El servei públic de ràdio i televisió britànic va néixer poc després de la Primera Guerra Mundial, el 18 d’octubre de 1922, amb un objectiu comercial: vendre més transistors. L’aparell de Marconi començava a comercialitzar-se i als Estats Units sorgien les primeres ràdios comercials, de manera que els fabricants britànics es van posar d’acord per crear una emissora que produís i difongués bons continguts amb l’objectiu que la gent volgués comprar els nous aparells. Les primeres emissions eren notícies breus i butlletins meteorològics que es repetien dues vegades, la segona vegada més a poc a poc perquè els oients poguessin prendre notes.
Entre els fundadors de la corporació, hi ha idealistes veterans de guerra. Entre ells, hi destaca John Reith, el primer director general, que va defensar una ràdio pública i independent, i va aconseguir, el 1927, que la BBC passés a ser propietat de la Corona. És aleshores quan rep el nom actual, British Broadcasting Corporation, ja que fins aleshores, malgrat que responia al mateix acrònim, havia estat una cadena privada: British Broadcasting Company. Reith és també qui va impulsar i va defensar els tres objectius clau de la companyia, que ara segueixen moltes altres corporacions públiques de ràdio i televisió: informar, formar i entretenir.
Les emissions a la televisió no van arribar fins al 30 de setembre de 1929. I ho van fer de manera experimental. El servei regular es va constituir a partir de 1936, tot i que es va suspendre entre l’1 de setembre de 1939 i el 7 de juny de 1946 per causa de la Segona Guerra Mundial. Ara, la BBC és ràdio, televisió, ficció, Internet, etc. i, cada setmana, arriba, d’una manera o una altra, a un 90% dels britànics. Arreu del món, té una audiència global de 492 milions de persones, com es desprèn del seu darrer informe.
Durant aquests cent anys d’història, hi ha hagut nombrosos èxits i també alguns fracassos. Des de la II Guerra Mundial, els informatius de la BBC es van convertir en una referència d’excel·lència i rigor a nivell mundial i el Servei Mundial, que es va llançar el 19 de desembre de 1932, va portar el periodisme lliure i plural a països on hi havia dictadures, com era el cas d’Espanya.
Durant el franquisme, a través de Ràdio Pirenaica es podien escoltar les notícies fetes a Londres i hi havia un programa fet en català. En l’actualitat, el Servei Mundial de la BBC difon contingut en més de quaranta idiomes diferents i arriba a una audiència global de milions de persones. L’espanyol va ser el segon idioma, després de l’àrab, en què la BBC va transmetre, l’any 1938, més enllà de l’anglès.
Entre les cobertures informatives recents més ben valorades hi destaquen el funeral de la reina Isabel ii, la pandèmia i l’auge i la caiguda de la fugaç Liz Truss. En canvi, hi ha hagut algunes polèmiques en el cas del Brexit o en la implicació en la guerra de l’Iraq liderada per Tony Blair. “El Brexit no es va explicar bé, principalment pel que fa a les conseqüències econòmiques que se’n deriven, i ara els britànics n’exigeixen responsabilitats”, explicava Emily Bell, directora del Tow Center for Journalism de la Universitat de Colúmbia en una xerrada amb motiu del centenari de la BBC. En el cas de la guerra de l’Iraq, la Corporació va ser acusada de donar més veu a les fonts oficials que no pas a les dissidents.
La ficció i els programes d’entreteniment sempre han tingut la voluntat d’inocular-hi els valors britànics. De fet, és per aquest motiu que, al Regne Unit, la BBC és coneguda de manera afectuosa com l’auntie, la tieta. Durant la primera meitat del segle XX, es tractava d’uns valors conservadors, mentre que a partir dels anys seixanta, especialment després del maig del 68, hi va haver un gir cap a públics més joves i rebels i es van començar a retransmetre concerts en directe i programes dels discs més venuts. Sí, ministre; Allò, allò; L’escurçó negre o Els joves són algunes de les ficcions de la BBC més celebrades emeses durant les tres últimes dècades del segle passat. Els precursors de Polònia (2006), Les Guignols de l’Info (1988) i Las noticias del guiñol (1995) també són producte de la BBC: Spitting Images (1984) és el primer programa d’esquetxos satírics protagonitzats per una espècie de titelles que caricaturitzen els personatges d’actualitat política.
Des de l’origen, la BBC es finança amb un impost universal sobre totes les persones que tenen un aparell de televisió. A principi d’aquest any, el Govern britànic va anunciar que congelaria aquesta taxa fins al 2027, quan està previst que sigui extingida i reemplaçada per un altre model de finançament que ara s’està debatent. Durant l’última dècada, el servei públic de ràdio i televisió britànic ja ha patit múltiples rondes d’acomiadaments i retallades com a resultat de la manca de finançament. La darrera víctima ha estat una forta retallada en la cobertura que fa a Irlanda del Nord.
L’estratègia de la cadena, manifestada pel director general, Tim Davie, passa per apostar pels productes digitals i reduir la quantitat de programes que produeix. En un discurs a la Royal Television Society, pronunciat el 7 de desembre, Davie va anunciar que la corporació es prepara per tancar les emissions tradicionals de televisió i ràdio durant la pròxima dècada, i consolidar tota l’activitat dels diferents canals en només una marca a Internet. Tota la producció, doncs, serà a la Xarxa.
En última instància, això podria suposar el final de diferents marques, com ara BBC One o BBC Radio 4, encara que els programes que emeten actualment podrien continuar en línia. “Passar al digital no és un desafiament per si mateix. Passar al digital sense perdre la major part de l’audiència i sense cremar milions de lliures innecessàriament sí que ho és”, va afirmar Davie.
Tot i que els canals de ràdio i televisió de la BBC continuen arribant a desenes de milions de britànics al mes, gairebé tots els seus mitjans estan experimentant disminucions a llarg termini a les audiències en viu. Seguir oferint una ràdio i una televisió de servei públic en un entorn audiovisual cada cop més competitiu, al mateix temps que assoleix la rendibilitat és el principal repte de la BBC, que durant bona part de la seva història ha pogut sobreviure sense la necessitat de perseguir l’audiència i sense gaires competidors.
Ara, però, l’escenari ha canviat, i la BBC ha de ser capaç de seduir les audiències que tenen una varietat d’opcions gairebé il·limitada. Competeix tant amb espais digitals on el contingut és generat pels usuaris, com TikTok, Twitch o Instagram, fins a plataformes de continguts audiovisuals globals com Netflix, HBO i Disney+, que tenen pressupostos més importants i poques obligacions polítiques i reglamentàries.
En el reportatge La indústria de les notícies té un problema d’abús sexual. I ara què?, elaborat pel Nieman Lab de la Universitat de Harvard, es denunciava que en aquell moment la BBC tenia obertes vint-i-cinc investigacions per casos d’assetjament. Les denúncies s’haurien efectuat el 2016, quan algunes treballadores es van sentir prou fortes i decidides a alçar la veu després que el cas Weinstein esclatés als Estats Units. El juliol d’aquell any, la presentadora de Fox News Gretchen Carlson va demandar el president de la cadena, Roger Ailes, per acomiadar-la després que ella rebutgés unes insinuacions sexuals.
L’any 2018, esclatava l’escàndol per la bretxa salarial. Un informe intern documentava almenys catorze casos i la notícia arribava als mitjans. Des d’aleshores, més de 700 treballadores han rebut augments salarials per equilibrar la injustícia. En el cas més mediàtic, la presentadora del programa Newswatch, Samira Ahmed, va portar la BBC a un tribunal laboral després que li paguessin substancialment menys que al seu company Jeremy Vine per presentar un programa similar. Ahmed va acabar guanyant el procés. La cadena també treballa per assegurar la diversitat a nivell de gestió.
Aquest article es va publicar el febrer de 2023 a la revista Capçalera número 192.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari