lligada a la necessitat de seguir avançant cap a una cultura comunicativa integral que encara és lluny d’assolir.

    D'esquerra a dreta, Llorenç Claramunt (director de Drets de la Infància i Safeguarding dels Maristes), Imma Amadeo (cap de Comunicació de Maristes Catalunya i membre de l'Equip de Protecció a la Infància de Maristes Catalunya) i Raúl García (coordinador de l'Equip de Protecció a la Infància de Maris
    Autor:
    José Luis Gómez Galarzo

    És sabut que l’Església, malgrat la innegable tasca que promou a favor del bé comú des de molts àmbits, només sol rebre atenció mediàtica quan protagonitza polèmiques vinculades amb la pederàstia, la gestió del patrimoni o el finançament. Així, en els darrers anys, durant certs períodes, l’actualitat informativa s’ha centrat de manera particularment intensa en situacions summament conflictives, i això ha fet trontollar la seva estabilitat i ha posat a prova la capacitat de resposta dels seus gabinets de comunicació.

    A Catalunya, els exemples més significatius van venir donats per la renúncia del bisbe Xavier Novell l’estiu de 2021 i, sobretot, per les nombroses denúncies de presumptes abusos sexuals a menors; un degoteig de casos que van implicar diferents institucions eclesials i que va assolir el punt àlgid entre final de 2018 i inici de 2019.

    Uns anys abans, a final de 2015, la periodista Imma Amadeo es va incorporar a la Fundació Champagnat-Maristes com a directora de Comunicació. El que, en principi, havia de ser una tasca relativament senzilla (elaboració d’un pla de comunicació, gestió de xarxes socials i lloc web), pocs mesos després, es va convertir en un calvari per la forta repercussió mediàtica –amb el consegüent escàndol de l’opinió pública– de les denúncies per abusos que van implicar professors de les seves escoles.

    “Arran d’aquella sacsejada vam aprendre molt. Malgrat que ja érem conscients que la comunicació era important, adonar-nos de la dimensió que el fet comunicatiu adopta ara en tots els àmbits ens va ajudar a accelerar les coses”, reflexiona Amadeo. “Durant aquest temps –afegeix– hem fet un procés de formació perquè la institució s’adoni de la dinàmica pròpia dels mitjans actuals. I a l’hora de gestionar la crisi, hem après que la nostra tasca s’ha de centrar en la víctima, que treballar en equip és bàsic i que hem de ser al màxim de transparents”.

    Cap a la professionalització

    Al marge de les circumstàncies inicials que va haver d’afrontar Amadeo, la incorporació a Maristes s’emmarcava dins de la tendència de moltes institucions eclesiàstiques d'integrar professionals en els òrgans de comunicació. Un afany de millora que, malgrat tot, encara té camí per recórrer. Així ho creu el periodista Jordi Martínez, expert en comunicació estratègica i en gestió de comunicació de crisi. “L’Església –assegura– encara és a les beceroles de la comunicació. Ha hagut de fer-hi una immersió d’urgència arran de les diferents situacions viscudes, però està pendent de completar un procés de transparència i d’hàbit comunicatiu que de moment està duent a terme de manera desigual: dins l’Església hi ha institucions que fa molt de temps que hi treballen i altres que encara han de començar. Com a conjunt, per tant, la nota encara no arriba a l’aprovat, si bé és cert que hi ha la voluntat d’assolir un nivell de comunicació òptim”.

    Cap a una visió positiva

    Un dels epicentres de la formació en comunicació eclesial té lloc a Roma, a la Facultat de Comunicació Social Institucional de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu. El barceloní Daniel Arasa n’és el degà. Per aquest centre hi han passat centenars d’estudiants des de 1996.

    De fet, en l’actualitat, uns 500 exalumnes del centre ocupen càrrecs com a directors d’oficines de comunicació de l’Església arreu del món. A més, pels seus cursos i seminaris han passat nombrosos periodistes de l’àmbit de la informació religiosa. “Tenint en compte els que han passat i els que vindran, veig el futur amb optimisme”, afirma Arasa, qui es mostra convençut que a les institucions de l’Església “no n’hi ha prou que algú s’encarregui de la comunicació, cal que aquest ‘algú’ sigui un professional, tant és si es tracta d’un laic, home o dona, com d’un sacerdot”.

    Per a Arasa, la complexitat de les comunicacions requereix persones capaces d’afrontar situacions delicades. “Molts bisbes –explica– veuen la comunicació de l’Església com a comunicació de crisi, i això és un error. La comunicació de crisi és essencial, però només la pots fer bé si cuides la comunicació ordinària”. “Per això –remarca– la nostra tasca passa també per convèncer els líders que cal dedicar recursos a la formació; perquè igual com tens el cerimoniere litúrgic, has de tenir un director de comunicació. Les persones que tenen la formació necessària surten sense por als mitjans, tenen una visió positiva de la comunicació i del treball dels periodistes, fins i tot d’aquells que critiquen l’Església o posen èmfasi en aspectes negatius per a la imatge de la institució”.

    “Una oficina oberta a tothom i que procura donar sempre resposta a les peticions d’informació que se’ns puguin adreçar per part dels mitjans de comunicació”. Així defineix el periodista Xavier Roca Bas el tarannà de l’Oficina de Comunicació del Bisbat de Girona, un organisme que dirigeix des de gener de 2019 i des d’on es gestionen diversos mitjans de comunicació diocesans –publicacions impreses, ràdio i televisió– i perfils a xarxes socials amb l’objectiu, segons el professional, de “seguir comunicant el missatge que ha volgut transmetre l’Església des de sempre, l’Evangeli”.

    Trencar els tòpics

     “El problema d’ara és que partim d’uns tòpics negatius sobre l’Església i per trencar-los cal que la pròpia institució faci una feina pedagògica forta i accions que ho avalin”, assegura Martínez. “Fins que això no passi, el periodista, que fet i fet és un ciutadà més, no serà objectiu amb l’Església perquè no existeix un marc de confiança”, rebla. Soci fundador de Síntesi –gabinet de comunicació amb seu a Girona–, Martínez remarca, a més, que sovint el problema de moltes institucions de tot tipus no és només de comunicació. “A més de construir unes relacions fluides i de confiança amb l’entorn mediàtic, l’Església ha de solucionar altres problemes de fons que arrossega, que al cap i a la fi són els que generen la percepció negativa i la manca de credibilitat per part de la societat”, detalla.

    Per a Martínez el cas de Maristes aporta les claus de com sortir enfortit d’una crisi. “Maristes ha hagut de pedalar doblement: ha afrontat, per un costat, un passat complex marcat pels abusos i, per l’altre, la desconeixença dels mitjans de comunicació. Fruit d’això, avui és un referent en protecció a la infància –ha rebut la certificació de Keeping Children Safe que els acredita com a xarxa que ofereix espais segurs als infants i joves, i que en respecta els drets– i, al mateix temps, ha creat una cultura de comunicació institucional estable”.

    La sala de premsa més gran

    El Dicasteri per a la Comunicació és un dels organismes més voluminosos de la Santa Seu. D’ell depèn la Sala Stampa (Oficina de Premsa), responsable també dels mitjans estatals i de la Llibreria Editorial Vaticana, entre altres. Dirigida per Matteo Bruni, la Sala Stampa compta amb una vintena de treballadors, la majoria dels quals s’ocupen de temes d’acreditació i de logística. L’encarregat de tractar amb els periodistes és Bruni, que no té accés directe al Papa i es mou en els límits que li marquen els caps, i tres o quatre persones més. “El funcionament de la Sala Stampa és un desastre des que van dimitir Greg Burke i Paloma García Ovejero, que tenien passió per informar bé, ràpid i amb un somriure”, opina Juan Vicente Boo, corresponsal de l’ABC al Vaticà des de fa més de dues dècades. “La impressió que fan ara és la de funcionaris amb poc interès per ajudar els periodistes. L’Associació de Periodistes Acreditats al Vaticà ha tingut moltes reunions amb ells per resoldre problemes, si bé no han arreglat gairebé res”, afegeix el vaticanista, qui també remarca que el fet que aquest dicasteri sigui el que més pressupost consumeix, no es tradueix en bons resultats. “Hi ha moltes conferències episcopals i diòcesis que assoleixen una millor informació amb costos clarament inferiors”, rebla.

    Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari